Vestida de nit i d'aniversari: l'any dels tres aniversaris a Perelada

"Si pogués fer-me escata i amagar-me a la platja per sentir sons i tardes del passat...". Fa gairebé quaranta anys que la cantant i poeta Glòria Cruz i el músic Càstor Pérez Diz van compondre aquesta havanera que va néixer vora la mar, inspirada en el paisatge de la Costa Brava, les nits de Calella de Palafrugell i la taverna on es reunien a cantar. Ella en va escriure la lletra, un poema íntim que respira nostàlgia, calma i es refugia en la mar i el passat; i ell li va posar la melodia; la va fer havanera. 

Anys més tard, Vestida de nit es convertiria en una de les cançons més estimades de Sílvia Pérez Cruz, la seva filla. El 2017 la cantautora la va recuperar, va batejar amb el seu nom un dels seus discos més celebrats i la va projectar arreu del món —-en aquest moment, una servidora us recomana posar-la de fons, mentre llegiu el reportatge. Em feu el favor?—.

Aquests dies, la veu de Sílvia Pérez Cruz —una veu, per cert, d'una sensibilitat extraordinària— ha tornat a convertir la memòria en present interpretant Vestida de nit al Festival Perelada, amb vista al castell i amb prop de 380 espectadors, en una actuació íntima emmarcada en la celebració del 40è aniversari del festival. 

I costa imaginar una cançó més adient per obrir aquesta història. Perquè, al capdavall, Peralada també parla d'això: de conservar el passat sense quedar-hi atrapat, de convertir el llegat en una experiència viva i plena d’art i de demostrar que hi ha instants que, lluny d'esvair-se, continuen transformant-nos molts anys després. Concretament, quaranta anys després.

El retorn de l'artista a Perelada s'ha convertit en una de les cites més esperades d'aquesta 40a edició del Festival Perelada, que continuarà fins al 9 d'agost i culminarà el 29 d'agost amb el concert extraordinari de l'Orquestra del Festival de Bayreuth, sota la direcció de Pablo Heras-Casado, al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. Una cita que també celebrarà els 150 anys del Festival de Bayreuth.

I és que el 2026 és un any ple d’aniversaris i celebracions per als de Perelada. El Festival celebra quaranta anys; l'hotel, vint-i-cinc; i el restaurant Castell Peralada, una dècada. “Si els sumem, són com setanta-cinc anys”, bromeja Eugeni Llos, director general del Peralada Resort. Però la coincidència és gairebé anecdòtica. El que realment fa singular aquest lloc no és l'acumulació d'aniversaris, sinó la suma de tot allò que hi conviu.

“Hotels de cinc estrelles n'hi ha a tot arreu. Museus també. Propostes gastronòmiques amb una estrella Michelin, també. I castells, i festivals artístics i musicals, i cellers… Però la suma de tot això és gairebé impossible”, reflexiona Llos, qui també és director del Celler Perelada i president de la patronal del vi català, l’Associació Vinícola Catalana (AVC).

I és aquí on esdevé l’extraordinari d’aquest indret privilegiat. En pocs metres conviuen un castell medieval amb una església i claustre gòtics, una de les biblioteques privades més importants del país, un museu del vidre, i un altre del vi, un celler contemporani, un restaurant amb estrella Michelin, un festival de projecció internacional, un camp de golf, un resort amb spa i un projecte d'hospitalitat que ha fet de l'art i del vi la seva manera d'entendre l'acollida.

Un viatge entre tres segles

La història del Castell de Peralada es remunta a l'edat mitjana, però bona part del que avui s'hi respira neix al segle XIX, quan els germans Rocabertí recuperen l'antic convent del Carme després de la desamortització. Havien pogut continuar vivint còmodament a París —el seu pare havia estat ambaixador d'Espanya a la capital francesa—, però van decidir tornar a l'Empordà per recuperar el patrimoni familiar i impulsar un projecte de mecenatge insòlit per a l'època: una escola gratuïta d'arts i oficis on la música tenia un paper central. Aquell llegat, de fet, acabaria donant origen a la cobla La Principal de Peralada i convertiria el convent en un espai de formació i vida cultural molt abans que existís el Festival.

La següent gran transformació arribaria el 1923, quan l'empresari i col·leccionista Miquel Mateu va adquirir el castell. Apassionat de la història, els llibres i les arts, va convertir Peralada en un dels grans refugis patrimonials del país. Durant dècades hi va reunir una biblioteca de prop de 100.000 volums —amb una de les col·leccions cervantines privades més importants del món, que conserva una primera edició del Quixot de 1605—, centenars d'incunables, documents que es remunten a l'any 823, una extraordinària col·lecció de vidre i obres d'art que encara avui omplen els passadissos, les sales i el claustre del castell. 

Quan Miquel Mateu mor el 1972, el seu llegat passa a la seva filla, Carme Mateu. I si el pare havia estat el gran col·leccionista, ella es convertiria en la gran impulsora cultural. Va fundar el Festival Peralada i va entendre que la millor manera de preservar aquell patrimoni no era només conservar-lo, sinó omplir-lo de vida. Quatre dècades després, els seus fills i nets han mantingut aquesta mateixa idea: el patrimoni només té sentit si continua sent un espai de creació.

I és també un viatge entre segles. Comença al claustre gòtic, continua per l'antiga església del Carme i acaba en una biblioteca que sembla sortida d'un conte. La fusta fosca, els prestatges infinits i l'olor de llibre antic fan que la primera reacció sigui gairebé sempre la mateixa: silenci. I una boca ben oberta.

Però a cada història que t’explica la Susana García, conservadora del Museu Castell Peralada, creix l’admiració. I entre història i història, la Susana camina fins al fons de la biblioteca i obre una petita porta de fusta que gairebé passaria desapercebuda. A la dreta. 

A l'altra banda hi espera un dels grans tresors de Peralada: la col·lecció cervantina. Cinc mil volums dedicats a Cervantes, més d'un miler d'edicions diferents del Quixot i, entre elles, una primera edició de 1605. La Susana en passa les pàgines, amb uns guants blancs i amb la delicadesa i admiració de qui sap que sosté una peça irrepetible.

Entre les pàgines i les edicions, es lamenta que d’aquesta col·lecció s’hagi fet una exposició a Madrid, però a Barcelona encara no. Però ho té clar: “Tard o d’hora aquesta exposició haurà d’estar a Barcelona”.

Montserrat Caballé i 40 anys d’instants

També, entre els prestatges de la biblioteca, aquest estiu s'hi amaga una altra història. Coincidint amb el 40è aniversari del Festival, una exposició recorre quatre dècades de música, dansa i òpera. Però ho fa d'una manera poc habitual. No hi ha una cronologia ni concerts emblemàtics: hi ha instants. 

"Fer un resum dels quaranta anys no tenia cap sentit", explica Oriol Aguilà, director del Festival Perelada. "El que volíem era posar de manifest aquells instants que han canviat el rumb de la història del Festival."

Les espurnes d’aquesta història s’inicien quan Montserrat Caballé va convèncer Carme Mateu que aquell castell mereixia formar part del gran circuit europeu dels festivals d'estiu. Inspirat també per Rudolf Nureyev, aquell somni acabaria convertint-se en un projecte amb una identitat molt pròpia.

De fet, quatre dècades després, el certamen pot presumir de no mesurar-se únicament pels noms que hi han passat, sinó per les decisions que ha pres —pels seus instants—: la decisió de crear un festival internacional lluny dels grans centres culturals; l'aposta per produir òperes pròpies quan hauria estat més fàcil limitar-se a programar-les; l'obertura de l'escena a creadors contemporanis com La Fura dels Baus; l'impuls a la dansa, a la nova composició i als joves talents; o la voluntat de recuperar patrimoni musical alhora que s'encarreguen obres noves. 

"Un festival ha de ser descoberta. Ha de ser un espai de pensament, de bellesa, d'estètica i d'innovació", resumeix Aguilà. I això els diferencia radicalment del llarg llistat (i cada dia més llarg) de festivals que recorren la costa catalana a l’estiu. I potser és aquesta la millor definició del Festival Peralada. No la d'un escenari que programa concerts, sinó la d'un lloc que continua creant i que aposta també per fer créixer el talent local, amb una infinitat d’iniciatives que duen a terme des de la seva fundació. 

Oriol Aguilà: "Un festival ha de ser descoberta. Ha de ser un espai de pensament, de bellesa, d'estètica i d'innovació"

I a tocar del claustre… tornem al col·leccionisme

I baixant les escales, sortint de la biblioteca i a tocar del claustre, hi ha un museu del vidre, que és el més important d’Espanya, com a col·lecció feta per un sol propietari, i un dels més significatius del món entre les col·leccions privades. Té més de 2.500 peces de vidre antic que recorren des de l'Egipte faraònic fins al segle XIX.

Sense els grans col·leccionistes i mecenes del segle XX, aquest patrimoni difícilment hauria arribat fins avui. Sense els del segle XXI, probablement tampoc continuaria tan viu. 

La família Suqué Mateu ha fet que aquest patrimoni no sigui només una peça d’un museu. L’ha convertit en un espai de creació, hospitalitat i risc artístic, on un manuscrit medieval pot conviure amb una òpera contemporània o amb una taula de formatges premiada. O un quadre de Hans Memling del segle xv pot estar a pocs metres d’un altre de Javier Mariscal, en què un porc senglar i un pop fan l’amor al cap de Creus. Mar i muntanya. 

Una filosofia: ser bon amfitrió

Després d'hores envoltats de llibres, manuscrits i obres d'art, arriba el dinar. I a Perelada això tampoc és un canvi de registre. Només canvia el llenguatge.

Al restaurant Castell Peralada, que enguany celebra deu anys i manté l'estrella Michelin, el patrimoni també s'explica des de la taula. El xef Javier Martínez ha agafat el relleu de Xavier Sagristà, l'home que va obrir el restaurant i que va marcar-ne l'essència, i continua defensant una cuina profundament arrelada al territori. Però una part de l'espectacle arriba quan apareix Toni Gerez amb el seu llegendari carro de formatges. 

Més de 300 referències passen cada any pel seu rebost, una setantena de les quals formen part del servei diari. Cada peça té una història, un productor i un paisatge al darrere. No és casualitat que Gerez hagi estat reconegut per la Guia Michelin amb el premi al millor servei de sala d'Espanya i Portugal. Com la Susana ho feia amb els llibres, ell converteix cada formatge en un petit relat.

L'esperit és el mateix al resort, que aquest any celebra el seu 25è aniversari. Amb 64 habitacions, un spa, un camp de golf i un celler d'arquitectura contemporània signat per RCR, el complex ha anat molt més enllà de l'allotjament. “Que se'ns recordi per com acollim la gent”, resumeix Eugeni Llos. És una idea heretada de Carme Mateu i que encara avui marca la manera d'entendre l'hospitalitat. Potser per això, més que un hotel de cinc estrelles, Peralada acaba semblant una casa oberta on el vi, l'art, la música i la gastronomia formen part d'una mateixa experiència.

Pels sons i les tardes del passat

Quan Glòria Cruz escriu que voldria "sentir sons i tardes del passat", no està expressant el desig de tornar enrere. Està parlant d'una altra cosa: de la necessitat de mantenir viu allò que ens ha fet ser qui som. Potser és aquesta la idea que travessa tot Peralada. Un castell que continua omplint-se de música. Una biblioteca que continua obrint i redescobrint llibres. Un festival que continua assumint riscos. I un lloc on el passat no és una destinació, sinó el punt de partida per continuar creant.

I si encara teniu Vestida de nit sonant de fons, segurament ara s'entén una mica millor per què era la millor manera de començar aquesta història. I també d'acabar-la, "guarnint de palmeres el record".

Per molts anys, Perelada.