Després d’haver estat més de quaranta anys treballant de sastre per a una multinacional d’alta costura, a setanta-cinc anys, Ramon Piqué té la grata sensació de no haver hagut de treballar mai. “He tingut una feina tan agradable: viatjava i anava a veure clients molt distingits. Jo això ho considero un luxe, no un treball”.
Optimista de mena, el Ramon va descobrir el seu ofici sense sortir de casa. Era el fill del sastre, al Pont de Suert, quan a la capital ribagorçana n’eren sis els sastres que feien pantalons, americanes, camises, jaquetes i abrics a mida, quan el prêt-à-porter no havia arribat encara. En moltes cases, el fil i l’agulla i les màquines de cosir feien tanta feina com ara qualsevol electrodomèstic, i els vestits d’home els tallava, cosia i emprovava el sastre del barri, del poble o de la capital.
Fins a divuit anys, el Ramon va veure el seu pare prendre mides als veïns del Pont, triar teixits i tallar seguint un patró. Allò li agradava prou per decidir que ell també s’hi dedicaria. A setze anys, ja ho va saber. El seu pare, però, va voler que ‘volés’, i anés a conèixer una altra manera de treballar, al costat d’altres sastres. I així ho va fer. Primer va estar quatre anys a Lleida amb un sastre i després va llogar una habitació a prop de la plaça de Joanic, a Barcelona, molt a la vora d’on va treballar d’aprenent al costat d’un altre bon sastre.
Quan tenia vint-i-set anys, se li va presentar l’oportunitat de ser contractat com a sastre per una gran multinacional que el duria a volar de debò, a voltar pel món fent el que més li agradava fer: imaginar un home ben vestit i procurar-li amb les seves mans i el seu talent totes les peces de roba que calia per a fer-ho realitat. El Ramon, no només ha gaudit molt fent de sastre, sinó que, a més a més, ha viscut molt conscient del valor i el sentit del seu ofici, de la virtut de poder escollir materials, colors i patronatges que personalitzen el vestir, que fan lluir més una roba que escau bé perquè ha estat pensada tenint en compte aquell cos i aquella persona i cap altra.
Tan gran és la seva consideració del benefici i aportació de la roba feta a mesura que, en un moment donat, es va proposar intentar que la sastreria fos inclosa en la Formació Professional com a grau amb entitat pròpia en el sistema acadèmic. No ho va aconseguir, però el seu sentit tenia provar-ho. Com ell mateix diu, “compres un vestit molt ben fet, però qui t’acaba d’ajustar la llargada de mànigues, cames o pit? Qui et fa els arranjaments si ningú no sap cosir?”.
I cosir fa falta. Durant quaranta-dos anys, ell ho va estar fent per a qui tenia com a prioritat vestir bé com a signe de bona situació social. El Ramon ha estat amb reis, prínceps, nobles i grans empresaris de molts països. Com a responsable de sastreria d’una important firma, a més d’anar a conèixer els clients i agafar-los les mides, també visitava les fàbriques de teixits de més reputació al món, fossin a l’Índia o a Amèrica. “Per a mi, la feina era com una afició, i cada dia de la meva vida era diferent. D’Espanya, vaig voltar totes les ciutats”, diu. I per a visitar els clients que se li assignaven, va viatjar al Brasil, a l’Argentina, a Xile, al Perú, a Colòmbia...
Es pot dir ben bé que en aquell taller de sastreria del Pont, enmig de muntanyes pirinenques, la llavor de l’ofici va colar a les butxaques del Ramon. Va fer cursos de patronatge, i es va anar especialitzant en la costura, a mesura que, en paral·lel, ho feia també en la venda. Ara, quan ho pensa, s’adona que, en realitat, ha estat “una espècie rara”. I s’explica: “per la meva important formació tècnica, per una banda, i per conèixer bé el vessant comercial”, comenta. De fet, una cosa no s’entén sense l’altra. Gràcies al seu vast coneixement de la teoria i la pràctica dels teixits, patrons, i el fet de saber cosir tan bé, intuïa de seguit les millors opcions de peces de roba i els estils més escaients per a cada client. “Si no coneixes bé la tècnica, no pots transmetre al client què pots fer-li”, afirma.
"Com vas vestit és la millor targeta de visita, per tant, s’ha de saber anar correctament vestit"
Després hi ha l’estil i el gust d’aquest client, dos conceptes que el Ramon considera que avui es desdibuixen. “S’ha perdut el gust i l’estil”, diu. Són els dos punts de partida per a escollir què ens posem cada dia i que passen per “conèixer-te a tu mateix i ser conscient d’allò al que et dediques, a qui has d’agradar. Si es va a buscar feina, s’ha de saber que la manera de vestir és ja una carta de presentació”. De fet -assegura el Ramon- “com vas vestit és la millor targeta de visita, per tant, s’ha de saber anar correctament vestit”.
El gust és una altra cosa, quelcom que “es pot educar molt més que l’estil, però les dues coses tenen a veure amb el coneixement d’un mateix i amb cada moment de la vida. No pots anar amb xandall a l’òpera, ni amb esmòquing a la platja. Has de saber vendre la teva imatge, en funció de què t’interessa a cada moment”.
I avui, les oportunitats de vestir bé, per pocs diners, també hi són. “La gent que no porta americana i corbata és perquè no vol”, diu. No entén, però, “que algú es gasti cent noranta euros en un pantaló texà i no se’n vulgui gastar tres-cents en una jaqueta”. Parlant d’estils, gustos i moments de la vida, el Ramon treu a col·lació la trobada que un dia va tenir amb un conegut: “Era algú que sempre havia anat immaculadament vestit, amb vestit i corbata. I un dia me’l vaig trobar i anava vestit molt esportivament. La raó, em va dir, no era que ell hagués canviat: He canviat el meu client, no el meu estil, em va dir. Treballant a la mateixa empresa, el seu client havia deixat de vestir amb americana i corbata i no quedaria elegant que jo en portés, si ell no en porta, li va explicar”. Amb això, el Ramon recalca “la importància de saber qui és el teu client, la imatge de tu que vols vendre o quina et beneficiarà més en cada moment. Ara recordo també uns advocats que tenien sempre al despatx un parell de vestits i set o vuit corbates i, depenent de qui havien de rebre, canviaven, perquè sabien que és molt important adequar-se segons amb qui has de tractar”.
El valor d’escoltar
En les formacions a venedors que també havia fet, sempre els deia als alumnes: “dediqueu un 80 o 90% del temps amb el client a escoltar-lo, i un 10% a vendre allò que trobeu que més li convé”. Sap, a més, que “s’aprèn molt més escoltant que parlant”. I recorda com amb cada client escoltava com si la venda no fos important. “Si t’ha vingut a veure, la venda ja arribarà, però amb la conversa, la relació és tan propera, que ja parles pràcticament de tot”. Així, el Ramon havia arribat a esdevenir com un confessor per als clients, “i no pots trair mai la seva confiança”.
"No pots anar amb xandall a l’òpera, ni amb esmòquing a la platja. Has de saber vendre la teva imatge, en funció de què t’interessa a cada moment"
Vivia el que deia a l’alumnat: “No és bo que baseu la venda només en la mateixa venda, perquè així, potser vendreu una vegada. Si sou afortunats, potser dues. En canvi, si en la venda el que més feu és aportar i ajudar, no només estareu venent, sinó també fidelitzant aquell client”. Tant els va fidelitzar ell que avui, tot i ser fora ja del circuit laboral, encara n’hi ha que li truquen per demanar-li assessorament, consell i recomanacions. “Això és un veritable honor”, diu. Clients que esdevenen amics és signe d’aquest 80-90% d’atenció, d’escolta... i després: discreció.
El Ramon n’ha gastat, i encara en gasta moltíssima de discreció. “Treballant al costat de cada client -en la total intimitat amb personatges ben públics- he estat sord, mut i cec, perquè amb gent tan coneguda, si volia que em fessin confiança per poder fer la meva feina còmodament, havia de ser discret en vers a tot el que veia i sentia”, puntualitza.
I va posar el seu do de relacions socials al servei de la professió. Com a formador, ser un bon comunicador el va ajudar molt. Llàstima, tornant a la formació, que de formadors en el seu sector en vagin quedant cada cop menys. “Ha estat una mala planificació dels governs prioritzar les sortides professionals universitàries com el millor futur. Això va fer que tots els pares volguessin els fills a la universitat, i un ofici no vestia. Per mi, això és un error acadèmic, que ningú estudiï la indústria tèxtil, ni patronatge, i que tothom vulgui ser dissenyador, no ho entenc. La meva padrina Concepció sempre deia: camina per camins tortuosos que hi ha menys trànsit. I hi he pensat molts cops”.
El barret, la camisa i l’americana continuen vestint el Ramon en el seu dia a dia. Això a Barcelona, perquè quan està a Sopeira, un bonic poblet a vint minuts del seu, i on va conèixer la seva dona el dia de la festa major, l’abillament ja pot ser més relaxat, com la vida mateixa. En el seu cas, una vida feta de tantes coneixences, que gosa dir que la dita dels sis graus de separació, segons la qual tots estem connectats amb una persona del planeta a través d’una cadena de cinc altres persones al mig, en ell, no només es compleix, sinó que, tal vegada, fins i tot s’escurça. Qui ho hauria dit, que fil i agulla haguessin pogut embastar tants vincles personals en un món, el de la sastreria, que -diu- “ja no tornarà”.