L’exposició Seny i rauxa. Notícia de l'arquitectura catalana, que encara podreu visitar al DHub fins al dia 6 d’aquest mes, és una densíssima mostra sobre tota l’arquitectura catalana moderna (si es descuiden, ens hi posen el gòtic, el romànic i el temple d’August) que et deixa amb un empatx considerable, però alhora saludable: ho acabes veient tot. La bellesa que com capaços de crear i, també, les lletjors profundes que sabem erigir. Un resum holístic que combina fotografia, maquetes, text i mobiliari (i algun quadre genial) i que ens posa en aquell famós mirall entre el seny i la rauxa. Amb un petit problema: no s’acaba distingint prou bé una cosa de l’altra.
M’explico: si titules una exposició “Seny i rauxa”, el relat s’ha de cenyir al màxim a aquest sucós titular. En lloc d’això, han fet un (molt notable) recull de la nostra arquitectura i el nostre urbanisme sense etiquetar-los massa, sense descriure’ls, sense jutjar-los massa, sinó deixant que cadascú esculli quina peça pertany a la raó i quina a la follia, o sense destacar com a mínim els trets de moderació i d’arravatament que té una sola peça. No: han preferit no deixar-se absolutament res ni ningú, de manera que cenyir la distinció entre seny i rauxa esdevé totalment impossible. Hauria estat possible amb un relator, amb un guionista, amb un storyteller: però han decidit consultar, suposo, un venedor d’enciclopèdies.
És una exposició ben presentada, immensa, esquitxada d’un vermellíssim que envolta tota la gran sala i els plafons centrals, i al llarg del qual pengen sobretot fotografies i textos (amb una bona numeració orientativa) deixant alguns espais centrals per a maquetes, objectes, llibres o revistes del ram. Anem des del 1875 fins avui, i insisteixo que hi quedes profundament instruït. L’ordre cronològic, però, també inclou una subdivisió temàtica: L’habitació, La Casa, La Casa de Veïns, Els Edificis, El Carrer, La Ciutat Antiga, La Ciutat Nova, i també evidentment (sospir) El Territori.
Afortunadament, les escultures de Tàpies (un gran rectangle flotant) i de Barceló (un tòtem de maons fosos en forma de drac) donen oxigen a l’entrada, que ja ens convida de seguida a resseguir els plafons laterals que comencen (s’agraeix el detall) per l’habitació/estudi d’Antoni Gaudí i un esplendorós quadre de Ramon Casas (Interior), si bé ja contrastats amb un gràfic d’obra musical d’Anna Bofill Levi, del 1976 (“Quartet per a piano, clavecí, guitarra i percussió”). A partir d’aquí ens esperen un torrent vastíssim de gràfics, fotografies, plànols i dibuixos numerats amb la corresponent identificació i amb una explicació mínima, que hem de remetre a la descripció de cada àrea. És a dir: evitem el tema de l’exposició, que és quina arquitectura conté seny i quina rauxa. El tema que a mi, personalment, m’havia atret. En canvi, tenim un compendi enorme (i gens menyspreable) de l’aportació catalana a l’arquitectura i a l’urbanisme.
Tusquets, Bofill, Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Bohigas, Tagliabue, Coderch, Jujol, Florensa, Folguera, Duran i Reynals, Miralles... Edifici Walden, Casa Batlló, Casa Milà, Casa Navàs, Casa Cabtarell, Casa Horitzó, Casa Gomis (o “La Ricarda”), Casa Cambó, Casa Tàpies, Casa Planells, Casa Tecla Sala, Fonda Espanya, Palau Güell, Santuari de Meritxell, Vila Olímpica, Torre Urquinaona.
Lits de fusta (un llit modernista amb quatre autors), llits de ferro (un llit sense autor), als apartaments de les golfes de la Pedrera (i un meravellós plànol de la distribució interior, signada per Gaudí), en contrast amb els horrorosos edificis del carrer Navas de Tolosa (Bohigas) o els habitatges a l’avinguda Meridiana (el conegut rusc d’abelles de Bohigas), facultats, escoles, bars (delicioses fotos del Marsella i el London), discoteques, viles olímpiques (de nou les curioses icàries de Bohigas).
Mercats dels Encants i mercats de Santa Caterina (maqueta amb fotomuntatge del cel, al sostre), paviments hidràulics posats vora portes gaudinianes i capitells de la Sagrada Família, Picasso i Miró fent decoració urbana, parlaments d’Edimburg, exposicions universals, croquis de la (encara abominable) plaça dels Països Catalans, fins i tot noves planificacions urbanes d’Olot o de Reus (ja se sap, “el territori”, afortunadament il·lustrat amb el preciós Vayreda “La Terrassa”), taules, cadires.
El seny i la rauxa infiltrats, d’incògnit, vejam qui els detecta. Si pretenien una foto de grup, on no hi faltés absolutament ningú, l’han aconseguida amb bona nota. Si buscaven un relat, em temo que no existeix: és més aviat un retrat, un qui no es mogui no surt a la foto, un decàleg de tot el que sabem fer des de fa dos segles. No és poc. De fet, és moltíssim. Entrar en aquesta exposició és entrar, sigui com sigui, a un extens monòleg sobre un dels trets característics de la nostra creativitat i que, per tant, és una llàstima que no vingui acompanyat de major intenció. De fet, si els arquitectes s’haguessin cenyit només a descriure la realitat, tots haurien sortit de ment quadriculada com en Cerdà. Afortunadament, com es veu arreu d’aquesta exposició, no ens ha faltat ni la imaginació ni la rauxa.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
