Es diu que els gats tenen set vides. Si fos cert, Montjuïc ja n'hauria consumit com a mínim tres. Tres vides molt diferents. I totes elles, a més, en tot just un segle. Encara que, en realitat, al llarg dels seus més de dos segles d'història, la muntanya acumula moltes més vides. Molt abans de les tres grans transformacions que han marcat la Montjuïc contemporània, la muntanya ja havia estat pedrera romana —de fet, una de les més antigues documentades a tot Europa—; sobre ella es va aixecar un castell militar des del qual tant es defensava la ciutat dels atacs marítims com es vigilava els mateixos barcelonins, i en el qual van ser afusellats nombrosos represaliats; els seus vessants es van poblar de barraques, com les que durant dècades van ocupar barris com Can Clos; i també es va convertir en l'espai on Barcelona va instal·lar el seu gran cementiri.
Cada època va deixar una empremta diferent sobre la muntanya. Tanmateix, durant segles Montjuïc va anar acumulant usos sense que ningú arribés a pensar-la com un tot. L'Exposició Internacional de 1929 va suposar el primer gran intent de donar-li una visió de conjunt. Més de sis dècades després, els Jocs Olímpics de 1992 van consolidar aquesta transformació i van acabar de convertir la muntanya en un dels grans escenaris esportius i culturals de Barcelona.
Ara arriba la tercera vida de Montjuïc. Amb la vista posada en el centenari de l'Exposició Internacional de 1929, Barcelona impulsa una nova transformació que vol completar aquest procés. Aquesta vegada, però, la transformació no gira entorn d'un únic gran esdeveniment, sinó a una suma de projectes que es desplegaran durant la pròxima dècada i que, per primera vegada, també posen la mirada als peus de la muntanya, als barris i veïns que habiten els seus voltants.
L'ampliació del Museu Nacional d'Art de Catalunya per mostrar una major part de la seva col·lecció; la transformació dels històrics pavellons de Fira Barcelona; la remodelació de plaça Espanya; la modernització de l'Anella Olímpica, amb la renovació de l'Estadi Olímpic Lluís Companys i l'ampliació del Sant Jordi Club; la recuperació del Palau Municipal d'Esports o la futura arribada de la línia 2 del metro —una aspiració històrica de l'alcalde Pasqual Maragall per connectar definitivament la muntanya amb la ciutat— formen part d'una gran estratègia municipal que desplegarà una inversió propera als 2.800 milions d'euros fins al 2035. Són les actuacions més visibles d'una transformació que aspira a integrar definitivament Montjuïc a la ciutat.
Però potser el canvi més significatiu no estigui sobre la muntanya —amb aquestes diferents reformes ja en marxa, encara que amb diferents calendaris—, sinó als seus peus. Perquè, per primera vegada, la transformació de Montjuïc també mira cap als barris que van créixer al seu voltant. Una transformació que comença a plaça Espanya, immersa en una remodelació per deixar enrere el seu paper de gran rotonda dominada pel trànsit i convertir-se en una nova porta d'entrada peatonal a la muntanya. I continua en barris com Can Clos, on la transformació adopta una altra escala: ja no es tracta de renovar grans equipaments, sinó de construir habitatges per integrar uns barris que durant dècades van créixer al marge de la muntanya i gairebé de la ciutat.
Entre el passeig de la Zona Franca i la muntanya, Can Clos ha estat durant anys un lloc de pas. Milers d'aspirants al carnet de conduir l'han recorregut camí al punt d'inici dels exàmens pràctics. Altres el travessen cada dia per arribar a les oficines de grans empreses catalanes instal·lades al passeig de la Zona Franca, com Wallbox o Esteve. Pocs, però, s'aturen a observar un barri que avui comença a convertir-se en un dels primers espai on la nova Montjuïc deixa de ser un plànol per convertir-se en realitat.
Can Clos, de les barraques al barri on comença la nova Montjuïc
Can Clos va néixer el 1952 per acollir els veïns que van haver d’abandonar les barraques de Barcelona durant les grans transformacions urbanes impulsades amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional que va acollir la ciutat aquell any. Com tants barris aixecats d’urgència durant aquells anys, Can Clos es va construir amb materials modestos i escassos serveis.
Set dècades després, en aquest mateix espai, més de 24.000 metres quadrats de solars que durant anys van romandre buits ja estan donant pas a quatre promocions residencials amb més de 200 habitatges —gairebé la meitat de protecció oficial—, nous equipaments educatius i culturals i un gran parc que busca reconnectar Can Clos amb la muntanya i la resta de la ciutat. La primera d’aquestes promocions ja està acabada. Es tracta, en certa manera, d’un dels primers maons amb què comença a construir-se la tercera vida de Montjuïc.
L’edifici —anomenat projecte O7— és una promoció de 64 habitatges impulsada per Kronos Homes i dissenyada per l’estudi madrileny ADORAS Atelier Arquitectura, situat just al davant del carrer Foc. Les seves façanes, dominades per imponents tons blaus i grocs, trenquen deliberadament amb la imatge habitual de l’habitatge de nova construcció. “Quan volem que un edifici generi identitat no busquem que es camufli amb el barri”, ha explicat l’arquitecte responsable del projecte Carlos Pueyo durant una visita guiada organitzada a la zona amb motiu de la Capital Mundial de l’Arquitectura que enguany celebra Barcelona. “Al contrari, volem que es converteixi en una icona recognoscible, que els veïns el sentin com a seu i que contribueixi a generar vida i activitat al barri”, ha afegit.
La inspiració cal buscar-la, segons Pueyo, en el modernisme català, el moviment que va reivindicar que la bona arquitectura no havia de quedar reservada als grans edificis institucionals, sinó que també podia formar part de l’habitatge quotidià. El resultat estètic de la façana en groc i blau, però, està lluny de reproduir el llenguatge modernista. Però igual que va fer Gaudí en inspirar-se en la natura, l’edifici també busca dialogar amb el seu entorn: el revestiment ceràmic blau de la coberta pretén fondre’s amb el cel de Barcelona, mentre que, a l’interior, els passadissos canvien de color a cada planta, en una transició que s’inspira en la natura i que va des dels tons terrosos de les primeres altures fins als verds de les intermèdies i blaus dels pisos superiors.
A més de destacar per la seva façana, l’edifici també busca, en paraules de Pueyo, “fomentar la comunitat i construir barri”. Com a primera peça de la transformació de Can Clos —i una de les primeres mostres de la nova vida de Montjuïc—, el projecte assumeix també aquesta funció: establir les bases d’una nova comunitat i un nou barri. Per aquest motiu, per accedir als espais compartits —el gimnàs, l’espai de coworking o la sala comunitària per a celebracions—, els residents no ho poden fer directament des dels portals, sinó que han de sortir al carrer. La intenció és senzilla: afavorir les trobades entre veïns i fer que la vida de l’edifici també contribueixi a donar vida a l’espai públic.
Aquest primer edifici —amb 64 habitatges de venda privada i habitat des de finals de maig— és només el començament de la transformació. Kronos Homes ultima ja una segona promoció que estarà acabada abans de final d’any. Entre ambdues sumaran 124 habitatges. Després arribarà el torn de les dues promocions de protecció oficial previstes pel pla urbanístic, amb fins a 81 habitatges públics. Tots aquests edificis s’articularan al voltant del nou parc de Can Clos, ja obert al públic, amb 14.400 metres quadrats de zones verdes.
Però Can Clos tampoc serà l'única peça de la nova vida d'aquests barris. Molt a prop, la Marina del Prat Vermell avança cap a una de les transformacions urbanístiques més grans de Barcelona, amb la construcció de fins a 12.000 habitatges —més de la meitat protegits— per acollir prop de 30.000 nous residents. En paral·lel, el Poble-sec també preveu una nova vida, amb gairebé 550 nous habitatges públics, i més de 6.800 metres d'espais verds.
Per separat, totes aquestes actuacions als barris adjacents a la muntanya de Montjuïc poden semblar projectes diferents. Juntes, però, dibuixen una mateixa filosofia: en la seva tercera vida, la transformació de Montjuïc ja no es construeix únicament des dels seus museus, pavellons o estadis. També ho fa des dels habitatges, els parcs i els veïns dels barris que creixen als seus peus.