Pa d'or a Peralada

Peralada la veus escrita de les dues maneres: la toponímia oficial diu que s'escriu amb “a”, però el festival es fa escriure amb “e”, i aleshores és normal que la gent que no fa la neutra et faci dubtar. A mi m’agrada amb “a”, perquè així ho marca l’Onomasticon d’en Coromines, i perquè deixa un dubte nul sobre la pronúncia. Quan hi vas de concert, però, el públic ho diu com vol i també sembla de vegades inconscient d’altres sons que poden molestar el veí: concretament, hi ha una senyora perfectament identificable que s’ha passat mig concert estomacant-se la pitreta amb el vano corporatiu que li han lliurat abans d’entrar a l’Església del Carme.

Durant bona part de la interpretació de l’orquestra femenina, jove, multinacional i d’inspiració veneciana Les Musiciennes du Concert des Nacions (amb el destacat paper de la violinista Lina Tur), juntament amb la reconeguda soprano Núria Rial (una de les veus paradigmàtiques del repetori barroc i clàsssic dels últims anys) i sota la direcció de Jordi Savall (creador de l’orquestra, i que acaba de rebre l’últim premi, l’Ernst von Siemens, considetrat el Nobel de la música), les peces barroques que sentirem aniran lamentablement acompanyades d’aquest compàs, aquest batec, aquest beat incessant de la senyora compost segurament per a pandereta però adaptat a vano i pitrera.

Ens ambientem sota mestres italians del segle XVII i XVIII, amb una combinació de música recreativa i religiosa sempre impregnada de barroc, és a dir, aquest compàs de perruca decadent francesa adaptada als espasmes vitalistes d’Itàlia, aquests acords de mel del clavicèmbal, aquest toc medievalitzant de la torba i aquesta capacitat de floritura de les cordes (les instrumentals i les vocals) que sovint fan tombarelles sobre la mateixa frase tot provant de fer salts més mortals fins que en queden esgotades i espremudes les formes. Albinoni (Concert per a violí en La major), ja ho sabem, és aquest matí venecià i primaveral, acceleradíssim en aquesta peça, més que allegro, molto, troppo, d’un optimisme hiperactiu i tropíssim, d’allò més adequat per al lluïment de Lina Tur. Aquest castell de focs d’or i de plata ens dona pas a Ferrandini (Cavatina: Il pianto di Maria, prèviament antribuït a Häendel) que ja aborda una serenitat espiritual recollida per la veu barroca, però neta i esbandida d’ornaments inútils, de Núria Rial (diu que ja li ho diuen, que té una manera barroca de cantar: “Bé, és la meva manera”, respon). 

Torna a desaparèixer la soprano i a reaparèixer Savall, que dirigeix totes les peces, i que aquesta vegada ens porta Vivaldi en carn i ossos (Concert per violí en Re major, Grosso Mogul). Vivaldi els supera tots en presència, en marca personal, aquesta claríssima condició de prodigi abans de Mozart però sense haver de ser tota la vida un nen prodigi. Hi ha aquest virtuosisme compositiu, aquest ara m’escoltareu, que es reconeix des de la primera nota i que a mi tant sovint em porta a endevinar-hi veritabels solos de guitarra elèctrica avantíssim la lettre.

De nou la simpatia juvenil i desenfadada del violí de Lina Tur, diria que la que més gaudeix del concert, ben recollida en tot moment per la seva orquestra amiga. Fins i tot al Salve Regina, ara de nou cantat, entre la música sacra i la cortesana. Geminiani, en canvi, no el coneixia (Concerto Grosso, Sopra La Follia), que serà un parèntesi de lluminositat abans d ‘un últim Vivaldi enfosquit, amargat per la temàtica, dins la reclusió catòlica del Psalm 112 (113) Laudate Pueri Dominum, que en tot cas és una d’aquelles demostracions de com es pot fer dir el mateix vers de mil maneres, del dret i de l’inrevés, com per demostrar que les paraules sagrades no estan per ser dites una vegada i prou sinó per ser sublimades, recargolades i recobertes de pa d’or abans no vinguin els bisos, els rams de flors i els llargs aplaudiments amb vano ja ben guardat a la bossa. Em giro per saber com és la senyora. Sí, té exactament l’aspecte que em pensava. 

En definitiva, que l’Oriol Aguilà i en Jordi Savall saben produir molt bé junts, i que dirigir un festival demana una intel·ligència emocional que també Savall i les seves músiques (les muses i les noies) exploten amb un amor infinit per l’espai, per la capella, pel castell i fins i tot pel clàssic cotxe flotant amb oca que sempre s’exposa davant del casino. Avui hi hem pogut veure l’art d’un mestre de la interpretació històricament informada, però també el d’un mestre de la programació culturalment sofisticada. Tenim molta, molta sort.