Cada 17 d'octubre, Barcelona celebra una de les dates més importants de la seva història recent. Aquell dia de 1986, a Lausana, Joan Antoni Samaranch pronunciava les paraules que canviarien el destí de la ciutat: "À la ville de... Barcelona!". Quaranta anys després, encara recordem aquell moment amb emoció, com si la història de la Barcelona contemporània es dividís inevitablement entre un abans i un després d'aquella nominació olímpica.
Hem escrit milers de pàgines sobre el que van representar els Jocs de 1992. Hem exportat el nostre model, hem rebut delegacions d'arreu del món interessades a reproduir-lo i hem convertit els Jocs en una mena de mite fundacional de la Barcelona moderna. Però hi ha una pregunta que no he vist mai que ens haguem fet: què se'n va fer de les altres cinc ciutats que aquell dia van perdre?
Perquè Barcelona no competia sola. París, Brisbane, Belgrad, Birmingham i Amsterdam també aspiraven a organitzar els Jocs de 1992. Cinc ciutats amb històries, dimensions i ambicions molt diferents, però que compartien la convicció que acollir l'esdeveniment esportiu més important del planeta podia ajudar-les a construir un futur millor. Barcelona va guanyar i les altres van tornar a casa amb les mans buides. Però la vida seguia.
París, que va quedar segona, va continuar sent París. Una de les grans capitals mundials, amb una capacitat d'atracció cultural, econòmica i política que difícilment depenia d'uns Jocs Olímpics. De fet, els ha acabat organitzant el 2024, trenta-dos anys després que Barcelona. I mentrestant ha impulsat importants transformacions urbanes, des de la recuperació del Sena fins a les noves infraestructures metropolitanes. Però ni la seva condició de ciutat global ni les seves ambicioses polítiques d'habitatge l'han estalviat de patir una enorme pressió immobiliària. La segregació entre el centre i bona part de la perifèria metropolitana continua sent, a més, un dels seus grans reptes. D'aquest repte n’he parlat en un article anterior.
Brisbane, tercera en aquella votació, també ha acabat aconseguint els Jocs, que celebrarà el 2032. Però durant aquestes quatre dècades no s'ha quedat esperant-los. Ha crescut i s'ha consolidat com una de les principals metròpolis australianes. Curiosament, ara que es prepara per a la cita olímpica, una de les seves grans preocupacions és evitar que aquesta agreugi la crisi residencial. Un informe publicat el 2025 per l'Australian Housing and Urban Research Institute alerta del deteriorament de l'accessibilitat a l'habitatge, de la desaparició d'allotjaments assequibles i del risc de desplaçament de població vulnerable. En només un any, el nombre de persones que utilitzen els serveis d'atenció al sensellarisme ha crescut un 20%. És significatiu que, sis anys abans dels Jocs, ja s'estigui estudiant com evitar que la gran oportunitat de transformació de la ciutat acabi expulsant-ne una part dels habitants.
El cas de Belgrad és molt diferent. Quan va presentar la seva candidatura era la capital d'una Iugoslàvia que encara existia i aspirava a tenir un paper propi en el món. Pocs anys després, el país es desintegraria en una successió de guerres que van deixar milers de morts, desplaçaments massius de població i profundes ferides polítiques i socials. La mateixa Belgrad patiria els bombardejos de l'OTAN el 1999. Difícilment podem imaginar una trajectòria més allunyada de la que havien somiat els promotors de la candidatura olímpica. I, tanmateix, la ciutat ha continuat endavant, reconstruint-se i buscant noves oportunitats. Una de les seves principals operacions urbanes actuals, Belgrade Waterfront, està transformant el front fluvial en un nou districte residencial i de negocis de luxe, amb habitatges que han arribat a superar els 10.000 euros per metre quadrat. Un projecte que ha suscitat controvèrsies per l'impacte sobre el patrimoni urbà, les activitats preexistents i l'accessibilitat residencial. Després de tot el que ha viscut, Belgrad també ha acabat entrant en la lògica de les grans operacions immobiliàries globals.

Birmingham és probablement la ciutat que més s'assemblava a la Barcelona dels vuitanta. Una antiga potència industrial que havia patit durament la crisi econòmica i que buscava reinventar-se. Sense Jocs, va impulsar importants transformacions urbanes, va renovar el centre i va reforçar el seu paper com a gran ciutat britànica. També va acollir els Jocs de la Commonwealth el 2022. Però el renaixement urbà no ha anat acompanyat d'una millora equivalent de les condicions de vida de tota la població. Segons dades municipals, a finals de l'exercici 2024-2025 més d'11.000 infants vivien en allotjaments temporals amb les seves famílies. El mateix ajuntament va entrar en una greu crisi financera el 2023. Una demostració que transformar físicament una ciutat i garantir-ne la prosperitat social i institucional són coses ben diferents.
I finalment Amsterdam, eliminada en la primera ronda de votacions. La ciutat neerlandesa ha esdevingut, sense necessitat d'organitzar uns nous Jocs, un referent internacional en mobilitat sostenible, qualitat urbana i innovació. També en atractiu turístic, fins al punt que avui una de les seves principals preocupacions és precisament com contenir-ne els efectes sobre la vida quotidiana. Segons una investigació de la Universitat d'Amsterdam publicada aquest mateix any, el centre de la ciutat, on viuen unes 80.000 persones, rep l'impacte d'un flux turístic que arriba als 22 milions de visitants anuals al conjunt de la ciutat. La pressió sobre l'habitatge, la substitució del comerç de proximitat i la transformació dels barris han portat l'ajuntament a limitar noves activitats turístiques i a plantejar mesures per recuperar l'equilibri entre residents i visitants. Amsterdam s'ha convertit així en una ciutat que, després d'anys esforçant-se per resultar atractiva, ara necessita posar límits al seu propi èxit.
"Barcelona va aprofitar extraordinàriament bé l'oportunitat olímpica, però seria ingenu atribuir als Jocs tot el que ha passat després"
Sis ciutats. Sis trajectòries diferents. Una única guanyadora olímpica el 1986. Però, quaranta anys després, es pot parlar de guanyadora i perdedores?
Aquesta pregunta no té resposta (o requeriria una anàlisi en profunditat que no he trobat enlloc). El que sabem és que Barcelona va aprofitar extraordinàriament bé l'oportunitat olímpica, però seria ingenu atribuir als Jocs tot el que ha passat després. Bona part de les transformacions ja estaven dibuixades en el planejament urbanístic anterior i responien a una voluntat política i ciutadana de modernitzar la ciutat. Els Jocs van proporcionar un horitzó compartit, recursos, acords de concertació entre els principals actors i, sobretot, una data límit que obligava a fer les coses. Van ser un gran accelerador, però no s’hagués aconseguit res només amb ells.

De la mateixa manera, seria absurd pensar que les altres ciutats van quedar condemnades per no haver estat escollides. Algunes han prosperat notablement, altres han patit crisis profundes i totes han experimentat transformacions que responen a factors econòmics, socials, polítics i geopolítics molt més poderosos que una nominació olímpica.
L’aspecte més significatiu, però, és fins a quin punt aquestes ciutats comparteixen avui preocupacions. Amsterdam intenta contenir una pressió turística que amenaça la vida quotidiana dels seus barris. París, malgrat disposar d'un parc d'habitatge social molt superior al nostre, acumula centenars de milers de sol·licituds. Birmingham té milers de famílies en allotjaments temporals. Belgrad veu com la regeneració del seu front fluvial es converteix en una operació immobiliària de luxe. I Brisbane ja estudia com evitar que els Jocs agreugin els problemes d'accés a l'habitatge. Haver organitzat uns Jocs no ens ha immunitzat contra cap d'aquests problemes. No haver-los organitzat tampoc ha impedit a les altres ciutats trobar oportunitats de desenvolupament per acabar en un punt força similar.
Durant dècades hem assumit que les ciutats havien de competir entre elles per atraure inversions, talent, turistes i grans esdeveniments, com si existís una classificació universal en què calgués escalar posicions. Els Jocs Olímpics representaven, en certa manera, el premi gros d'aquesta competició. Barcelona va aconseguir-lo i va esdevenir un model admirat internacionalment. Avui, té molts motius per sentir-se orgullosa del que va aconseguir. Al capdavall, aquell dia a Lausana només una ciutat podia guanyar, la competència era dura i es va aconseguir.
Però les ciutats no són els esportistes que competeixen per una medalla. Són, abans que res, els llocs on viuen milions de persones que necessiten un habitatge, una feina digna, serveis públics de qualitat i un entorn saludable. I el seu èxit no hauria de mesurar-se per la quantitat d'esdeveniments que organitzen ni per la posició que ocupen en els rànquings internacionals, sinó per la capacitat de garantir aquestes condicions de vida. Tenim prou evidències que una ciutat pot arribar a ser molt atractiva per al món sense resultar prou habitable per als seus residents. Barcelona ho sap prou bé, però, com hem vist, no és l'única.
"Si durant dècades les ciutats venen competint per atraure inversions, talent, turistes i grans esdeveniments, ara haurien de dedicar almenys tants esforços a cooperar per afrontar uns reptes que cap d'elles pot resoldre tota sola"
Potser, doncs, ha arribat el moment de canviar les regles del joc. Si durant dècades les ciutats venen competint per atraure inversions, talent, turistes i grans esdeveniments, ara haurien de dedicar almenys tants esforços a cooperar per afrontar uns reptes que cap d'elles pot resoldre tota sola. Compartir coneixement, experimentar conjuntament amb noves polítiques i, sobretot, fer valer la seva força col·lectiva davant dels estats i dels grans actors econòmics globals pot resultar molt més útil que continuar disputant-se les primeres posicions en rànquings internacionals. Al capdavall, els problemes que compartim no respecten fronteres, i les solucions tampoc haurien de fer-ho.
Perquè, a diferència d'una candidatura olímpica, en la cursa per fer les ciutats més habitables no cal que ningú perdi perquè les altres puguin guanyar.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat


