Habitar un festival
L'estiu és temps de festivals. Any rere any, quan s'anuncien les programacions, es renova una expectació que va molt més enllà dels espectacles que s'hi presenten. Els festivals continuen ocupant un lloc privilegiat en la nostra manera de viure les arts perquè, per a moltes persones, representen molt més que una programació cultural: són una manera de relacionar-se amb la cultura, amb els artistes i també amb els altres.
Habitar un festival és formar part, encara que sigui només durant uns dies, d'una comunitat que comparteix una mateixa predisposició: deixar-se interpel·lar per la creació. És un temps diferent del quotidià, un ritual contemporani que renova, edició rere edició, la invitació a compartir una experiència artística. Hi tornem per retrobar artistes, repertoris o espais que formen part del nostre imaginari, però també perquè sabem que cada nova edició és, abans que res, una oportunitat de descoberta.
"A la Grècia clàssica, la representació de tragèdies i comèdies transcendia l'entreteniment per convertir-se en un espai de reflexió col·lectiva sobre la ciutat, la condició humana i el destí."
Els festivals tenen arrels molt més profundes del que sovint imaginem. Des de l'antiguitat, la música, el teatre o la dansa han estat molt més que formes d'expressió artística: han estat una manera de construir comunitat. A la Grècia clàssica, la representació de tragèdies i comèdies transcendia l'entreteniment per convertir-se en un espai de reflexió col·lectiva sobre la ciutat, la condició humana i el destí. Potser és aquesta la raó última de la vigència dels festivals: continuen oferint-nos un lloc on una comunitat es reuneix per mirar-se, pensar-se i imaginar-se a través de les arts.
Més de dos mil anys després, els festivals continuen essent necessaris quan són capaços d'anar més enllà de la programació. Els més rellevants no es defineixen només pels artistes que hi actuen, sinó per la comunitat que construeixen, pel territori que transformen i per la manera com contribueixen a ampliar la nostra mirada sobre les arts. És aquesta capacitat de generar una identitat cultural compartida la que explica que Europa els hagi convertit en una de les seves institucions culturals més singulars.
Pensar Europa
Europa ha convertit els festivals en una de les seves grans institucions culturals. Els més rellevants no només han presentat alguns dels artistes més importants del seu temps; han contribuït a definir una idea de cultura, han impulsat la creació i han establert un diàleg permanent entre patrimoni i contemporaneïtat. És en aquest moment quan un festival deixa de definir-se per la seva programació i comença a definir-se per la seva missió.
Entre tots ells, el Festival de Salzburg ocupa un lloc especialment simbòlic. Fundat el 1920 per Max Reinhardt, Hugo von Hofmannsthal i Richard Strauss, va néixer en una Europa devastada per la Primera Guerra Mundial amb una ambició que transcendia les arts escèniques. No es tractava només d'organitzar un gran festival de música i teatre, sinó de contribuir a reconstruir una idea compartida d'Europa a través de la cultura. Els seus fundadors entenien que les arts podien esdevenir un espai de reconciliació, de diàleg i de futur. Un segle després, Salzburg continua recordant-nos que un festival pot ser molt més que una programació artística: pot ser una manera de pensar la cultura i el seu paper en la societat.
"Els festivals van començar a construir una Europa cultural abans que existís una veritable política cultural europea"
Altres festivals han desenvolupat aquesta mateixa convicció des de sensibilitats i missions diferents. Jean Vilar va imaginar Avinyó com un projecte de cultura pública, accessible i arrelat als espais històrics de la ciutat, capaç de fer conviure el repertori universal amb la dramatúrgia contemporània. Aix-en-Provence va consolidar una idea mediterrània de festival basada en la llibertat creativa i en el diàleg entre patrimoni i contemporaneïtat. Bayreuth, per la seva banda, continua representant, cent cinquanta anys després, la fidelitat excepcional a una idea artística. Diferents en la seva naturalesa, tots comparteixen una mateixa convicció: la tradició cultural només continua viva quan és capaç de generar noves interpretacions.
Després de la Segona Guerra Mundial, els festivals van adquirir una nova dimensió. Van esdevenir espais de reconstrucció cultural, de circulació d'idees i de cooperació internacional molt abans que Europa articulés una política cultural compartida. No és casual que el 1952 naixés l'Associació Europea de Festivals: més que una xarxa de programacions, representava la convicció que la cultura podia contribuir a reconstruir una consciència europea basada en el diàleg, el reconeixement mutu i la circulació dels creadors. En molts sentits, els festivals van començar a construir una Europa cultural abans que existís una veritable política cultural europea.
Aquesta missió no ha estat mai exempta de tensions. Tot festival conviu amb la necessitat de trobar un equilibri entre l'exigència artística i la sostenibilitat, entre la responsabilitat cultural i la viabilitat del projecte. Programar allò que ja sabem que funcionarà és relativament senzill. Mantenir un compromís sostingut amb la creació, amb el risc i amb els llenguatges que encara busquen el seu públic és una decisió molt més exigent. Però és precisament en aquesta tensió on els festivals revelen la seva veritable rellevància: el seu llegat no es mesura només per les obres que presenten, sinó també per les que contribueixen a fer possibles. Quan una obra neix, quan un creador troba la confiança per arriscar o quan una nova mirada transforma el patrimoni, el festival ja ha complert una part essencial de la seva missió.
Fer possible la creació
El Festival Perelada participa d’aquesta mateixa tradició cultural europea, no des de la voluntat d’emmirallar-se en cap model, sinó des de la convicció que cada festival rellevant ha de trobar la seva pròpia manera de contribuir a la cultura. Peralada ha construït la seva resposta des de l’Empordà i el Mediterrani, amb una identitat arrelada al territori i, alhora, oberta al diàleg amb Europa.
Des dels seus inicis, el Festival Perelada ha entès que la seva missió va més enllà de presentar grans artistes en un entorn patrimonial excepcional. La seva ambició ha estat crear un espai on la creació pugui desenvolupar-se amb llibertat i on els artistes trobin la confiança necessària per assumir riscos. Aquesta manera d'entendre el festival respon a una convicció que Carmen Mateu va defensar sempre i que ha acabat definint la identitat de Peralada: els festivals existeixen també per fer possibles els somnis dels creadors.
Fer possibles els somnis dels creadors no és un eslògan. És una manera d'entendre què ha de ser un festival. La visió dels festivals que deixen empremta ha estat, històricament, la de generar autèntiques zones franques per a la creació: espais de confiança on els artistes puguin assumir riscos i, fins i tot, reivindicar un cert elogi de l'error com a part imprescindible de qualsevol procés creatiu. Perquè la missió d'un festival no comença quan s'aixeca el teló, sinó molt abans: quan acompanya una obra que encara no existeix, un creador que encara busca la seva veu o una intuïció que encara no sap en què es convertirà.
Des d’aquesta mirada s’entenen els encàrrecs de nova creació, les coproduccions, la recuperació i reinterpretació del patrimoni, les residències artístiques, el Festival de Pasqua o el Campus Perelada. No són línies de programació independents, sinó diferents expressions d’una mateixa missió: acompanyar els creadors, generar noves oportunitats i contribuir a fer possible allò que encara no existeix.
"Preservar un llegat no significa repetir-lo, sinó oferir-li noves lectures, obrir nous camins i donar espai a les generacions que han de continuar escrivint-lo"
Al llarg de quaranta anys, el Festival Perelada ha anat construint una identitat pròpia sense deixar mai de renovar la seva missió. Fidel a una tradició que ha situat l'òpera i la dansa al centre del seu projecte artístic, ha entès també que preservar un llegat no significa repetir-lo, sinó oferir-li noves lectures, obrir nous camins i donar espai a les generacions que han de continuar escrivint-lo. Un festival només continua viu quan és capaç d'evolucionar sense deixar de ser fidel a la seva raó de ser.
Aquesta manera d'entendre un festival implica assumir que la creació comporta sempre una part d'incertesa. Programar allò que ja sabem que funcionarà és relativament senzill; apostar per una obra que encara no existeix, per un llenguatge que encara busca el seu públic o per un creador que encara està construint la seva veu exigeix una convicció diferent. És precisament en aquesta capacitat d'assumir el risc on un festival acaba definint la seva identitat. Quan renuncia al risc, renuncia també a una part essencial de la seva missió.
Peralada participa d'una tradició cultural profundament europea, però l'expressa des d'una sensibilitat mediterrània, basada en l'hospitalitat, en la proximitat entre artistes i públics, en el diàleg entre disciplines i en la convicció que el territori no és un decorat, sinó una part activa del fet creatiu. L'Empordà és el paisatge des del qual el Festival ha construït aquesta manera pròpia d'entendre la creació, l'acollida i el diàleg entre les arts. Potser aquesta és la seva aportació més singular: no haver volgut ser una rèplica dels grans festivals europeus, sinó haver construït una veu pròpia dins d'aquesta mateixa tradició. Perquè el llegat no s'honora repetint-lo, sinó creant les condicions perquè continuï viu.
Renovar el compromís
Els aniversaris conviden a mirar enrere, però un festival només els pot celebrar si també són una invitació a mirar endavant. La rellevància d'una institució cultural no es mesura pel temps que ha estat capaç de perdurar, sinó per la seva capacitat de continuar essent necessària.
Ser festival avui significa defensar el temps llarg en una època fascinada per la immediatesa. Significa reivindicar el valor dels processos creatius, de l'experiència compartida i de l'encontre entre artistes i públics en un moment en què gairebé tot sembla orientat al consum instantani. Potser aquesta és avui la seva funció més necessària.
La responsabilitat dels festivals no consisteix només a presentar una programació excel·lent. Consisteix a crear les condicions perquè la creació continuï avançant, perquè apareguin noves veus, perquè el patrimoni continuï dialogant amb el present i perquè els artistes trobin espais de llibertat des d'on imaginar allò que encara no existeix.
Al llarg de quaranta anys, el Festival Perelada ha anat actualitzant aquesta missió sense deixar de ser fidel a la idea que el va veure néixer. Han canviat els formats, els llenguatges, els creadors i els públics. Però la convicció continua essent la mateixa: un festival és, abans que res, un lloc al servei de la creació.
Els grans festivals europeus han perdurat perquè mai no han confós la tradició amb la repetició. Han entès que el llegat no és un refugi, sinó una responsabilitat. Cada generació està cridada a reinterpretar-lo perquè continuï viu.
Aquest és també el repte que afronta avui el Festival Perelada. Continuar fent del risc una responsabilitat; continuar generant espais de confiança per als creadors; continuar dialogant amb Europa des de la seva identitat mediterrània; continuar entenent que un festival no és només un lloc on les obres es presenten, sinó un lloc on poden començar a existir.
Potser aquesta és, al capdavall, la raó per la qual els festivals continuen essent necessaris. No perquè acumulin edicions, ni perquè conservin una tradició, sinó perquè continuen oferint un espai on la creació pot trobar el temps, la llibertat i la confiança que necessita per existir. Aquesta ha estat, des del primer dia, l'ambició del Festival Perelada. I continua essent, quaranta anys després, la seva invitació al viatge.