Antic Teatre de la Santa Creu o també Teatre de l’Hospital, el més antic de la ciutat, originàriament Casa i Corral de les Comèdies, segle XVI, i amb un escenari de fusta enmig dels horts. Ni tan sols el 1714 les autoritats van aconseguir tancar-lo. Tot plegat edificis renovats de fusta i pedra que s’anaven incendiant, fins que el Corral de les Comèdies (o Cases de l’Òpera) va esdevenir Teatre de la Santa Creu i va entrar en competició amb el nou Liceu. Passa a ser el Teatre Principal el 1840, que és quan adopta la façana que té actualment (de Francesc Daniel Molina) i la famosa Cúpula Venus. També és d’aquella època l’espai reservat al teatre, però aquest ha sofert tantes modificacions que els de Batlleiroig prefereixen circumscriure el patrimoni original a la façana i a la cúpula. Després, de les òperes va passar a ser estendard de la renovació del teatre català (i per això al davant hi té instal·lada l’estàtua de Pitarra).
Què hi estan fent? Doncs d’entrada, retornar l’esplendor dels finestrals de la façana (que havien estat tallats a l’interior per la manera d’instal·lar-hi la pista de frontó) i dotar La Rambla, de nou, d’un edifici vistós i quasi transparent. I és que el frontó (Jai-alai, que vol, dir “festa alegre” en basc) i el petit Teatre Latino són incorporacions molt posteriors, així com els famosos billars Monforte o les inconfessables habitacions contigües. Tindrem uns altíssims finestrals, doncs. Bé. Després, les arcades de baix connectaran de manera oberta amb La Rambla, anivellades amb el passeig i ja sense botigues d’encenedors (Colibrí) o discoteques (Pan-am’s) entorpint l’entrada. Un gran lobby, una gran entrada en forma d’arcs. Carrer de l’Arc del Teatre. Les Rambles entraran, directament, dins l’edifici.
Reservaran els espectacles de menor format (jazz, cambra...) per al Latino, al qual segurament canviaran el nom (no sembla que hagi de venir Bad Bunny a aquesta sala). Hi cabran unes 200 o 250 persones, a diferència de la sala principal, amb aforament d’unes 850, o el nou espai del frontó, per a formats ja molt grans. En José Trenor ens explica que porta set anys al darrere d’aquesta història, i en puc donar fe. Un cop comprovat que ja no es poden fer nous hotels (ell es dedica principalment a aquest negoci), va pensar juntament amb els Balañá que calia fer alguna cosa al Principal. Salvar-lo, però amb un contingut viable. Va flirtejar durant un any i mig amb Le Cirque du Soleil, per a establir-hi una residència artística, però hauria estat (ens explica) un error. Valia més la pena apostar per la música en viu, els teatres musicals, les comèdies, la dansa, les instal·lacions immersives, els esdeveniments corporatius o la restauració, tot plegat amb horaris i formats combinats. És el primer cop, en efecte, que un teatre patrimonial té un contingut tan eclèctic i destinat exclusivament a la cultura. De fet, en aquest sentit, serà un edifici únic al món.
Amb col·laboradors com Ventura Barba (Advanced Music) o Jordi Sellas (Nostromo Live, IDEAL) tenen la idea de posar-se en contacte amb productors i companyies per omplir de contingut tot aquest espai. Tardor del 28, sí. Zero finançament públic (malgrat que sí que hi ha avalistes bancaris i fa sis mesos que ja s’ha signat tot). Aquesta història ja no té marxa enrere: tindrem un Teatre Principal.
Mentre ens mostren la gran sala de teatre (art déco, dos nivells, desapareguts els dos nivells superiors a causa de la construcció del frontó) ens expliquen que fins i tot hi ha ara una intervenció artística davant la Catedral, de Susana Solano, que els ha demanat runa vinguda directament de l’obra per completar les seves peces. I ens assenyalen on aniran serveis, escales, ascensors... una mena de laberint on serà impossible perdre’s. Fins i tot hi trobarem un mural de Pilarín Bayés, ara tapat, pintat sobre ceràmica i amb temàtica relativa a l’antic frontó.
Al frontó, Rick, la gent hi apostava. De fet no s’entén un frontó dalt d’un teatre si no hi havia una forta afició, ja fos per l’esport, ja fos per especular amb la fortuna (o amb la misèria). Vora aquest grandiós espai remodelat (ben insonoritzat, i tot conservant la característica pintura verda de la gran paret) hi haurà una mena de foyer, o de “saló dels miralls del Liceu” per entendre’ns, que ara sí que respectarà la part superior dels finestrals de la façana i on la gent podrà prendre una copa entre espectacles. Abans de passar a la Cúpula Venus ens ensenyen espais descoberts a la zona de l’antic hostal (on sembla que també hi havia un petit frontó d’entrenament), amb inèdites vistes al Palau Güell. Ens sentim com si ens retornessin una història amagada, secreta o directament robada.
Tindrem un Teatre Principal si (i només si) també fem el favor de recuperar La Rambla
La Cúpula Venus és una meravella. Alta, neoclàssica, panteònica, misteriosa, sensual i cinematogràfica. Pretenen restaurar-la amb bon gust (confio que deixin el rosa original de la part inferior que em sembla endevinar rere les capes de pintura) i, literalment, eludir a tot cost l’efecte pastís. Creguin-me, és un espai del tot inimaginable a la ciutat. 1840, pensat ja aleshores per a esdeveniments menors (i hauran de pensar ara quin tipus d’esdeveniments hi encabiran). Una gran aranya de fusta ens sobrevola com un objecte venerable, un fetitxe amb desconegut simbolisme. La Cúpula és una bombolla inèdita, un racó secret o en tot cas obert en poques ocasions, que a partir d’ara podrà estar a l’abast de tothom. Especialment, del públic barceloní.
Una inversió de 50 milions, a recuperar en 10 o 15 anys. José Trenor, recordin aquest nom, i després ja parlarem de si aquesta obra ens agrada més o si aquest contingut ens agrada menys. Tindrem un Teatre Principal, el tindrem perquè ho ha volgut un particular i el salvarem de l’abandonament si (i només si) també fem el favor de recuperar La Rambla. Se’ns acaben les excuses: aquest no ha de ser un territori hostil, ni exòtic, ni reservat als guiris, ni llunyà. La Rambla és ara una mica més nostra. Ara, més enllà de les electoralistes obres al paviment, ens pertoca a nosaltres acabar de recuperar-la del tot.
