Kulunka Teatro aterra, un any més, al Grec Barcelona per recuperar una de les seves obres més aclamades: André y Dorine. Es tracta de la primera de les obres que el Teatre Condal acull de la trilogia que la companyia presentarà en les properes setmanes: Solitudes i Forever. Amb aquests tres espectacles programats, la productora Focus vol acostar-nos a l'univers creatiu i artístic d'aquesta companyia basca que ofereix un teatre amb màscares i sense paraules.
André y Dorine és un espectacle que ens explica la història d'amor d'una parella que viatja del present al passat. El present ens situa a la casa de dos ancians que conviuen amb l'ombra d'una malaltia incipient: l'Alzheimer; el passat ens mostra com es va forjar aquesta història d'amor entre una violoncel·lista i un escriptor en els anys 70.
Sense dir cap paraula, l'espectacle ens submergeix en una història carregada de ritme, de vivències i d'expressivitat mitjançant l'ús de màscares. No veiem el rostre dels actors, no escoltem text, però ens veiem immersos en un viatge emocional on l'amor ho ocupa tot.
Kulunka Teatro torna amb una de les seves obres més premiades
Garbiñe Insausti, José Dault, Iñaki Rikarte, Rolando San Marín i Edu Cármaco són els dramaturgs d'aquesta proposta de teatre gestual, que compta amb un disseny de màscares de la mà de Garbiñe Insausti.
Des que André y Dorine es va estrenar l'octubre del 2010, ha guanyat una gran quantitat de premis i reconeixements com el Premi a l'excel·lència de la Fundación Premios Arte Internacional de Nova York (2022) o el Premi a la millor dramatúrgia del Be Festival de Birmingham 2011, entre d'altres. Es tracta de la primera obra creada per la companyia Kulunka Teatro que es va fundar a Hernani el 2010 amb Garbiñe Insausti i José Dault, dos actors formats a la Real Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid.
L'objectiu de la creació de la companyia era trobar altres llenguatges escènics que fossin accessibles per a tota mena de públic i que, a més, estiguéssin compromesos amb la realitat. Durant la seva trajectòria, la companyia ha acabat convertint-se en una de les més aclamades, tant a escala nacional com internacional; de fet, han actuat en més de 30 països del món i acumulen 1000 funcions.
L'amor com a llenguatge universal
Kulunka Teatro ens presenta una obra que parla de l'amor en el seu màxim apogeu. De l'amor i de la tendresa. I ho fa sense parlar, sense expressió facial; únicament amb una exquisida selecció d'escenes i de vivències que relaten el missatge que volen mostrar. Les màscares creades per Garbiñe Insaust contenen tota l'expressivitat que l'obra necessita: màscares que són capaces de reflectir drama, sorpresa, comèdia i, fins i tot, ironia.
André y Dorine és una història d'amor que ens convida a viatjar al passat. Amb subtils canvis de perruca i de vestuari, coneixem la parella de joves quan es van conèixer, quan es van enamorar, quan van decidir unir les seves vides. Però també els veiem ara, en el present, la parella instaurada en la vellesa i en l'inici del declivi de la ment. Al principi, només veiem alguns detalls, gestos oblidadissos, petites manies, badades que es poden atribuir a l'edat.
Però, llavors, la malaltia apareix en una escena molt concreta i que engloba el seu horror: Dorine, asseguda a la seva butaca amb el violoncel a la mà, vol començar a tocar un tema, però s'oblida de com fer-ho; no sap què fer amb les mans, no recorda com s'ha de fregar l'instrument perquè produeixi música. I el terror envaeix el seu cos. L'Alzheimer ja ha arribat.
La tragicomèdia de la vida
André, el marit, comença a veure aquest monstre que està envaint la seva dona, així que empra l'única arma que té: l'amor. A base d'afecte, tendresa i paciència, molta paciència, es converteix en el cuidador d'aquesta dona que comença a esborrar-se del món. I, en les escenes de les cures, ens trobem amb un altre dels ingredients que fan que aquesta obra sigui tan bella: l'humor. Perquè la vida és tragèdia, però també és comèdia; vivim en una tragicomèdia en la qual riem, plorem, ens abracem i ens cridem. I tot això ho veiem en escena, amb alguns moments humorístics molt subtils, però molt ben elaborats, que contribueixen a explicar la trama.
És el cas de l'escena dels mitjons: la Dorine no recorda com es fan servir els mitjons i acaba posant-se'ls a les mans, com si fossin guants. Aquí es treballa molt bé l'humor, ja que es crea un moment absurd, divertit i surrealista, com si la Dorine s'hagués convertit en una nena i no sabés gaire bé com va això de viure. Però ràpidament passem de l'humor a la tragèdia perquè la malaltia fa mal i, sobretot, fa mal als que acompanyen. De fet, aquesta és una de les aportacions més interessants de l'obra, i és que no només se'ns mostra el declivi de la malalta, sinó que es perfila molt bé el patiment del cuidador. Ella, al final, s'està esvaint del món i la seva ment absent la protegeix del dolor i del patiment; però ell és allà, al peu del canó, sent testimoni silenciós de la mort de la seva dona.
L'escena del mitjó evoluciona a una escena brutalment dolorosa en la qual l'André, desesperat i fart, acaba empenyent la Dorine. Perquè no sap què fer, no sap com cuidar-la sense trencar-se, no sap com lluitar contra aquesta malaltia que està arrasant amb la seva vida. Mostrar aquesta dualitat del que cuida, aquests sentiments que es mouen entre l'amor i l'esgotament, és una de les grans aportacions de la proposta.
Una dramatúrgia gestual, no textual
En l'hora i mitja que dura l'espectacle, no es pronuncia ni una sola paraula. Però no fa falta. Estem davant d'una proposta que compta amb una dramatúrgia molt ben embastada, que ens permet conèixer una història d'amor d'inici a final, però en la qual no hi ha guió textual. Tot el pes de la dramatúrgia recau en la brillant selecció de les escenes: ens presenten la vida d'aquesta parella mitjançant escenes breus i concises que ajuden a dibuixar la seva història. Els tempos estan molt ben treballats, ja que els moments de major intensitat dramàtica es rebaixen amb moments més amables, en els quals la joventut i l'enamorament fan somriure la platea.
Malgrat parlar de quelcom tan dolorós com la malaltia, els detalls que veiem a l'escenari són senzills, subtils. En cap moment es complauen en les emocions més intenses: ni en el drama, ni en la comèdia. Es presenta una obra natural. Un dels recursos dramàtics més significatius i que ajuden, precisament, a expressar millor les emocions és la mirada directa al públic. Els actors, amb les màscares posades, ens miren directament, ens interpel·len, perquè aquest moment de tristesa, estranyesa o humor ens arribi millor. I ho aconsegueixen amb escreix.
L'escena de la primera trobada amorosa entre la parella és una de les més simpàtiques de l'obra perquè, sense dir paraula, podem intuir la timidesa d'ambdós personatges, aquests primers moments de l'enamorament en què el cos parla tot el que tu calles. Les escenes de sexe són molt complicades en el teatre: o es passen d'explícites o es queden curtes. Però a André y Dorine s'opta per un recurs divertit i tendre, un recurs que fa referència a aquesta part infantil que es mostra quan l'amor arriba a les nostres vides.
Però l'escena més captivadora i emotiva la trobem en el moment de l'abraçada, el moment de comiat. L'Alzheimer és una malaltia que t'esborra del món, que et transforma en algú diferent, que t'allunya dels teus éssers estimats. Però amb aquest gest de l'abraçada se'ns comunica un retrobament: amb la seva parella, però també amb ella mateixa. És un cant a la vida i a l'amor, però també a la resignació que tot s'acaba. I, per acomiadar-nos, no hi ha res millor que fer-ho amb una gran abraçada.
André y Dorine és una obra que es mou entre la bellesa, la poesia i la humanitat. Amb actors abillats sota màscares molt ben dissenyades i sense pronunciar paraula, se'ns explica una història preciosa, senzilla i molt tendra en què l'amor ho ocupa tot.
