Quan pensem en una carretera, pensem en el paissatge que es veu borrós a través de la finestra, la música que ens acompanya en els viatges, l'aventura i la llibertat que es respira a cada kilòmetre recorregut. I tal i com diu Carlota Subirós, totes aquestes figures estan "emparellades amb una mena d’estrany nihilisme que fa que res tingui sentit, excepte el propi anar endavant".
La Ruta arriba als 15 anys i, per celebrar-ho, han estrenat al Teatre Akadèmia una obra titulada de manera homònima, una obra que ens situa al bell mig d'una ruta que, ara, s'ha tornat completament inútil: una carretera que porta a una pedrera abandonada. I en aquest camí d'estranyesa i pausa forçada és on es troben els tres personatges d'aquesta proposta escrita per Lluïsa Cunillé. La dramaturga va escriure aquesta obra de forma especial per la companyia l'any 2019, però ha estat ara, arran del 15è aniversari, que La Ruta ha volgut posar-la sobre l'escena.
Un poble, una casa i una carretera que no porta enlloc
Ens trobem a l'interior d'una casa de poble. Dos homes estan prenent una copa mentre parlen de qualsevol cosa. L'atmosfera és estranya: tot i que la imatge sembla molt quotidiana i natural, el cert és que l'ambient que es respira no és gens quotidià ni natural. Alguna cosa passa, però no sabem què és. Dos homes que semblen aturats a la vida, sense cap objectiu clar, sense pressa, sense explicació. Dos homes que comparteixen unes setmanes en aquella casa, però que no sabem ben bé quina relació els uneix i per què existeix aquesta sensació d'estranyesa tota l'estona.
Llavors, esclata una informació: l'Eduard (Albert Prat), el fill del propietari de la casa, ha rebut una amenaça de mort i per això s'ha volgut aïllar al poble. Però no volia anar-hi sol i, per això, li ha demanat a en Carles (Sergi Torrecilla) que l'acompanyés, tot i semblar no tenir una relació ni gaire propera ni gaire amistosa. En Carles, però, decideix acompanyar-lo en aquesta peculiar escapada a la natura. Entra un tercer personatge en discòrdia, en Víctor (Alberto Díaz), un home que viu al poble, que coneix lleugerament a la família i que està buscant feina perquè, des de que va tancar la pedrera, no té treball fixe. Tots tres són els protagonistes de La Ruta, una obra que ens presenta a personatges que es busquen a si mateixos en un poble inhòspit i desolador.
Un ambient inquietant i ple de tensió
La direcció de Carlota Subirós ha apostat per crear un espai on l'estranyesa és el principal protagonista. No sabem amb certesa què es el que passa, però sabem que hi passa alguna cosa. La relació entre els tres personatges és incòmoda, com entretallada, una relació que es mou en un altre plànol que poc té a veure amb el món real. Aquest univers de records del passat i de la incertesa del futur és el que copsa tota l'obra i rodeja als personatges en tot moment.
L'espai escènic creat per Bibiana Puigdefàbregas està molt ben treballat. La casa, tot i demostrar aquesta essència de poble, té un contrapunt diferent amb uns quadres amb tocs vanguardistes i uns colors a les parets que potencien aquest embolic on es troben els personatges: una pintura de diferents colors que es barregen, es fonen i creen textures irregulars i inestables. Com els personatges que veiem sobre escena.
Silenci i quietut per una obra que confón
Sabem que Lluïsa Cunillé aposta per obres on els silencis diuen més que les paraules, on el subtext té més pes que el text i on el missatge s'entrellegeix de l'acció dels personatges. No és una dramaturga literal i, això, queda pal·lès en aquesta proposta. Però, en aquesta ocasió, ha pecat massa d'aquesta escriptura enigmàtica i ha creat una història que crea massa preguntes sense resposta. Al llarg de tota la trama assistim a obertures de moltes incògnites: qui son, què fan, què els hi passa, per què actuen com actuen..., preguntes que no queden resoltes en cap moment. L'espectador ha de preparar-se per, en acabar l'obra, dotar-li el sentit que vulgui o hagi rebut; el problema és que el missatge és difús i està massa amagat.
Carlota Subirós defensa el text de Cunillé de la següent manera:
"La ruta" és un text que no resol molts dels enigmes que planteja. L’escriptura de Cunillé aconsegueix una vegada més ser alhora extraordinàriament nítida i extraordinàriament evasiva. Ens correspon a nosaltres, com a lectores o espectadors de la peça, intuir què batega darrere de les paraules, en l’aire dels silencis, en la lluïssor de les mirades. I, si ho fem, segurament hi arribarem a entreveure i reconèixer algunes de les nostres experiències més íntimes i universals, tractades amb una singular mescla de força i delicadesa.
No obstant, aquesta intenció final de trobar les nostres experiències més íntimes i universals, no es veu sobre l'escenari. Entenc que la voluntat de la proposta era deixar parlar més als silencis que al text, que el pes del drama fos més important que la propia acció, però crec que ha estat un experiment massa arriscat. La sensació en acabar l'obra és d'estranyesa màxima i no saber ben bé què has vist.
Personatges enigmàtics
La voluntat de l’equip tècnic de crear aquesta força metafòrica fa que, des de la direcció d’actors, s’hagi apostat per unes interpretacions que es mouen en un terreny força ambigu. Costa creure que els diàlegs que se’ns presenten puguin ser reals a la vida, que les relacions que es projecten puguin succeir realment. Això debilita la versemblança i fa que les escenes resultin una mica fredes i distants.
Tanmateix, el repartiment sosté amb solvència el text i els personatges. L’atmosfera de misteri i quietud és present en tot moment, i la tensió latent entre els personatges es fa evident tant en les paraules com en els gestos. Ara bé, totes les expectatives que l’obra va construint acaben resolent-se en un cert anticlímax.
A la sinopsi de l'obra ens diuen que, els protagonistes, estan "travessats per silencis, enigmes, ferides i dubtes universals, mentre el temps avança i els obliga a enfrontar-se a una pregunta essencial: quin camí he fet fins ara, i quin em queda per recórrer?". Però, certament, en cap moment de la proposta es veuen aquests "dubtes universals", ni molt menys que la pregunta que es facin sigui quin camí els queda per recórrer. L'únic personatge a qui li podem trobar una mica aquesta intenció dramàtica és en l'Eduard, però els altres dos personatges passen totalment desapercebuts i copsats per l'ambient d'estranyesa que envolta tota l'obra.
Entenc que la intenció que tenia l'equip artístic era crear una obra plena d'intencions ocultes, d'enigmes universals i d'evasions plenes de sentit. Però, el resultat que es veu a l'escenari, no compleix aquesta intenció. Ens trobem amb una obra que té un ritme molt pla, uns personatges que ben bé podrien ser el mateix, unes interpretacions forçades i una història que, de tants enigmes que té, acaba per ser un enigma en si mateixa.
La Ruta és una de les companyies més estimades i aclamades del nostre teatre. A les seves espatlles acumulen obres de gran èxit com El llarg dinar de Nadal, de Thornton Wilder, o Cúbit, de Josep Maria Miró. En aquesta ocasió, la proposta creada per Lluïsa Cunillé segueix les regnes del seu estil: plantejar preguntes, apostar pel silenci i desconcertar el públic. Un teatre singular, molt particular i que sempre genera debat. Aquesta vegada tampoc no n’ha estat una excepció.
