Ciutat mediterrània, calor andalús

Massa sovint, per copsar allò que ens passa just davant dels morros, necessitem la mirada d’un estranger desvetllat. Hi pensava llegint el darrer article del professor de sociologia Eric Klinenberg al meu estimat New Yorker (The end of the European summer, 17-08-2026; l’autor viatja per ciutats tipus París, Milà i casa nostra per veure com aquests entorns urbanístics, ordits per viure en climes més aviat suaus o directament fresquets, ara combaten la foguerada climàtica), on l’autor es fixa en el fet que els guies que pasturen ramats de turistes al Gòtic cada vegada organitzen més visites nocturnes, per evitar que la parròquia se’ls desmaï de xafogor, cosa que —com a habitant d’allò que els cursis anomenen “carrer emblemàtic”— certifico del tot. Recollint una idea de la consultora urbanística veneçolana-barcelonitzada Andreina Seijas, Klinenberg transcriu; “A Barcelona hi començo a veure gent organitzant els seus horaris com es fa a Sevilla o a Málaga: et quedes a casa amb l’aire condicionat i les persianes abaixades, fas una siesta i llavors, a les 8 o 9 del vespre ja pots emergir”. 

Malgrat patir les inclemències de la canícula, celebro no haver claudicat encara al paradigma conductual andalús, no només perquè a casa som aspirants a pseudo-classe mitjana i em toca pencar els mesos de lleure (ho faig ben gustosament, com saben els lectors d’aquesta Punyalada!). Al seu torn, durant l’estiu aprofito els matins per exercitar-me a l’exterior (practicant la desastrosa tara del running, tot just quan els experts diuen que és pitjor; vora les 11 i en dejuni) i, a pesar d’apreciar addictivament  l’única pensada dels nostres enemics que adoro sense cap reserva, a les tardes trampejo la sesta marxant a la biblioteca de l’Ateneu, on hom pot cruspir-se els llibres i els oratoris de Händel que ha reservat expressament per quan ataca el tedi estival. Tot i això, àdhuc els filòsofs —darrerament ben poc acostumats a meditar sobre la natura— hem acabat admetent que la tossuderia embolcalladora d’aquesta febrada transfigura la totalitat de l’aire, condemnant l’esfera celest (tradicional signe de grandesa i esperança) a ésser la principal amenaça per a la tranquil·litat d’ànim...

A l’article que he citat abans, Klinenberg exercita el bon periodisme i xerra amb responsables de la ciutat com ara Laia Bonet i l’arquitecta Maria Buhigas (l’alcalde Collboni, ja se sap, quan cal atendre els mitjans realment importants del planeta deu ser al lavabo o de vacances), les quals expliquen prou bé la transició del projecte eixamplenc naturista d’en Cerdà a la pacificació de les superilles i, darrerament, a la popularització dels Refugis Climàtics (jo rumiaria un naming un pèl més amable, car fer sentir els barcelonins com si fossin exiliats del Kurdistan fa una mica de pupa), al projecte Radars d’acompanyament de la gent gran més vulnerable, i també a la redimensió d’espais de transició entre barris com ara l’esperançador projecte dels jardins d’Oriol Martorell, mercès als quals el socialisme capitalí sembla acomiadar-se (espero!) de l’estalinisme horripilant de les places dures. Però com diu el mateix Klinenberg, sovint les martingales del disseny contemporani poden quedar molt bé a les revistes d’urbanisme, però no acaben de resoldre els problemes de molts veïns.

En aquest sentit, diria que la majoria de barcelonins no se senten gaire còmodes veient com l’administració els teledirigeix vers edificis municipals, per fresquets que esdevinguin. Ens agradi o no, el progressiu escalfament del planeta tendirà a convertir els estius a les grans ciutats en proves de foc per a la majoria del comú i diria que el poder públic faria bé combinant l’avantguardisme del disseny amb una cosa tan prosaica com ajudar a que els barcelonins puguin sufragar-se la refrigeració. Sé perfectament que l’Ajuntament, seguint exemples com el novaiorquès Cooling assistance benefit, regala ajudes importants per a la instal·lació d’aparells d’aire condicionat en domicilis. Però també goso avançar que les ajudes a la despesa parcial —si entenem el fet de respirar, dormir i no morir en l’intent com un dret bàsic— ben aviat s’hauran d’ampliar a molts segments de la població i amb partides de despesa més generoses. Permeteu-me la demagògia, però si hem sufragat shows de monjos albins i ciclistes formosos, aital despesa sembla urgir més.

La condició mediterrània, ai las, semblarà exigir-nos una transformació tecnològica radical. Ja té conya que, en un temps on tothom gaudeix imaginant l’apocalipsi que comportarà la IA i d’altres galindaines que se m’escapen, el canvi que tot Déu espera consisteixi en poder permetre’s un bitxo climàtic amb tal de poder habitar la pròpia casa. Qualsevol cosa serà bona, evidentment i si em permeteu una certa xenofòbia bonhomiosa, si ens allunya dels perills de l’andalusisme conductual (al seu torn, cal fer qualsevol cosa per quedar bé davant dels germans novaiorquesos que ens visiten).