Després del gran èxit de La presència, Pau Roca dirigeix una nova comèdia que es mou entre el riure i el thriller. Parlem de La promesa, un text escrit a quatre mans per Sílvia Navarro Perramon i Yago Alonso que utilitza l'humor per llançar una crítica contra la hipocresia de les nostres vides burgeses.
El muntatge es planteja com un compte enrere macabre que arrenca amb una festa de retrobada i acaba convertit en una olla a pressió on els secrets de joventut i les misèries personals estan a punt d'esclatar. La premissa és molt senzilla: què faries si, enmig d'una festa amb amics, t'assabentessis de que la teva copa està enverinada? A partir d'aquí, els personatges comencen a entendre que l'única salvació possible és ser sincer amb un mateix.
L'antesala perfecta: una festa dels anys 90
L'obra ens convida a una festa temàtica dels anys 90. Una colla d'amics es reuneix després d'un any separats i l'amfitriona decideix ambientar la vetllada en l'època que els va marcar. L'escenari es converteix en una màquina del temps on sonen Spice Girls, OBK o Michael Jackson, i on els amics van vestits com alguns personatges típics d'aquella dècada: des del bakala amb xàndal i ulleres ovalades fins a la noia grunge fan de Nirvana, passant per l'escolta dels caus o una picada d'ullet molt divertida a la Barcelona olímpica del 92.
Però aquest és només el context de la història… Perquè, com sempre succeïx amb la ploma de Yago Alonso (dramaturg d'altres comèdies exitoses com La pell fina o Ovelles), la trama té un gran rerefons social i crític. En aquesta ocasió, juntament amb la dramatugra Silvia Navarro, han creat una obra que ens parla sobre la precarietat laboral i els abusos de les actuals empreses de repartiment a domicili: empreses que no compleixen amb les lleis, que s’aprofiten dels buits legals i que posen en risc la seguretat dels seus treballadors i treballadores. Un dard directe cap a la desprotecció dels col·lectius més vulnerables (com els nouvinguts) que es veuen abocats a acceptar clàusules abusives per pura necessitat.
El segell de Sixto Paz, que porta més d'una dècada sacsejant el teatre
Per entendre aquest muntatge, cal entendre qui hi ha al darrere. Sixto Paz Produccions va néixer el 2013 amb una premissa molt clara: canviar les regles del joc. Des dels seus inicis, aquesta productora ha defensat que el teatre no és només art, sinó una activitat que ha de ser sostenible i que necessita noves fórmules per connectar amb l'espectador i buscar, sempre, la complicitat directa del públic.
Artísticament es defineixen com a "eclèctics", i el seu historial d'espectacles així ho demostra. En els últims anys ens han fet viatjar per la memòria amb El més bonic que podem fer (2022), ens han colpit amb el drama social a Cost de Vida (2023) o Bèsties (2023), i ja havien col·laborat amb els autors de La promesa en produccions com Biològica de Sílvia Navarro (2024), La presència de Yago Alonso i Carmen Marfà (2024), o Qui va matar el meu pare (2025). Amb La promesa, la companyia es manté fidel al seu objectiu fundacional: posar l'ésser humà, les emocions i l'actualitat al centre del debat.
Una comèdia amb gags frescos i actuals
El millor de la proposta és que estem davant d'una comèdia molt divertida, plena de gags frescos, actuals i que generen una empatia immediata amb la platea. Els personatges, tot i jugar amb el clixé propi del gènere per elevar la comicitat, funcionen de meravella gràcies a un elenc entregat. Eduard Lloveras està sublim clavant els moviments prohibits de Michael Jackson sobre l'escenari i protagonitza un dels moments més brillants de l'obra: una cata de vins intensa, forçada i ridículament divertida. Marc Rodríguez, com un hipocondríac de llibre lligat a l'esperit olímpic, regala algunes de les escenes més delirants de la funció, ben acompanyat per uns sòlids Eduard Buch i Mercè Martínez.
Menció a banda mereix el que va passar la nit de l'estrena. Per motius de salut, Carol Rovira no va poder actuar, i en un temps rècord de només tres dies, Clara Altarriba va assumir el paper de l'amfitriona (el motor del conflicte de l'obra). La seva interpretació és excepcional; l'actriu defensa un text complex amb una seguretat i un magnetisme que fan oblidar per complet que es tracta d'una incorporació d'última hora. Es mereix una ovació gegant.
La versemblança és el punt més feble de la proposta
Ara bé, el punt feble de La promesa rau en la seva manca de versemblança. Situar aquesta colla en una situació límit entre la vida i la mort per un suposat enverinament, no encaixa amb el to distès de la comèdia. Costa molt de pair que els personatges, davant d'una traïció tan gran, acceptin sotmetre's a unes proves que semblen jocs d'esplai. La trama es veu forçada i perd realisme.
Això es fa encara més evident en un desenllaç molt precipitat. El canvi de perspectiva dels personatges es produeix de cop i volta, sense una evolució psicològica prèvia sobre l'escenari; la consciència apareix de sobte, després de deu anys de silenci. El guió és conscient d'aquest gir forçat i, per si de cas el públic no ho entén, t'ho dóna mastegat amb una línia de diàleg que ho justifica dient: "Són remordiments". Una resolució massa senzilla per a un conflicte tan extrem.
Malgrat que el text trontolla en el seu tram final i demana un "salt de fe" important a l'espectador pel que fa a la credibilitat de la trama, el resultat final de La promesa és positiu. L’obra compleix amb escreix el seu objectiu principal: connectar amb el públic, fer-nos viatjar a través de la nostàlgia dels 90 i posar sobre la taula un debat social molt necessari.
Pau Roca aconsegueix mantenir un ritme viu que fa que l'hora i mitja passi volant. La sensació en sortir del teatre és la d'haver passat una estona molt divertida, d'haver rigut moltíssim i, per què no, de sortir tarrejant algun hit de la nostra joventut.
