Els sentimentals, gent funesta i molt perillosa, diuen que la música és l’últim refugi de les penúries del món. Haig d’admetre que, amb el pas del anys, el meu orgull racionalista ha cedit una mica i puc arribar a admetre que els esperits carrinclons tenen raó. Dijous passat sentia l’ànima terriblement embotida; a Barcelona duem una setmana idiotitzats arran de la visita d’un monarca absolut de bata blanca que diu ésser l’encarnació de la divinitat el qual, de moment, només ha regalat incomoditats al barri (tindré la desgràcia de dormir a pocs metres del seu cau). Per contrast, la ciutat també s’ha tenyit de groc, no pas perquè tornin els pèrfids llacets, sinó pel citrí persistent d’uns profes que, feliçment, han recordat al Govern (i als seus patètics representants sindicals!) que no fan vaga per omplir-se la faixa de bitllets, sinó per treballar amb mínimes garanties. Però l’administració té un sentit més aviat creatiu de la democràcia i ha dit als mestres que moltes gràcies per opinar però que si de cas nosaltres continuarem fotent el que ens surti dels sants picarols.
Entre tot aquest panorama espantós i amb el cap com un timbal, vaig refugiar-me al Palau de la Música, on el Trio Fortuny posava fi a una residència de tres anys a can Domènech i Muntaner. Només hi ha un plaer superior a descobrir per primera vegada una peça; és la joia de retrobar-la temps després perquè et torni a deixar esbatanat. És així com vaig quedar-me tieso de nou amb aquesta bestiesa anomenada Andante con moto del Trio D929 de Schubert (sí, el de Barry Lyndon de Kubrick), un moviment que -en ell mateix- justifica l’entrada a l’Olimp dels compositors. Té certa conya, perquè el tempo que s’utilitza en aquesta martingala -el caminar depèn de la situació històrica de cada individu- marca les palpitacions d’una època determinada. A la gravació clàssica de Serkin i els Busch (1953), amb trista àuria de postguerra, el caminar és agònic i el moviment dura 11 minuts; a mesura que passa el temps, veiem com el trescar vira cap a l’optimisme capitalista; els Grumiaux (1972) baixen a 10,07 i els Florestan (2002) es casquen la cosa en 8,33.
No vaig ser tan friqui com per contar el minutatge que van ordir el violinista Joel Bardolet, el txel·lo Pau Codina i el pianista Marc Heredia. No obstant això, diria que els Fortuny van posar-se al mig dels extrems per donar un sentit d’estoïcisme al moviment, però amb certa trempera mediterrània. Aquesta és una formació catalana i som gent més aviat mortuòria, per la qual cosa el tema principal -quin so que treu en Pau de l’instrument!- se sentia fúnebre però amb la gràcia tan sexy de les frases schubertianes. Però bé, tot això tant li fot, perquè la Punyalada d’avui vol fer constar que tocar aquest trio, el segon de Schubert, requereix una formació de primer món i soc vingut a afirmar que els Fortuny ja són un dels millors trios d’Europa i que el concert al qual vaig assistir podria triomfar en qualsevol espai de cambra del planeta. Per això és encara més dolorós contemplar la sala petita del Palau, amb aquella mala acústica dels constructors socialistes, tan buida de penya. Barcelonins, cal que negligiu el superflu per fer cas a allò més transcendent.
Els Fortuny són un ensemble d’una musicalitat espaterrant. La majoria de trios del món s’esmorzen l’Allegro d’aquesta obra canònica amb massa rapidesa, per marcar paquet; però ells van servir-lo amb la calma que demana la partitura. En Joel és un violinista demencial, i la seva capacitat per gestionar el vibrato sense renunciar a una precisió immaculada en l’afinació és d’un altre planeta. En Pau, deia abans, ha tornat la grandesa sonora pàtria al violoncel (res de verduretes fora de to del tipus Capuçon i més musculatura de l’escola Gary Hoffman; molt a favort). I això d’en Marc Heredia també té molta gràcia, perquè el nostre pianista és tot un senyor de Barcelona però criat a l’escola russa, amb la qual cosa t’estalvia qualsevol mandanga amanerada a l’hora de tocar i assegura una columna vertebral feta de marbre. Això va notar-se especialment a l’inici de la Passacaille del La menor del gran Ravel, dificilíssima obra que els Fortuny van berenar-se amb una alegria flamenca (sobre l’altre entremès del programa callaré, car no paga la pena).
"Els Fortuny són un ensemble d’una musicalitat espaterrant"
Cal felicitar de nou la tasca del programadors del Palau, en aquest cas sota l’impuls de Mercedes Conde Pons, que ens han acostumat a la millor programació sonora de la ciutat (a la qual, si em puc posar perepunyetes, només demanaria encara més concerts de cambra, perquè sessions com aquesta demostren que en aquest repertori s’hi troba el bo i millor dels millors). Abans parlava de la música com a refugi i, en setmanes com aquesta, una vetllada així no només t’asserena l’esperit, sinó que et permet sortir del barri de Sant Pere amb l’ànima neta. Dijous denit, després de la versió bellíssima del lied Morgen que va cloure el concert, estava tan content que, ciutatvellí militant, vaig pirar de can Domènech i Muntaner directe al Conesa on, encara amb aquest Andante com moto al cap, vaig enviar la dieta a tomar pel sac amb un entrepà de botifarra d’alls tendres (la meva alegria fou tal que fins i tot he de confessar que vaig sucar les patates en un plateret d’allioli). Espero que en Franz i els Fortuny em perdonin tanta pornografia, però la música m’excita...
Ho torno a dir i a escriure, que tanta anècdota potser ens fa perdre l’essencial. Hi ha la Barcelona de la sordidesa, dels fastos i la passarel·la contínua de vedets religioses i laiques; però després hi ha la ciutat on pots sentir concerts del primer món, en la qual només falla la desídia dels conciutadans a l’hora de guarir-se amb allò que els convé de debò. Exigeixo que aquest trio torni ben aviat a les nostres sales i que feu el fotut favor, barcelonins, de rendir-los la pleitesia que mereixen.