No tinc cap dubte que és una de les cites artístiques més esperades de la tardor: la Pedrera acull, des d’ara fins al gener, la primera gran exposició monogràfica dedicada a Anselm Kiefer a la ciutat. La vida secreta de les plantes. Anselm Kiefer a la Col·lecció Grothe reuneix més de setanta obres procedents principalment de la col·lecció privada de Hans Grothe, un dels fons més importants del món dedicats a l'artista alemany. Pintura, escultura, fotografia, llibres d'artista, objectes i instal·lacions en un recorregut (comissariat per Walter Smerling) que ens connecta, sobretot, amb el trauma de la derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial. Els símbols caiguts, la mitologia enderrocada, la recerca d’una nova cosmogonia, la tristesa, la reflexió, la condemna al racó de pensar (i de pensar molt, i de filosofar, i d’escriure) .
Nascut a Donaueschingen el 1945, just quan Alemanya sortia de la Segona Guerra Mundial en ruïnes, Kiefer pertany a la generació d'artistes alemanys que va créixer obligada a mirar de cara la responsabilitat col·lectiva del nazisme i l'Holocaust. Format a l'escola de Joseph Beuys, va començar la seva carrera als anys setanta amb gestos deliberadament provocadors: fotografies d'ell mateix fent la salutació nazi davant monuments de tot Europa, una manera de forçar el país a mirar allò que preferia oblidar. Des de llavors, la seva obra s'ha convertit en una de les reflexions més potents i inquietants sobre la memòria, la culpa i la història que ha produït l'art contemporani.
Gira-sols, opi que brolla de pàgines de llibre o de teclats d’orgue, mapes còsmics fets de planxes de plom i amb referències d’astres acabats de batejar i mans divines (o oques penjades entre la taxidèrmia i l’astrologia), vestits d’on sorgeixen branques tardorals que busquen el cel (o piles de llibres de plom), constants referències literàries i filosòfiques, mites, ciència i transcendència espiritual. Un fetitxisme expressiu on cada objecte simbolitza conceptes amb molta força, cada vitrina una escena plena d’història, un contingut explícit i gràfic que gairebé tothom pot entendre o com a mínim intuir.
I aquesta pintura gruixuda, espessa, impressionista i expressionista alhora, que ens vesteix quasi sempre de tardor o d’hivern i que retrata àngels, boscos, espais exteriors on tot sembla assenyalar un món fet runa. L’escala de Jacob, el Llibre dels Temples, Hortus Conclusus (dins del Càntic dels Càntics), San Loretto, religió transformada en mitologia pròpia i en recerca de referents espirituals per a un esperit condemnat a la reflexió (a la penitència).
El que distingeix Kiefer no és només el tema, sinó el material. Pinta amb plom, cendra, palla, terra, vidre trencat, metall oxidat i plantes seques, en teles de dimensions sovint monumentals que semblen més paisatges devastats que no pas quadres convencionals. El plom, per exemple, hi apareix constantment (en llibres gegantins, en vaixells, en ales caigudes) com a símbol d'un metall que seria l'emblema d'un pes històric que no es pot alleugerir. Kiefer dialoga també amb la poesia (especialment amb Paul Celan, el poeta jueu que va escriure sobre els camps d'extermini), amb la mitologia nòrdica, amb la Càbala i amb l'alquímia, construint un univers simbòlic dens, carregat de referències que demanen temps i atenció. Però que, insisteixo, s’entén quasi a la primera. Sobretot, si se’m permet, en el moment en què entrem a la tardor i en què canvien els colors de les ànimes i dels ulls.
La flor, que gira buscant el sol i després cau carregada de llavors, es converteix en una metàfora constant de la mort i la regeneració alhora. Hi ha també els objectes trobats dins les vitrines, com antics gabinets de curiositats o dels laboratoris alquímics del Renaixement. Petits universos tancats, com pessebres, gairebé relíquies, on la ciència es fon amb la màgia i la memòria. Amb la veritat, en definitiva, que no és el mateix.
Que una obra d'aquesta escala i aquesta duresa material dialogui amb l'arquitectura ondulant de Gaudí és, de nou, una de les notes més commovedores. Gaudí feia corbes com si no preveiés l’auge del feixisme o com si li donés l’esquena, l’ignorés, preferís invocar els núvols i les llegendes. La tensió entre la Pedrera i el pes brut de Kiefer és un dels al·licients de la visita, que per mi és de les millors (si no la millor) de les que hem vist a la Fundació dirigida per Marta Lacambra els últims anys. Agrada, i alhora fa pensar, i ens col·loca la ciutat al capdamunt del nivell expositiu europeu. Com no pot ser, en determinades mans, d’altra manera.