Abans de res, va ser –i en certa manera continua sent– una nena molt lectora. “Llegeixo des de sempre i escriure és, per a mi, una manera de continuar llegint amb més profunditat”. Era bona, encara que va trigar a creure-s’ho. “Vaig començar a escriure als dotze anys, però era tan tímida, em feia tanta vergonya, que les vegades que em vaig inscriure en algun concurs ho feia amb el nom d’alguna amiga perquè, si guanyava, fos ella en el meu lloc”. Ana Moya ha arribat al Bar al capvespre, quan queda una estona perquè la lluna tregui el nas i poder volar cap a ella, com entona ara mateix Frank Sinatra a Fly me to the moon. Demana un vi negre. “El pitjor és que algunes vegades vaig guanyar i les meves amigues després no volien compartir el premi!”, riu.
Va estudiar Psicologia, “encara que mai vaig exercir”, i la seva vida professional es va desenvolupar al Centre d’Estudis Africans i Interculturals, on va estar gairebé tres dècades combinant-ho amb estudis de llengua i literatura espanyola i de cultures africanes, una de les seves grans passions. Als trenta va marxar amb la seva parella a viure a Namíbia durant uns anys. D’aquí en va tornar amb el manuscrit de la seva primera obra, que d’alguna manera continua sent la dels seus amors. “Cafè Zoo pren el seu nom d’un bar de Windhoek i és la novel·la amb la qual vaig trencar la barrera d’ensenyar el que escrivia al món”. Va guanyar el premi Ciutat de Badalona i va ser “la meva entrada en el món de la literatura, una època que recordo molt dolça”.
A aquest debut el va seguir Immorality Act, la seva primera incursió en la narrativa en castellà, ambientada a la Sud-àfrica de l’apartheid, un bon llibre que el va publicar una editorial molt petita. “Tractada amb molt d’afecte per una editora que era fantàstica, va tenir, tanmateix, poquet recorregut”. Després d'això, hi va haver una altre trasllat, aquesta vegada a Lisboa, on ella i la seva parella van romandre sis anys. “Aquí va néixer El carrer on vius, que s’ambienta a la rúa de Caetanos, on vam viure un temps, i on hi retrato una Lisboa idealitzada, gairebé com un escenari de musical o de pel·lícula poblada per personatges estrafolaris”. Després de quedar finalista en un concurs, el llibre va acabar sortint a La Magrana de la mà de Guillem Terribas, fundador de la mítica Llibreria 22 de Girona.
“És curiós, perquè la meva literatura té molta vinculació amb els llocs que descobreixo”, reflexiona l’autora, gairebé com adonant-se –aquí i ara– que, més que una altra manera de buscar el seu lloc al món, escriure és, en si mateix, el seu lloc al món.
Posant el mode avió
Les coses han canviat, com sempre fan. Després de trenta-vuit anys d’activitat, i malgrat el seu evident valor cultural i social, el Centre d'Estudis Africans i Interculturals ha tancat i Ana Moya treballa, ara, per a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, combinant tasques docents amb altres administratives. I escriu, és clar, perquè no fer-ho seria com remar contra tots els corrents de la seva pròpia naturalesa.
“El 2024 vaig rebre la beca Barcelona Crea per a un projecte de relats relacionats amb la interculturalitat que té com a objectiu interrogar fins a quin punt hi ha comunicació o incomunicació quan ens tractem amb la persona del costat”. El projecte es diu Mode avió i es troba, en aquests moments, en curs. Escriure és, abans de tot, qüestió de temps.
A això se suma l’entrada de l’escriptora en el Grupo Bojador, un col·lectiu format per cinc autors que combina multitudinaris clubs de lectura, pels quals ha passat bona part de la flor i nata de les nostres lletres, amb l’escriptura de relats que publiquen en volums col·lectius com el recent La habitación 320 (Nazarí). “M’agrada molt aquesta sensació de comunitat que hi ha entre nosaltres”. La idea d’estar creant, a través de les seves narracions i de l’anàlisi d’altres, una mena de gran relat cultural col·lectiu.
Tornar literàriament a casa
L’escriptora va passar la seva infància a Nou Barris, on es va conformar el gruix de la seva memòria sentimental lligada a la ciutat. “Anys després he viscut sempre a Sant Antoni, però adoro el record de la meva infantesa al barri, i de sortir-ne per baixar a aquella Plaça del Pi plena de color, amb llocs com Makoki, i passejar en solitari pels seus carrers adjacents. O les tardes jugant a rol a Gigamesh, única noia en un ampli grup de nois. O, com no, quan amb el meu pare anàvem al Mercat de Sant Antoni”.
La qüestió és que aquesta Barcelona, teixida partint de la suma de records emocionals d’uns carrers irrepetibles per pretèrits, on potser no hi havia (o no es recorda) el soroll insuportable que hi ha en l’actual, s’ha colat en la narrativa de l’autora. La veiem reflectida en alguns relats de Bojador i, qui sap, si en els relats de Mode avió. “Mai abans havia tingut ganes d’escriure sobre la ciutat, però ara sento aquesta necessitat”, confessa, buidant, gola avall, la seva copa de vi.
– Alguna cosa sobre la qual et podrien entrar ganes d’escriure és la nostra oferta gastronòmica. S’acosta l’hora de sopar i aquí hi ha de tot: tapes, carta, entrepans, racions… Tot bo!
Les notes de Don't get around much anymore, de Duke Ellington, acompanyen el crepuscle. El cel fosc, la lluna treient el nas per una cantonada del cel, el paisanatge animant-se. Ana Moya esbossa un somriure que mai va acabar de perdre la seva essència tímida.
“Unes tapes podrien estar molt bé”, respon amb ganes de picar alguna cosa, i de comprovar si aquesta situació nocturna de bar també pot sumar-se a aquesta àmplia geografia emocional que la defineix i ubica com a escriptora.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
