“Un dia, quan tenia dotze anys, el meu mestre i pare musical Dan Posen em va portar a la Jazz Cava de Terrassa a veure un concert després d’una classe. Aquell dia hi actuaven John Faddis, Terell Stafford i Claudio Roditi sota el nom de Trumpet Summit. Posen els va parlar de mi i, abans de l’actuació, aquests em van demanar que toqués algun tema. Com jo portava la meva trompeta, vaig tocar unes notes que els van agradar. Més tard, ja durant el concert, em van cridar a l’escenari i allà vaig interpretar amb ells un blues. En aquell moment em vaig adonar que volia dedicar-me a la música”. Pol Omedes ho explica amb una lluentor especial a la mirada, mentre es delecta amb un suc de poma i amb les notes de l’Arietis, del seu adorat Freddie Hubbard, que sonen de fons.
El músic i compositor, que ha arribat al Bar a mitjan tarda, es defineix com algú “entusiasta, somiador, amic dels meus amics, apassionat de la música i trompetista de jazz”. Quelcom que va començar molt aviat en la seva vida, quan el seu pare, pianista, interpretava o escoltava jazz a tota hora. “Aquella va ser la meva primera i més important influència”, reconeix.
Ara, porta sota el braç una còpia del seu recent tercer àlbum com a líder, Pura Vida (The Changes), del que se sent enormement orgullós, encara que no més que de la seva conspícua activitat com a sideman per a notables músics com Irene Reig o Lluc Casares, o projectes interessants com Smack Dab, entre molts altres.
A Lluc Casares, el parroquià el va conèixer als tretze, un any després d’aquell concert a la Jazz Cava. “Vaig coincidir amb ell en un curs d’estiu de música clàssica. En aquells dies, en Lluc anava per a clarinetista. Vàrem descobrir que érem veïns, perquè ell també era del barri de Sant Genís, Vall d’Hebron, i va ser el principi d’una llarga i sòlida amistat. La família Casares ha estat un pilar fonamental en el meu desenvolupament com a músic de jazz. Per part seva, Dan Posen seria qui m’ajudaria a créixer com a trompetista i qui em transmetria un amor per la música fins a convertir-la en el timó de la meva vida”.
Europa comença als Pirineus
Després d’acabar batxillerat, Pol Casares va entrar a l’ESMUC on va començar a teixir una xarxa d’amistats i complicitats musicals amb les quals la cosa va anar a més. “Vam crear una comunitat que es manté avui dia. El reflex d’això és el col·lectiu The Changes Music”.
Però, a un músic de jazz, Barcelona és indefugiblement petita. “Vaig haver de sortir, anar fora. Vaig anar a estudiar a Graz, Àustria, amb el mestre Jim Rotondi. Allà vaig conèixer a una altra família musical i emocional i vaig viure una experiència que em va fer créixer molt, tant a nivell personal com musical. En molts sentits, des del punt de vista musical, Europa comença als Pirineus”.
— Escolta, i per què justament Graz?
— Pel seu prestigi. Pensa que porta des dels anys 70 aglutinant a molts mestres reconeguts en l’àmbit internacional, com Karlheinz Miklin, al que vaig arribar a conèixer. És el principal departament de jazz a Europa.
Quan va tornar a Barcelona va començar la que pròpiament és la carrera musical d’en Pol, com a líder, com a sideman, i també com a docent. “Vaig començar ensenyant al Conservatori Superior de les Illes Balears, a Palma, i, des de 2019, viatjo cada setmana per ensenyar al Conservatori Superior Manuel Castillo de Sevilla”. Una altra activitat, la d’ensenyar a joves músics, amb què gaudeix enormement.
Barcelona anar i tornar
“Aquí tinc la meva casa i la meva família, i m’encanten el mar i la muntanya, però a aquesta ciutat li falta estructura cultural per acompanyar la carrera dels seus músics. La meva relació amb Barcelona és, en aquest sentit, d’amor-odi”.
— Li manca impuls a la música a Barcelona?
— Si jo no me n’hagués anat a estudiar fora i a buscar-me la vida, no hauria acabat fent el que faig, tocant per mig món amb músics i persones increïbles. Per part meva, no puc sinó convidar als joves músics a fer el pas i anar-se’n d’aquí. Sortiu a estudiar a altres llocs! Després ja tornareu, però no us quedeu sempre aquí!
La xerrada s’ha allargat i ara el que sona de fons és Straight up and down d’Eric Dolphy, amb l’acompanyament de Freddie Hubbard a la trompeta. En Pol Omedes es deté, amb una expressió beatífica, en el seguiment de les notes i compassos d’aquest absolut clàssic de l’escuderia Blue Note.
— D’altra banda, voldràs sopar? Tenim tapes, racions i un menú per llepar-se els dits.
Després d’un breu silenci, el parroquià pren la paraula: “Un menú va bé, encara que et diré que jo sóc més aviat de dolç”, confessa amb un somriure de nen dels que van amb tirador a la butxaca posterior dels pantalons.