El Teatre del Raval acull Una habitación propia, el text de Virginia Woolf que l'actriu Clara Sanchis i la dramaturga i directora María Ruiz van adaptar ja fa una dècada. Però la vigència del text continua sent de radical importància avui dia perquè, encara que moltes dones treballin i tinguin una certa independència, continuen existint bretxes salarials, desigualtats a l'hora d'accedir al poder i una violència sistemàtica exercida cap a la dona (de fet, en el que portem de 2026, ja s'han comptabilitzat 38 assassinats masclistes al país, segons les dades actualitzades del Ministeri d'Igualtat).
Així doncs, encara que el discurs de Woolf pogués semblar desfasat o antiquat, no ho és en absolut. El que l'autora ens planteja és una veritat que continua bategant en la nostra societat i és que les dones no gaudeixen de les mateixes oportunitats ni drets que els homes. I, si encara algú en dubta, només cal fer una ullada als líders que controlen l'ordre mundial i, llavors, veurem davant quina realitat ens trobem. A més, avui dia, amb el moviment a xarxes socials de dones mestresses de casa (conegudes com a tradwives) es torna a pugnar pel paper submís de la dona, relegada a les tasques de la llar i a la cura de la família.
Per tant, sí: Una habitación propia és un text que continua ressonant amb força, que continua removent-nos per dins i que continua lluitant per una societat més justa i igualitària entre homes i dones. I el missatge de Woolf, la seva anàlisi de la societat, la seva ironia i el seu dolor han estat perfectament reflectits en l'adaptació que ara es pot veure al Teatre del Raval.
Una interpretació plena de canvis de ritme i ironia
Si alguna vegada heu intentat llegir Una habitación propia us haureu trobat amb un inici dens i que pot resultar aclaparador. Sobretot, perquè l'autora es centra a explicar de manera molt detallada com es viu un sopar en una escola masculina d'Oxbridge (un acrònim que fusiona els noms de les universitats d'Oxford i Cambridge) comparant-la amb el mateix tipus de sopar, però a Fernham, l'escola femenina.
En l'adaptació de María Ruiz aquesta escena continua apareixent perquè, tal com ens va explicar Clara Sanchis en l'entrevista que li vam fer, han respectat completament el text; però, l'escena cobra tal vitalitat i energia, que és impossible apartar la mirada de l'escenari. I això és gràcies al talent interpretatiu de Sanchis que, amb canvis de ritme, moviments lleugers i una ironia que agita consciències, ens fiquem de ple en el viatge filosòfic i reflexiu que estem a punt d'emprendre.
De l'anècdota petita en les dues universitats fictícies, passem a una anàlisi més àmplia i profunda sobre el poder en el món i l'absència de figures femenines a les altes esferes. Per això, Woolf defensa la necessitat que la dona tingui diners; l'economia com a principi d'independència en una societat capitalista on vals el que tens. Amb una intervenció plena d'humor, Sanchis rememora les paraules de l'autora i anima que totes les dones tinguin la seva independència econòmica per poder ser més lliures, autosuficients i propietàries de les seves decisions.
Però, a més d'economia, també és necessari un espai privat i tancat on es pugui tenir temps per reflexionar, per parar de fer tasques i més tasques, i ser conscients de la nostra presència en el món. És aquí quan apareix el terme de "una habitació pròpia" com a refugi femení davant un món que ens exigeix fer, fer i fer, per no tenir temps ni de pensar. "Pensem!", sembla cridar-nos Woolf, "pensem i enriquim-nos!", per poder tenir llibertat econòmica i llibertat de pensament.
Al llarg del monòleg ens trobem amb una gran varietat de reflexions que conviden al pensament i a l'observació del món actual. Perquè Woolf va escriure aquesta obra el 1929, fa gairebé un segle, i moltes de les idees i propostes que llança continuen sent només això, idees que s'han quedat en el món de les idees, sense arribar a materialitzar-se. Hi ha moltes frases que criden l'atenció al llarg de l'obra; però n'hi ha una que, personalment, em va quedar marcada i és que per conèixer realment la societat davant la qual estem, més que fer un estudi sobre l'emancipació femenina, seria més interessant fer-lo sobre la reacció masculina a aquesta emancipació. La cita exacta és la següent:
«La història de l'oposició masculina a l'emancipació de les dones potser és més reveladora que la història mateixa de l'emancipació.»
Música de Bach improvisada en directe
María Ruiz ha volgut aprofitar els dots musicals de Clara Sanchis i, per això, l'obra compta amb música al piano en directe que ajuda a assentar el missatge i a reflexionar sobre tot el que s'ha dit. Els diferents actes de la proposta són amenitzats pel piano de Sanchis qui va apostar per la música de Bach com a base inspiradora. Perquè no es limita a interpretar peces de Bach, no: ella improvisa sobre les partitures, així que, cada nit, la banda sonora d'aquesta obra és única i diferent.
La música de Bach és el bàlsam perfecte perquè la nostra ment descansi, les idees amuntegades de Woolf puguin interioritzar-se i el públic respiri. L'afegit de la música, a més de donar-li un toc íntim i emotiu a la proposta, també contribueix a delinear el ritme i evitar que, el resultat, sigui una acumulació d'idees i reflexions. Amb la música de la mà, el text de Woolf es digereix molt millor, ens permet tenir un moment de pausa per poder assaborir-lo bé.
Amb la música de la mà, el text de Woolf es digereix molt millor.
El tancament d'aquesta conferència ficcionada és encoratjador i estimulant: continuem lluitant per construir un món en què la dona sigui cada vegada més present, en què anem ocupant espais de poder, en què tinguem riqueses, habitacions i veu pròpies. Un món en què les germanes de Shakespeare no hagin d'acabar sepultades sota l'encreuament de cap ciutat i puguin pujar a l'escenari, llançar les seves idees i ser mundialment reconegudes.
Juntes som més fortes, sembla dir-nos la Virginia Woolf de principis del XX. Doncs tenies raó, Virginia: juntes som més fortes.