Mai vaig conèixer el meu avi. Va morir uns mesos abans que jo nasqués.
Però he crescut escoltant històries sobre ell. Tenia un talent especial per a les persones i molt olfacte per als negocis. Va començar de zero i va anar construint a poc a poc una empresa que va arribar a ser un referent de la Barcelona de finals del segle XX: SENDON. Un negoci que va acabar tancant la persiana fa ja més de 20 anys.
Em puc imaginar el que pensaria en veure com va acabar la seva empresa. Però tinc molta més curiositat per saber què pensaria de com parlem avui d'emprenedoria i de creació d'empreses.
Sembla que avui dia només hi ha una manera d'emprendre que mereix ser explicada. Tens una idea, aixeques capital, creixes ràpid, aixeques més rondes, tornes a créixer i, si tot va bé, vens l'empresa. Si pot ser, abans de fer els 40.
La mètrica sembla ser quants milions aixeques, quants milions factures i per quants milions vens.
Sembla que avui dia només hi ha una manera d'emprendre que mereix ser explicada
Jo també vaig voler jugar a aquest joc. I no parlo des de la barrera. He viscut l'estrès d'emprendre. Sense un model prou sòlid, treballant a les nits i durant els caps de setmana. Aquesta tensió de caixa que et crema per dins i que fins i tot et porta a creure't les teves pròpies mentides.
Tot aquest cost personal de perseguir un somni no el compto com un drama, però tampoc crec que calgui idealitzar-lo. Emprendre no és fàcil i cadascú viu el seu propi camí.
Però em pregunto per què expliquem tan poc altres formes d'emprendre.
Perquè hi ha altres maneres. No sempre cal inventar la roda. Es poden crear empreses que resolguin problemes reals, tinguin clients disposats a pagar-hi i comptin amb un model de negoci sostenible. Empreses que creixen a poc a poc i avancen al ritme que el negoci i els seus clients ho permeten.
No hi ha res dolent a aixecar capital. Ni a voler créixer molt. Hi ha oportunitats que necessiten inversió per fer-se realitat i projectes en què la velocitat és clau. El capital pot ser una eina extraordinària.
El problema apareix quan una empresa que creix de forma rendible, crea ocupació i paga impostos, sembla jugar en segona divisió perquè no ha aixecat una ronda milionària o no té un comprador a la vista. Com si tota la resta no fossin casos d'èxit.
Cada vegada valoro més els qui construeixen bones empreses
Des de la meva experiència com a emprenedor i ara al capdavant de Netmentora Catalunya, cada vegada valoro més els qui construeixen bones empreses. Empreses que creen llocs de treball, que tenen equips orgullosos del que fan i que aspiren a seguir aquí d'aquí a 30 anys.
No totes han de ser unicorns. Ni totes han de vendre's.
I, tanmateix, quantes històries d'aquestes empreses coneixem? Quants referents tenim d'empresaris que han construït alguna cosa sòlida durant dècades, sense grans titulars ni rondes milionàries? Són menys interessants les seves històries?
Potser hauríem de començar a fixar-nos més en l'impacte i el propòsit de cada empresa. A Netmentora hi ha una mètrica que va a missa: els nous llocs de treball generats. És part de la nostra raó de ser i crec que, amb l'arribada de la IA, aquest repte serà encara més gran.
En definitiva, mesurar el valor que genera una empresa. Aprendre a destacar altres qualitats de la figura de l'empresari. Encara que moltes vegades siguin intangibles o, per descomptat, menys noticiables.
No es tracta de substituir un model per un altre. Es tracta de reconèixer que hi ha més d'un camí i que no tots hem de recórrer el mateix.
Mai sabré què pensaria el meu avi de tot això. Però si algun dia tornés a emprendre, m'agradaria fer-ho com ell.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
