Entrar en una sala de concerts és una experiència que cap pantalla ni cap algorisme han aconseguit replicar. Escoltar la música a tres metres de l'escenari, sentir la vibració del baix retumbant per les parets, notar l'emoció del públic i gaudir de la música de proximitat no té res a veure amb consumir contingut digital des del sofà. Assistir a una sala de concerts és un acte col·lectiu, una experiència comunitària on la música deixa de ser un art per escoltar en solitari i es transforma en pell, suor i emoció compartida.
La realitat, però, és que les nostres sales de concerts viuen una contradicció cada vegada més clara. Mentre els grans estadis pengen el cartell de sold out amb mesos d’antelació i la indústria musical bat rècords històrics de facturació impulsada pels macrofestivals, les sales de proximitat continuen combatent la mateixa incomprensió de fa un quart de segle. Se les continua mirant com a oci nocturn, com un conflicte acústic molest o com un obstacle per al desenvolupament urbanístic i la gentrificació dels barris.
Aquest ha estat, en part, una de les grans reivindicacions que s'han presentat a la celebració del 25è aniversari de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC), que ha reunit al Poble Espanyol a la comunitat musical del país. La trobada ha esquivat el discurs oficialista i ha servit per fer balanç de les últimes dècades i posar sobre la taula els perills que amenacen el sector.
Vint-i-cinc anys per canviar les regles del joc
Quan l'associació va començar a l'any 1999, impulsada per espais pioners com l'Apolo, el Razzmatazz, el Bikini, la Salamandra de L'Hospitalet o el Clap de Mataró, les sales de concerts ni tan sols tenien dret a cap mena de subvenció ni ajut públic. No existien en el mapa de les polítiques culturals de les administracions. Eren tractades a tots els efectes com a bars de copes amb permís per tenir un escenari, però sense accés a ajut per a la programació ni per millorar la insonorització o les infraestructures.
Ha estat gràcies a la feina col·lectiva durant vint-i-cinc anys a través de l'ASACC, que s'ha aconseguir canviar aquesta situació. Amb la gerència de Carmen Zapata durant 18 anys es van aconseguir les primeres línies de suport públic el 2007, es va liderar la batalla de quatre anys per revertir el 21% d'IVA cultural imposat pel govern de Rajoy i es va modificar la llei d'espectacles per permetre l'entrada als menors de 16 anys.
Xavier Marcé, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, ha reconegut la importància del sector: «Les sales de concerts sou els pulmons del nostre ecosistema musical; abans d'omplir estadis o encapçalar festivals, tots els artistes han hagut de passar per la suor i la proximitat d'una sala», i ha acabat subratllant l'impacte d'aquests espais en la vida urbana: «Les sales no generen soroll, generen memòria històrica i emocional».
En la mateixa línia, Edgar Garcia Casellas, director de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), ha remarcat l'evolució de la feina entre l'administració i l'entitat durant aquest quart de segle: «Hem anat madurant el reconeixement de la realitat de les sales, no només com un espai econòmic, sinó com un espai de talent emergent i creació de teixit social». Garcia ha destacat que les sales formen part del sistema cultural amb les mateixes garanties que qualsevol altre equipament.
Lluís Torrents, codirector de la sala Razzmatazz i president de l'ASACC, ho resumia així: «L'acció conjunta ha sigut l'única eina per defensar les sales davant les institucions. Sense aquests espais de proximitat, la base de la música local queda desprotegida». Després, Naiara Lasa (directora de la Sala Apolo i membre de la junta directiva de l'ASACC) ha afirmat clarament que «Les sales som cultura».
I sembla una obvietat, però encara avui cal continuar repetint-ho a les taules de negociació. Abans que Estopa, Rosalía, Mishima, Sopa de Cabra o Els Amics de les Arts omplissin pavellons o encapçalessin festivals internacionals, van haver de convèncer cinquanta persones que els escoltaven amb una cervesa a la mà en espais petits. La sala de proximitat és el laboratori on l'artista s'equivoca, arrisca i aprèn l'ofici. Si falla aquest primer espai, la música en directe es queda sense futur.
Quan el consum de begudes ha de finançar la creació
A banda de mirar enrere amb orgull, l'aniversari de l’ASACC també ha aprofitat l'acte per posar el dit a la llaga de situacions actuals. Una de les frases més punyents de la jornada l'ha dit : "Acabem depenent del consum de begudes perquè hi hagi cultura". Aquest és el perill real que amenaça el sector. Quan la música depèn de les cerveses que es venen a la barra, arriscar-se amb propostes noves és gairebé impossible. Si per cobrir despeses necessites omplir el local cada nit, acabes anant sobre segur i programant només allò que saps que funcionarà.
La feina de buscar i apostar per nous artistes té un risc econòmic que les sales independents difícilment poden sostenir soles si se les equipara a qualsevol bar de nit. Sense un suport públic estable, la programació cultural corre el risc de quedar sotmesa a la rendibilitat de la barra.
Gentrificació, urbanisme i el futur de les sales a la ciutat
L'altre gran front de batalla té a veure amb l'hàbitat urbanístic. A ciutats com Barcelona, sotmeses a fortes pressions immobiliàries, la convivència entre la vida nocturna i el descans veïnal es converteix en un terreny difícil de gestionar.
En aquest sentit, la reivindicació de la figura de l'Agent of Change (el principi de l'agent del canvi) s'ha plantejat com un requisit d'urgència. Aquesta norma estableix que quan un nou desenvolupament residencial o una reforma urbanística s'instal·la al voltant d'una sala de concerts ja existent, la responsabilitat d'insonoritzar, aïllar i adaptar-se a l'impacte sonor ha de recaure en la constructora o en el nou promotor, i no en la sala que fa dècades que treballa en aquell carrer.
Des de l'ASACC adverteixen que si la música en directe acaba expulsada cap a polígons o grans recintes perifèrics, la ciutat perd la seva xarxa cultural de barri. Segons l'associació, defensar aquests espais és protegir un negoci, però també evita que l'oferta musical quedi reduïda als grans festivals i a les pantalles.
Després de les intervencions, la celebració ha continuat a la Sala Upload amb la projecció d'un mapping que recorria els espais musicals del país. Un pica-pica entre programadors, músics i representants del sector ha posat el punt final a una jornada que, vint-i-cinc anys després, ha tornat a recordar que a les sales de proximitat és on la música en directe manté el seu batec.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
