Aporta o aparta

Hi ha una frase que fa temps que em dona voltes pel cap. Me la va dir Marc Ros, fundador i CEO de l'agència After, i és també un dels lemes que vertebren la seva empresa: a la vida hi ha persones que troben solucions a tots els problemes, i persones que troben problemes a totes les solucions. Quan la vaig escoltar per primera vegada, em va semblar una d'aquestes frases que no necessiten explicació. De les que reconeixes immediatament perquè has viscut les dues versions, i perquè, si ets honest amb tu mateix, saps que en algun moment has estat les dues.

Estar en una sala no és un dret. És una responsabilitat. I aquesta responsabilitat té una direcció molt concreta: sumar. No significa estar d'acord amb tot, ni callar quan alguna cosa no funciona, ni aplaudir decisions que mereixen ser qüestionades. Significa que quan entres en una conversa, en un projecte, en un consell, ho fas amb la disposició genuïna de construir alguna cosa millor del que hi havia abans que hi arribessis. Això és aportar. Tota la resta, amb independència de la forma que adopti, és apartar. I quan un no pot aportar, la decisió més intel·ligent, i més valenta, és apartar-se. Fer un pas al costat. Deixar avançar els qui sí que tenen alguna cosa a construir.

Aquesta distinció sembla senzilla. No ho és. Perquè el que no aporta rarament arriba a la reunió amb l'objectiu explícit de frenar. Arriba amb cauteles, amb objeccions, amb una llista de raons per les quals alguna cosa no funcionarà. I algunes d'aquestes raons poden ser perfectament vàlides. El problema no és el contingut de l'objecció sinó l'absència del que l'hauria d'acompanyar: una proposta. Una alternativa. Alguna cosa que avanci, encara que sigui en una direcció diferent. Sense això, l'objecció més brillant del món no és una contribució, és un fre.

He estat en reunions on una sola persona amb aquesta actitud ha aconseguit paralitzar el que ho tenia tot per avançar. No a crits, no amb confrontació directa, simplement instal·lant el dubte sistemàtic, el "sí, però", el qüestionament sense construcció. I he estat en reunions on algú que no era el més senior ni el més expert de la sala ho va canviar tot amb una intervenció que no venia a tenir raó sinó a trobar el camí. Aquesta diferència d'actitud, no de jerarquia, no de coneixement, és la que separa les organitzacions que avancen de les que es queden girant sobre si mateixes.

L'actitud d'aportar no depèn del rang ni del moment, depèn d'una decisió. Una decisió que es pren cada vegada que entres en una sala, cada vegada que tens la paraula, cada vegada que el projecte necessita que algú faci un pas endavant. On l'escepticisme sigui benvingut sempre que vingui acompanyat d'una alternativa. On la pregunta no sigui “per què això no funcionarà?" sinó "com fem que funcioni?"

"Estar en una sala no és un dret, és una responsabilitat"

Aportar, a més, no és una habilitat fixa. És una decisió que es renova cada vegada. Hi ha moments en què un té claredat, energia i criteri per construir, i moments en què no. Reconèixer aquesta diferència, i actuar en conseqüència, és una forma d'integritat professional que poques vegades s'anomena però que els millors líders practiquen amb naturalitat. No estan en totes les converses. No opinen de tot. Però quan hi són, hi són de veritat, amb alguna cosa a sumar, amb una perspectiva que enriqueix, amb la disposició de sortir d'aquesta sala havent deixat alguna cosa millor del que van trobar.

La frase de Marc Ros és simple. I com totes les frases simples que perduren, amaga una exigència enorme. Perquè aportar de veritat requereix preparació, generositat i, sobretot, l'honestedat de saber quan un té alguna cosa a donar, i quan el més útil que pot fer és deixar l'espai lliure per a qui sí que la té.