Barcelona exhibeix aquests mesos una exposició que parteix d’una pregunta: què és exactament la bellesa? El CCCB presenta El culte a la bellesa, una mostra que recorre com s’han construït els ideals estètics al llarg de la història i com aquests ideals han deixat fora molts cossos, rostres i maneres d’estar al món.
Sempre que vaig a exposicions prenc notes. Fins i tot en els free tours de les ciutats. Doncs bé, en les meves notes d’aquesta exposició vaig escriure: Richard Feynman i la flor. El meu cap va fer aquesta associació i, en arribar a casa, vaig desenvolupar la idea.
Feynman, premi Nobel de Física, explicava que tenia un amic pintor que no entenia la seva manera de mirar el món. Un dia, l’amic va agafar una flor i li va dir: “Mira que n’és de bonica”. Feynman hi estava d’acord. La flor era bonica. Però llavors el pintor va afegir que ell, com a artista, podia veure la seva bellesa, mentre que Feynman, com a científic, es limitava a desarmar-la i analitzar-la.
Feynman pensava just el contrari.
Ell també veia la bellesa de la flor, però el seu coneixement li permetia veure capes addicionals. Podia imaginar les seves cèl·lules, els processos invisibles que la mantenien viva i la complexa relació entre els seus colors i els insectes que la pol·linitzen. Saber més no destruïa la bellesa de la flor. Era el que li permetia veure-la amb més profunditat.
Durant l’exposició del CCCB em vaig moure entre aquestes dues idees, i per això em va venir Feynman al cap. Al principi sentia que analitzar la bellesa la tornava més freda. Però la realitat és que, quan entens com es construeix una idea de bellesa, comences a veure-la millor. Veus el que abans donaves per fet, t’adones de quina part del teu gust és realment teva i entens quines imatges s’han convertit en norma i quines formes de bellesa han quedat fora del marc.
Comprendre no empobreix l’experiència. Li afegeix capes.
Feynman va aprendre això des de petit. El seu pare li ensenyava a traduir l’abstracte a una cosa concreta. Si l’enciclopèdia deia que un dinosaure mesurava set metres i mig, el seu pare ho convertia en una imatge: si estigués davant de casa, podria ficar el cap per la finestra del segon pis. Això és comprendre.
Per aquest motiu, una bona explicació dona ordre i profunditat a les coses sense destruir la seva màgia. Un músic no gaudeix menys d’una cançó per conèixer la seva estructura, ni un estudiant aprèn pitjor per comprendre com funciona la seva memòria. Al contrari, la comprensió afegeix precisió, genera millors preguntes i multiplica la sorpresa.
L'exposició ens recorda que la bellesa també és a les preguntes que ens obliguen a revisar com hem après a admirar-la.
El coneixement sempre suma. No et conformis amb mirar la bellesa: atreveix-te a entendre-la.