Els proteccionistes de Ciutat Vella (a saber; aquella secta de conveïns que, fatigats d’habitar un barri on qualsevol activitat implica fer eslàlom entre turistes i els quals, per aital afartament, també han acabat detestant la presència d’altres barcelonins) van fer-me jurar que no escriuria cap article sobre el bar Haití, conscients que qualsevulla cosa que toca la meva ploma es converteix en un indret on tot Déu vol treure-hi el nas. Fins ara els havia fet cas, perquè jo mateix esmorzo sovint -d’entrepà o de forquilla- en aquest carinyós establiment de Jaume I que, al seu torn, de fa pocs mesos serveix un menú insultantment econòmic que ja figura entre els més dignes del barri, juntament amb el de Ca l’Agut i, si la bossa sona prou, el de l’Estevet. Tot i viure a pocs metres de l’Haití, vaig trigar a ser-ne regular, car resulta ser l’indret habitual on desdejunen funcionaris i polítics de la ciutat i, com entendreu perfectament, no hi ha cosa més espantosa que començar el dia havent de patir per si un treballador públic et furtarà la taula o per si hauràs d’insultar algun socialista...
Deia que els indígenes m’havien prohibit escriure sobre l’Haití per preservar-ne la identitat i poder-hi halar amb una mínima calma. Avui desobeeixo finalment, primer de tot perquè –degut a la bona feina del seu comandant de tercera generació, en Josep Servitje– l’Haití ja és part de l’imaginari de tota Barcelona... i ara fins i tot hem d’aguantar que la fama dels seus esplèndids entrepans hagi arribat als cretins del barri de Gràcia. En segon terme hi ajuda també el fet que, durant la passada Mercè, l’Haití celebrés un aquelarre culinari nacional-feixista sota la bandera “Mori el brunch, visquin els esmorzars de forquilla!”, un lema que sembla sorgir d’una cançó d’un d’aquests grups autènticament vomitius que tant agraden al meu estimat Xavi Noriguis. Sigui com sigui, els resistents de Ciutat Vella haurem d’acceptar que ens envaeixin una cosa més, perquè d’aquí ja no ve, i tampoc passarà res si aquella mena de tòtils que descobreixen (ecs) en grup col·lacions de traginer ens atapeeixen el bar.
A casa estimem l’Haití perquè en Josep té la decència de comprar el tall allà on ho fem nosaltres, començant per Santa Caterina (un indret on els paradistes han resistit el guiram molt millor que al mediàtic veí...), el Forn Vilamala i La Colmena. De tot això en surten, cada matí, els bocadillos que pareix l’estimada Íngrid Beser, uns emparedats autènticament pornogràfics després dels quals hom tindria la temptació de tornar-se’n al llit. No apel·lo a la fruïció sexual per caprici, puix que els clients més suspicaços intuïm que existeix una relació inquietant entre els fogots interns de l’Íngrid i els seus extraordinaris biquinis, on el formatge s’escorre pels marges amb una alegria que mareja i que ha acabat tacant tots els llavis del Gòtic. De fet, no sabem si és millor que la nostra entrepanista predilecta hagi consumat el dia anterior o que s’hagi quedat a les portes del plaer perquè, sigui pel gaudi o per la contenció, pot acabar-ne sortint un pepito de llomet que t’enviarà directament a l’Hospital del Mar...
Si teniu la desgràcia de no anhelar els entrepans i decantar-vos pels pinxos, el xef Oriol Vilalta us amenaça cada dia amb una selecció de truites insultant. També comanda el menú, d’on cal destacar-hi el retorn d’una cosa tan important com són els fideus a la cassola i la presència constant dels peus de conseller. A l’hora de dinar, l’únic problema de l’Haití és l’espai reduït, l’espantós soroll resultant i l’alta possibilitat que et toqui dinar al costat d’un alcaldable convergent o dels comunistes. Però tot això són problemes passables, perquè hi tindreu el goig d’ésser servits per la Clara Fanlo, les cames semi-tatuades de la qual tenen mig barri enamorat i amb qui servidora comparteix una certa visió tràgica de la vida que només pot regenerar-se amb una truita d’espigalls. Tot això passa els matins a l’Haití, on hi arribo mig adormit com una soca i en surto mínimament esperançat. Només us demano que, a l’hora de fer-vos-en clients, perpetreu la invasió amb un cert ordre i l’Insta en repòs.
"Barcelonins, insisteixo: visiteu-lo amb moderació i tingueu pietat dels seus habituals"
Jo soc mig fill d’Amèrica, perquè allí vaig aprendre el sentit últim de la llibertat individual i l’art de la guerra, i és per aquest motiu que em resisteixo fermament a la mort d’una cosa tan civilitzada com el brunch (el qual, a diferència dels cretins d’expats que tenim a Barcelona i les seves absurdes kombutxes, sempre s’ha de coronar amb un Bloody Mary d’aquells que et destrossen l’estómac provocant-te una deliciosa vomitera), però això no és cap impediment perquè defensi a mort la nostra forquilla i l’entrepà carregat d’onades de bull blanc. Des d’aquesta trinxera, per tant, gloso el bar Haití i li desitjo una llarguíssima vida. Barcelonins, insisteixo: visiteu-lo amb moderació i tingueu pietat dels seus habituals, una mena de gent amb bon gust i esquerpa, a la qual ens heu de perdonar la tossuda voluntat d’ésser.