Caldria fer eleccions municipals cada setmana perquè, si em permeteu escriure hiperbòlic, la proximitat dels propers comicis als consistoris de la primavera vinent està provocant una proliferació faraònica d’obres a la ciutat i una frisança autènticament salvatge per activar l’agenda legislativa de l’Ajuntament. És així com aquest divendres hem sabut que la nostra màxima instància, Jaume Collboni, ha anunciat finalment un pla de mesures per ajudar a salvar allò que els conciutadans més cursis anomenen “comerços emblemàtics”. Segons sembla, l’Ajuntament activarà un fons per comprar els locals de botigues ancestrals o estratègiques d’un determinat barri, amb el saníssim objectiu d’evitar que la nostra ciutat acabi semblant una amanida de Starbucks i locals absurds de brunch. L’administració del Capicasal ens ha regalat poques notícies agradoses, amb la qual cosa ens toca celebrar aquest (tardà) encert.
Però les coses de palau van a ritme de babau... i el mateix Collboni ja ens ha avisat que la preservació dels establiments patrimonials (a Barcelona, segons el web de l’Ajuntament, en tenim 209 de catalogats; estem parlant de comerços centenaris que mai no han canviat de local ni d’activitat) caldrà impulsar una legislació que afecti tot el país amb l’objectiu que els ajuntaments puguin exercir el dret a tanteig i retracte dels locals a salvar de la gentrificació o la desídia.
Aquest esforç de preservació fa tard, però finalment arriba: ja feia lustres que coneixíem les dificultats de molts botiguers per adaptar-se als lloguers impossibles dels barris llurs (la qual cosa ha provocat el tancament d’indrets com ara la Ferreteria Camps i el Forn Santa Clara de Gràcia, la Pastisseria Rovira d’Horta i, en especial, la tira de comerços del Gòtic) però l’administració, insisteixo, sembla gaudir trescant a ritme de tortugueta.
Servidor és un liberal xapat a l’antiga i això de veure com la cosa pública (que ja ens masega prou amb la seva insuportable pesantor) es transforma en agent immobiliària no és la meva tassa de té predilecta. Però els barcelonins, en aquest aspecte, som una gent perversament gasiva que malda per una ciutat-museu curulla de comerços antediluvians — i que, al seu torn, plora com una pepa i envia cartes a La Vanguardia quan un d’aquests abaixa definitivament la persiana— però que no té la decència de moure el cul i afluixar la mosca per tal d’anar-hi a comprar un croissant o una faixa. Com que els ciutadans hem fallat estrepitosament en la única forma existent de salvar el patrimoni comercial —insisteixo, a base de fotre el favor de treure pols a la bitlletera— ara l’administració ens ha de salvar els mobles a base de fer això tan xavista d’obrar com arrendatari, ara de comerços i demà qui sap si bars...
Tot i la bona nova, cal recordar per enèsima vegada que, per molt que l’Ajuntament exerciti la compra d’immobles, la pervivència del comerç ancestral va indiscerniblement lligada de la vida activa dels barris. Això s’esdevé de forma clara a Ciutat Vella, l’indret on s’hi amaguen més exemplars d’aquesta espècie en extinció; per molt que l’administració exerceixi de bot salvavides per evitar el desastre... el teixit comercial, i perdoneu-me per recordar un quelcom tan bàsic, necessita d’uns barris que no expulsin els indígenes barcelonins i, al seu torn, que els pocs que encara hi quedem tinguem suficient poder adquisitiu com per poder-nos sufragar els caramelets de La Colmena o les espelmes de can Subirà. Al final, com passa sempre, tot s’acabarà reduint a la capacitat que tinguem els barcelonins de deixar d’ésser molt més pobres que els nostres guiris i expats i, ai las, de poder retornar a l’olimp de la classe mitjana.
Però bé, que no se’ns digui que no sabem apreciar una bona notícia...