Una estructura de llum i plantes per submergir-se en el debat sobre el Delta de l’Ebre a través dels seus sediments; una ciutat que decideix viure de nit per fugir de la calor; la determinació que les persones grans puguin ballar techno com a símbol de l’accessibilitat; referències a la presència militar a Gaza. Tot, a través de l’arquitectura. I tot, dins del gran complex laberíntic de les Tres Xemeneies de Sant Adrià, com una constel·lació d’idees que orbiten sobre una mateixa premissa: l’arquitectura no va només de parets i plànols, sinó que forma part de la resposta als grans reptes del present.
Queda reflectit en el mateix lema del Congrés Mundial de l’Arquitectura, que s’ha estès a l’antiga sala de turbines i a l’exterior de les xemeneies: Becoming. Architectures for a Planet in Transition. Com passa en el laberint del recinte, el camí per abordar aquests reptes no és únic, però la mirada va dirigida cap a un mateix objectiu, el de contribuir a donar resposta als reptes de l’actualitat. El congrés els ha desgranat en sis eixos, que van des de la interrelació d’arquitectura amb la natura, les interdependències entre territoris, la consciència ambiental, els materials, la circularitat i noves formes de projectar les ciutats.
De cada un d’aquests eixos, han emergit dues propostes que són les que ara conviden a reflexionar des de les Tres Xemeneies. El fet de convertir l’antiga central tèrmica en un espai expositiu —com ja es va assajar amb Documenta—, és de per si una declaració d’intencions i una prova de com l’arquitectura es proposa avançar cap a espais més humans: "Estar aquí és com un manifest, per demostrar que estem aquí per fer l'arquitectura més humana”, destaca la degana del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC), Sandra Bestraten. Així, tot el repte que afronta el congrés i la mirada humana amb què l’entoma queda resumit, com un símbol, al recinte industrial. Ho fa amb 12 propostes que faran de fil conductor per dinamitzar el debat durant el congrés de la International Union of Architects (UIA). Tot i que l’exposició és una peça central del congrés, s’estendrà més enllà: un cop acabi la cita internacional, la mostra quedarà oberta a la ciutadania durant tot el mes de juliol.
Amb les 12 propostes, l’exposició convidarà els visitants —siguin congressistes o veïns— a fer-se preguntes, com un resum condensat d’interrogants que marquen el present i futur de la societat, i de l’arquitectura. L’edifici, amb els seus diferents nivells, escales i passadissos que s’entrecreuen i que s’interrompen, convida a saltar d’una idea a una altra, per generar un debat que durant el congrés s’enriquirà amb sessions d’Open forum, dissenyades com un espai de debat col·lectiu.
En aquest espai, ha estat clau, naturalment, l’arquitectura en sentit ampli, ja que s’ha projectat tenint en compte l’entorn i les condicions climàtiques —vora el mar i amb la calor d’un final de juny sufocant—. Les grades, amb capacitat de 1.500 persones, s’han situat estratègicament perquè quedin a l’ombra de les tres imponents xemeneies quan comencin els debats. Seran al vespre, després de la jornada més congressual al CCIB, a pocs minuts en tramvia. Una mica més enllà, el Disseny Hub converteix Glòries en la tercera seu del congrés, on s’exhibiran projectes pensats pels 54 països membres de la UIA, oberts al públic.
I és que el congrés, a diferència de la primera edició que va acollir Barcelona fa 30 anys, s’ha concebut com una cita oberta a la ciutadania. Enmig de la Capitalitat Mundial de l’Arquitectura i de l’Any Gaudí, la ciutat s’ha convertit en la primera a repetir com a seu del congrés, que aspira a reunir no només a professionals del sector: “Volem que els debats arribin a la ciutadania”, segons Bestraten.
L’exposició de les Tres Xemeneies permetrà portar aquest debat més enllà del congrés. La cita, presidida per Marta Vall-llossera i comissariada pels arquitectes Pau Bajet, Mariona Benedito, Maria Giramé, Tomeu Ramis, Pau Sarquella i Carmen Torres, s’ha construït a través d’investigacions desenvolupades durant un any per equips internacionals, que s’han reunit en diversos tallers a la segona planta del recinte industrial, reconvertit en un laboratori d’arquitectura.
D’aquest laboratori han emergit les intervencions que s’exposen ara al complex, que dibuixen un mapa de preocupacions heterogeni que volen englobar els reptes actuals. Des de la protecció de les costes davant la pujada del mar fins a investigacions sobre l’escassetat de l’aigua, passant per l’envelliment, ho fan plantejant-se interrogants com són com ho ha de fer una ciutat com Tòquio per adaptar-se a la pujada de temperatures, fixant-se en com altres urbs més acostumades a la calor, com El Cairo i Rio de Janeiro, s’han anat tornant més nocturnes per esquivar les altes temperatures.
I és que les investigacions parteixen de preguntes tan peculiars com plantejar-se com les persones grans poden ballar techno. No com un joc o una anècdota, sinó estudiant com aquells que ballaven techno a la seva joventut ara ja es mouen i es cansen de manera diferent, però poden voler continuar ballant-lo sense trobar l’espai on fer-ho. Amb zones de descans i amb temperatures diferents, la proposta posa l’arquitectura al servei de l’accessibilitat en sentit ampli, i dona espai a noves preguntes: si fins i tot el techno pot ser accessible, què pot no ser-ho?
Així, les Tres Xemeneies es converteixen en un generador de preguntes, com un símbol i una metàfora del moment que viu l’arquitectura. Des d’un recinte industrial que adopta nous usos més socials, l’exposició situa l’arquitectura entre els agents que poden donar resposta a aquestes grans preguntes, ara des del litoral de Barcelona.
