Els cels de Barcelona

Els cels sempre m’han atret. Quan vaig arribar a viure a Barcelona, molta gent, en saber que jo era de Madrid, em deia el mateix: “quins cels que té Madrid, inigualables!”. I és cert. Madrid té uns cels que a mi m’agrada anomenar “d’Antonio López”: nets, clars, definits, com la seva ciutat. “Aquí estic, tal qual soc”, semblen dir-te. Treuen tot el seu plomatge per no deixar-te indiferent.

Però com a bona observadora, al cap de poc d’arribar aquí vaig començar a fixar-me en els capvespres. I vaig començar a comprendre que Barcelona també té el seu propi llenguatge quan es tracta de la cúpula que ens envolta. Aquí són cels més impressionistes: pinzellada ràpida, esvaïda, pinzellades difuminades que mai no acaben de fixar-se del tot. Algú va intentar explicar-me el fenomen amb dades atmosfèriques i partícules suspeses en l’aire. No em va convèncer. Igual que davant d’una obra d’art, prefereixo acostar-m’hi primer des dels sentits: és així com alguna cosa pot commoure’m de veritat.

Aquests dies, amb tanta pluja i la tardor que ha arribat sense avisar, em trobo cada tarda com dins d’un quadre. Només m’he d’aturar cap a dos quarts de vuit, allà on sigui a la ciutat, i simplement contemplar. Primer em permeto aturar-me, una cosa que a aquelles hores, en una ciutat amb el moviment incessant de Barcelona, s’ha convertit gairebé en un acte de rebel·lia. Paro. Miro el cel que aquell dia se m’ofereix. Mai no són iguals. Fins i tot dins del mateix minut, les transformacions són contínues.

I el que més em sorprèn: fins i tot en dies tan grisos com aquests últims, quan aparentment no hi ha res a veure, és un regal. Només quan observem amb temps i sense presses emergeix la infinitat de grisos que poden arribar a conviure en un mateix cel: gris blavós, gris ataronjat, gris perlat. Suma i segueix, incansable. Una paleta que cap fabricant de pintures a l’oli no ha sabut ni podrà reproduir mai del tot.

Si volen comprovar fins a quin punt els cels de Barcelona han fascinat els qui els han intentat capturar, acostin-se un dia al MNAC i recorrin les seves sales amb la mirada alçada. Joaquim Mir, Joan González… La impossibilitat de fixar en el llenç aquest element en constant moviment no és una derrota del pintor: és la prova que la natura sempre guanya. I aquí, justament en aquesta tensió entre el que s’intenta atrapar i el que s’escapa, neix una cosa semblant a la bellesa.

Hi ha un concepte que descriu el vertigen que provoca enfrontar-se a alguna cosa massa bella: la síndrome de Stendhal. L'escriptor francès va arribar a desmaiar-se davant els frescos de Florència. Jo no  arribo a tant, però alguna cosa passa en el cos quan un para de veritat i mira. Una mena d'expansió interior, com si l'escala de les coses es reordenés de cop. Els problemes del dia perden pes. La ment, per un moment, deixa de fer llistes.  

Vivim en una ciutat que no deixa de créixer, de moure's, de reinventar-se. Una ciutat que atrau talent, que debat la seva identitat, que negocia el seu futur. Tot això és real i necessari. Però també és real això: que cada tarda, a dos quarts de vuit, Barcelona ofereix gratis i sense condicions  un dels espectacles més extraordinaris que conec. I que, per veure'l, només cal una cosa que cada vegada ens costa més: parar. 

Jo em sento petita. I al mateix temps, immensament agraïda. Agraïda de viure en una ciutat que té la generositat de regalar alguna cosa tan immensa a qui es pren la molèstia de mirar-la. Els cels de Barcelona no són millors ni pitjors que els de Madrid. Són seus. Són una altra cosa. I aquesta altra cosa, si un aprèn a veure-la, és suficient per canviar el to del dia sencer.