A vegades cal gaudir del caos per veure-hi clar, encara que un desgavell concret inclogui tones d’inclemències. Em refereixo, és evident, a la folla setmana de trens que hem viscut a Catalunya la qual, com sempre passa amb Rodalies, ha afectat especialment l’economia i la vida barcelonina. El lector ja deu estar embafat de la tabarra mediàtica-ferroviària (tranquils, que la setmana vinent parlarem de teatre, de la Rodoreda, o de sa tia en patinet), amb la qual cosa aniré al gra amb unes constatacions ben simples. La primera és prou sabuda: Catalunya —i més encara la seva capital— disposa d’un servei de mobilitat del tot precari que no podrà adaptar-se als temps i al creixement de la població ni amb una inversió que centupliqui el dèficit fiscal. Segon, tot i els canvis en la gestió interna de Renfe, la Generalitat no domina una de les estructures més elementals per fer rutllar mínimament el país.
Entenc que els usuaris es fixin especialment en el primer aspecte que he citat, però val la pena centrar-se en la cosa política perquè —després de tot el paripé en la reestructuració empresarial de Rodalies Catalunya, on se’ns havia venut que la Generalitat hi tallaria el bacallà pel fet de presidir-la— ha calgut una simple plantada dels maquinistes (espanyols) perquè, per primera vegada a la seva història democràtica, el país passi un dia sense un puto tren circulant. Recalco que parlo de “plantada” i no pas de vaga, un dret que a casa respectem de forma quasi religiosa. Des d’aquesta perspectiva, aprofito l’avinentesa per felicitar tots els partits catalans inclòs el que diu governar-nos, els quals, davant del xantatge dels maquinistes, van accedir a mantenir-los el conveni laboral (espanyol) perquè als treballadors no els donava la gana d’adherir-se a una empresa catalana; a casa, d’això en diem racisme.
La Generalitat diu que vol expedientar els maquinistes per llur desídia amb el servei públic que haurien de garantir, però ja us podeu imaginar què faran els treballadors de Renfe amb aquesta amenaça d’un poder de coacció equivalent al paper de vàter (més encara si, com va confessar la consellera del ram, Sílvia Paneque, el propi Govern no tenia cap notícia sobre la fuga en qüestió). Bé, doncs seguim amb la narració política dels fets car, després d’un dia sense trens —o en l’idiolecte del president en funcions Dalmau, un dia “que no serà gens fàcil”— la mateixa consellera Paneque va assegurar-nos que, ahir mateix, la represa del servei seria “progressiva”, però sense cap mena d’informació sobre quines línies funcionarien ni a partir de quina hora. Dit d’altra manera i sense tants embuts, els ciutadans del país han passat (de moment) tres jornades sense saber si podrien dirigir-se a currar amb normalitat.
Aquest, ai las, era un Govern que s’havia presentat com un garant de la pax autonòmica i que havia promès als independentistes de la tribu que s’oblidarien d’això tan vuitcentista de la secessió, mercès a una gestió impol·luta dels serveis públics. Doncs aquesta setmana no només és una mostra de la il·lusió perversa d’aquesta mirada colonial sobre el país, sinó també de la constatació que amb Espanya només ens hi espera misèria. Perquè qualsevol usuari de Rodalies entén, a hores d’ara, que no hi ha pluja de milions ni singularitat en el finançament que salvi una xarxa en la qual, fins i tot en dies d’aparent normalitat, hom no sap quan arribarà al despatx o a la seva llar. Recomano als usuaris indignats que no es refereixin a aquest drama com un afer digne del tercer món, perquè això ens relegarà a la pobresa; el problema és que, justament, nosaltres podríem ésser un país de primera.
Tot això, goso insistir, són constatacions que tothom sap, inclosos els empresaris independentistes que viuen dins l’armari de la tercera via i —en públic— fan conferències sobre “tender puentes entre Barcelona y Madrid” o fins i tot els apologetes de l’unionisme que, abans de fugir d’Espanya a correcuita, prefereixen que els seus conciutadans agonitzin de pobresa i s’estiguin hores amb cara de gilipuà a l’estació de Maçanet-Massanes. Això ho sap tot Déu i l’únic que ens falta ara és desfer-nos de la classe política dependent de l’Estat i del processisme endèmic per tal d’endinsar-nos amb garanties al nou món. Només quan passi tot això, tindrà sentit afrontar el debat sobre la salut de les catenàries i de quines vies s’han de polir, a fi que quedin com les joies de la reina mare. Fins que arribi tot això, només ens resta esperar, arribar tard als indrets, i viure dins del tren amb por d’estimbar-nos.
