Josep Maria Miró presenta El Cadell, una obra que ens situa a una casa pairal on, diverses generacions de la mateixa família, van apareixent davant els nostres ulls. I dic "apareixent" perquè realment és així com succeïx, com si fossin aparicions, fantasmes del passat que venen a parlar-nos del present.
Mercè Aránega, Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Roberto G. Alonso, Àurea Márquez, Alba Pujol, Rosa Renom i Marc Tarrida són els protagonistes d'aquesta proposta que ens situa a la Catalunya rural, tot i que en cap moment es mencioni el nom del poble, sabem que som a casa perquè hi ha certes tradicions (com la boleitaire) que ens resulten d'allò més properes. A més, també comptem amb un llenguatge que segur que hem sentit en més d'una ocasió quan ens hem apropat a les comarques rurals: *dingú, per exemple, en comptes de ningú, ressonen a l'escenari per situar-nos l'espai on passa aquesta història.
El Cadell ens planteja una història que no és gens llunyana. Una història que, per desgràcia, al públic ens ressona massa: el pes de l'home a una família, l'orgull de tenir un nen i no una nena a principis de segle. Perquè un home era sinònim de força, feina, diners. Però una dona... Una dona era símbol de càrrega i de dot, de la necessitat de casar-la i desempallegar-se d'ella el més aviat possible (amb 15 anys era més que raonable). Les dones vistes com a mobles de la casa, com si només fessin nosa, però que, a l'hora de la veritat, eren les úniques que sostenien la casa i la família. Vaja, ben bé com passa ara. Sí: les coses poden canviar de color i de forma, però la base segueix sent la mateixa.
En la cerca del cadell
La primera escena de l'obra ja mostra el caire de les dues hores i quart que veurem sobre l'escenari: un home i una dona que es coneixen i que decideixen casar-se. Bé, ell decideix casar-se amb ella i, per fer-ho, l'evalúa com si fos bestiar: analitza el seu cos, la seva força i posa en dubte si serà capaç de portar la casa i, sobretot, de donar-li un cadell. Cadell. Aquí és el primer moment on apareix aquesta paraula tan gràfica i despectiva alhora. Cadell.
A partir d'aquest moment, veiem desfilar sobre l'escenari a totes les dones que formen part de la família: les dues germanes, les filles, les nebodes i, per descomptat, el desitjat fill. I aquestes dones no tenen nom: només tenen el sobrenom que l'home de la casa els hi posa: L'estranya, La Garsa o La Pètals, entre d'altres. Però ell sí que té nom i s'encarrega de deixar-ho ben clar. No accepta el nom de Cadell, és es diu Josep (i, més tard, vindrà l'Albert, que també reafirma la seva identitat).
Les dones com a fantasmes d'una casa fosca i molt lorquiana
Les dones de la casa, per tant, apareixen desdibuixades, com ombres que passegen pels passadissos, que viuen entre la foscor i que han de parlar baixet per no molestar als homes. Elles callen i obeeixen. Però, enmig d'aquest silenci, també hi ha veus, xiuxiuejos que són autoritaris, letals. Com si visquessin dins l'obra de Lorca de La casa de Bernarda Alba, totes aquestes dones viuen sotmeses a la mare, una dona inflexible, catòlica i autoritària que té totalment anulades a totes les dones que conviuen amb ella. A més, aquest toc lorquià també el podem veure al vestuari (tots vestits de negre, com si estiguessin de dol) i amb la foscor que regna sobre l'escenari. Les ombres, les llums tremoloses i la foscor que ofega són els màxims protagonistes de la posada en escena.
Alba Pujol, la mare de família, és la representant de l'autoritat, una dona que, a més, es queda impregnada a la casa amb una imatge divertida i molt significativa: el seu "monyo" queda marcat a les parets a causa del fum de la xemeneia. La seva presència, sempre intacta, estarà sobre la casa, sobrevolant les seves parets i vigilant tots el moviments. Pujol fa una interpretació plena de veritat, de duresa, de mà ferma; causa rebuig, ràbia, dolor... Però quan, al final, li veiem una mica la humanitat, ens trenquem amb ella i entenem que no és altra cosa que una víctima més del sistema patriarcal que ofega i aniquila.
Màrcia Cisteró és la víctima més clara de la seva mare. Ella, en una situació de perill, demana ajuda de forma insistent. Ella, com l'Adela de Lorca, volia una vida diferent, plena de bellesa, de literatura, de somnis. Una ànima lliure, amb ganes de sortir d'aquella foscor imperant i de viure l'amor, la passió, la vida... Però s'equivoca. "Tenies molta pressa per marxar", li recorda la mare i li tanca la porta. Ella és l'Estranya; estranya només perquè li agrada llegir, perquè és diferent de la resta, perquè té ales en comptes de braços. L'estranya que ens deixa amb un nus a la gola i que està magistralment interpretada per Màrcia Cisteró.
Interpretacions impecables i carregades de força
Totes les actrius fan una feina impecable defensant els seus papers: Mercè Aránega, Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Roberto G. Alonso, Àurea Márquez, Alba Pujol i Rosa Renom. I totes elles tenen darrera seu una història de renúncia, presionades pel masclisme imperant de la societat. La Tieta, per exemple, decideix ser tieta per sempre, no casar-se ni tenir descendència, davant la prohibició de la seva mare de casar-se amb l'home a qui estimava de debò. La Pètals és un altre personatge entranyable: una nena de només 18 anys quasi obligada a casar-se amb un home de 40 anys i instal·lada a una casa fosca, opresiva, una casa que l'esborra de la vida i que (amb una simbologia preciosa de la mà de l'autor) li decolora els cabells de blanc.
En Marc Tarrida és l'únic actor del muntatge i interpreta als homes de tres generacions de la família. Els tres són cadells, però són ben diferents entre ells. Mentre que els dos primers segueixen un patró molt similar a l'hora de tractar a les dones (amb diferències molt subtils), el tercer, el més contemporani, és el més diferent i colpidor. És el que ens porta a l'actualitat i el que ens fa entendre com n'és de difícil per a moltes persones viure en un entorn on les idees poden ser més antiquades i conservadores.
Menció apart es mereix el monòleg sublim, irònic, divertit i ple d'energia de Mercè Aránega. La seva aparició a l'escena és com un cop d'aire fresc: sortim de la foscor i del silenci de les dones, per deixar parlar durant uns vint minuts al seu personatge que no en perdona ni una. Parla de la família, sí; però també parla de temes més actuals com la política o del racisme (inmens aquest últim discurs, destrossant totes les falses creences racistes que avui dia tant s'escolten per les xarxes socials).
Josep Maria Miró ha escrit una tragèdia rural que sacseja i indigna. Com pot ser que això pugués passar a casa nostra? Com pot ser que les dones visquessin silenciades i tancades entre les parets d'una casa? I, alhora, també ens fa reflexionar sobre el present. Perquè, tot i que aquesta situació difícilment pugui succeïr avui dia, sí que es cert que l'última història, la de l'Albert, no és tan llunyana i que és un gran reflex de fins a on pot arribar l'opresió del sistema patriarcal.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
