Fa uns quants segles, Santa Teresa de Jesús va batejar el seu patiment i la seva misteriosa malaltia com a "mal de coraçon", una manera ben bonica i molt gràfica d'explicar aquest dolor persistent de l'ànima que et fa viure en el món sense un rumb clar. I això és exactament el que els passa als personatges de Mal de coraçon, la proposta escrita per Victoria Szpunberg i dirigida per Andrea Jiménez que es pot veure a La Villarroel.
L'obra ens tanca en un bar de la ciutat en una nit on un diluvi universal ha col·lapsat i aturat el món exterior. Aquest espai es converteix en una espècie de convent de clausura: un refugi per a tres antiherois desorientats que necessiten fugir de la realitat. Una atmosfera decadent on les copes de whisky i una banda sonora de cançons de karaoke acompanyen els personatges.
Tres màrtirs urbans a la recerca de consol
Mal de coraçon va canviant el focus per endinsar-se en la pena de cada personatge d'aquest triangle errant. Per una banda, hi trobem la cambrera del local, que precisament es diu Maria (Júlia Barceló). Tot en la funció té un caire molt bíblic: a Maria acudeixen els dos "fidels" per salvar-se, ja que es volen refugiar en els braços d'una dona que es mostra bondadosa, piatosa i amb molta paciència. La Maria representa la santa perquè és la que els acull en el seu temple: el bar.
Però ella també té el seu propi mal: el seu somni és ser actriu, però sempre és rebutjada. El seu dolor és el de no ser vista, una frustració que es barreja una mica amb un discurs feminista contemporani. Per intentar pal·liar aquest buit, la Maria es llança a TikTok i a les xarxes per intentar ser l'actriu que tothom espera que sigui avui dia. Està disposada a tot per triomfar,(a tornar-se influencer o a fer dieta, si cal), però la segueixen sense veure.
Al seu voltant ens trobem amb dues ànimes igualment trencades. D'una banda tenim el Professor (Pol López), un home alcoholitzat i deprimit que ha fet del bar la seva pròpia casa. És un ésser frustrat que ho ha perdut tot i que juga a ser "el dolent" de la història. Aquest matís és magnífic: el Professor es resigna a fer aquest paper de dolent en un món on necessitem culpables per poder sobreviure millor. Quan l'altre personatge, l'Enamorat, el jutja i l'acusa, ell prefereix donar-li la raó i dir-li el que vol escoltar abans que defensar-se. Assumeix aquest rol per pur sacrifici, perquè darrere del monstre s'amaga un altre màrtir de la nit.
El tercer i últim personatge és l'Enamorat (Pau Vinyals), que pateix un desamor tan visceral que sembla que li hagi perforat les entranyes i se li hagi enganxat a la pell. El seu dolor és tan clar i evident que el pertorba i el destrossa per complet. Es recrea tant en la seva pròpia tragèdia que la viu com un màxim absolut, i utilitza aquest mal tan clar per amagar i protegir-se de tota la resta de dolors que pugui sentir.
La litúrgia del bar i la salvació 2.0
El gran encert de la proposta és com converteix el bar en un lloc de culte contemporani on els personatges busquen el consol que la gent abans trobava a la fe. Els humans necessitem explicacions, respostes i protecció, i aquí el bar ho dona tot utilitzant una litúrgia calcalcada a la eclesiàstica.
Sense voler fer spoilers, la manera en què els personatges es bategen i es mengen l'hòstia consagrada és, senzillament, del millor de l'obra. És com un "bautisme 2.0" de la salvació que busquem avui en dia. De la mateixa manera que Santa Teresa buscava respostes i consol davant d'una imatge del Crist llagat, nosaltres ara ens agafem a qualsevol clau ardent. Ja no sabem on és la fe, però ens serveix qualsevol cosa que se li assembli amb tal de sentir-nos protegits davant d'un món que fa tant de mal.
L'humor i el karaoke desdibuixen el pensament teresià
El gran hàndicap de l'obra és que el missatge està agafat amb pinces i s'ha de buscar gairebé amb lupa. L'espectacle, l'humor, la música en directe i les situacions surrealistes acaben devorant el misstatge que pretén comunicar el text. Es perd, així, el contingut que l'autora volia transmetre i la profunditat històrica de Santa Teresa. L'espectador s'ho passa molt bé durant el viatge, però l'entreteniment passa per sobre del missatge i et deixa amb la sensació de no acabar d'entendre cap a on et porten.
A vegades, les interpretacions estan massa pujades de revolucions. Sobretot l'Enamorat de Pau Vinyals, que es mou en un to tan extremadament alt que, amb tant de plor i tanta auto-compasió, es fa un pèl carregat i, en alguns moments, arriba a cansar. És una llàstima, perquè s'entén perfectament que la seva intenció és encarnar el dolor més esgarrifós i visceral, però l'excés d'histrionisme li juga una mala passada.
El mirall de Santa Teresa
Però per entendre el rerefons de Mal de coraçon, cal apropar-se a la figura de Teresa d'Àvila. A mitjans del segle XVI, aquesta monja es va enfrontar a una Església dominada per homes que, espantats per la seva força, la titllaven de farsant o d'endemoniada. En la seva època es creia que les dones havien de callar, però ella va alçar la veu, defensar la seva llibertat espiritual i va gestionar la seva fama de forma intel·ligent.
El text de Victoria Szpunberg s'apropia d'aquest esperit d'una manera molt astuta. El misticisme de Santa Teresa s'alimentava de moments d'èxtasi, de visions i del dolor carnal a través de llagues, flagel·lacions i penitències. Mal de coraçon agafa tota aquesta herència i l'equipara amb els nostres propis turments actuals. La cambrera de l'obra, la Maria, en la seva obsessió per preparar el càsting del musical rock sobre la santa, replica involuntàriament aquesta lluita davant d'un sistema que la vol sotmetre i invisibilitzar.
Teresa d'Àvila passava de viure greus episodis de salut a viure periodes d'amor a la vida, on fomentava el seu plaer per la música i la poesia. I això és el que també veiem en els personatges d'aquest bar: es mouen per aquesta mateixa línia prima que separa la mort de la vida, representada per les escenes de música i gresca.
Un final apoteòsic
On l'obra guanya tota la seva raó de ser és en el final. El tancament és una autèntica festa, una celebració de la vida on el missatge es transforma en un cant preciós i ple d'esperança. Aquí es quan s'entén que també el teatre s'ha convertit en aquest espai de culte contemporani on ens unim les ànimes de la ciutat per aconseguir la salvació davant la buidor de la vida.
Perquè, per a molts de nosaltres, el teatre és el nostre temple sagrat.