Un text escrit per Ignacio Amestoy que ens presenta dues dones empoderades, fortes i decidides que tenen un passat en comú... Sobre l'escenari ens trobem Olivia Molina (María) i Luisa Martín (Victoria), dues dones que, en principi, són desconegudes i que treballen en el mateix sector: són advocades economistes. Les dues tenen una llarga trajectòria professional a l'esquena, es poden considerar "triomfadores" en la vida, però hi ha traumes i secrets que oculten sota aquesta façana freda i forta. I aquest secret és el que les uneix.
María busca la resposta a una pregunta, una pregunta que canviarà el significat de la seva vida de forma completa. I Victoria l'hi dona, sense embuts. A partir de llavors, sorgeix una confrontació entre les dues dones, dues supervivents que han ressorgit de les seves cendres per poder viure amb dignitat i valentia.
Una tensió dramàtica molt ben construïda
Des del primer minut de Malditos tacones, no podem apartar la mirada de l'escenari. Els dubtes es desperten en la nostra ment: què està passant?, què les uneix?, per què aquesta hostilitat? I, a mesura que avança l'obra, es van obrint més "bombes" dramàtiques que fan que sigui impossible perdre l'atenció. I això és un gran èxit en el teatre: la tensió està molt ben construïda, ben embastada des del primer minut.
Les dues protagonistes tenen una gran força escènica, cadascuna amb el seu estil, amb la seva personalitat, però amb molt de carisma. És un luxe veure-les treballar en directe i gaudir de les seves actuacions. A destacar, sobretot, a Luisa Martín que aconsegueix crear un personatge molt natural, dur i vulnerable al mateix temps.
Un text una mica previsible i amb excés de drama
La història enganxa, té bon ritme i el misteri està molt ben construït. Tot això fa que estiguis pendent en tot moment del que succeeix a l'escenari. Però el que succeeix no em va acabar de convèncer... Els girs són bastant previsibles i es complauen en el drama més dramàtic. És molt fort el que els passa a les dues protagonistes i, a més, hi ha alguns monòlegs que furguen encara més en aquestes situacions tan fortes, potenciant, encara més, aquest drama.
Que la història estigui plena de tants moments dramàtics fa que el missatge que es vol transmetre, el rerefons feminista de l'obra, quedi diluït. La trama és massa forta com per poder entreveure un altre missatge que no sigui la pròpia història. Si s'analitza des de lluny, sí que es llegeix el que es vol comunicar, però en el transcurs de l'obra no. S'acaba percebent com un drama familiar.
En definitiva, Malditos tacones és una obra amb una bona tensió dramàtica, que manté el suspens en tot moment i que té a dues grans actrius fortes i carismàtiques. Però la història és previsible i es recrea molt en un tipus de drama que pot ser, fins i tot, un clixé.