Del dia 4 al Primavera Sound, lamentablement, poc a dir: caos, desconcert i pluja. Gent concentrada a les portes al voltant de les nou del vespre, accés tancat, col·lapse a les xarxes digitals, informacions contradictòries. Que si suspendran, que no si no suspendran, que si el vent ha fet caure una pantalla. La tarda s’ha desenvolupat amb certa calma, però de sobte Bad Gyal, Massive Attack i Doja Cat (aquesta última fortament esperada pel públic internacional) són dubte. Això trenca el relat, el guió, la photo finish d’aquest primer dia de festival (a banda de la jornada inaugural gratuïta del dia anterior) i deixa un gust amarg en el record d’aquesta edició. Sort que divendres, apunten els meteoròlegs, la primavera voldrà dir bon temps.
Com dèiem, la tarda del 4 comença amb els lleidatans Renaldo & Clara presentant el seu nou disc. Delicat, poètic i lluminós, com s’esperava, però com també son els clàssics que ens concedeixen. Tot el festival, per guiri que sembli, està ple de catalanoparlants que alternen els diàlegs amb altres registres lingüístics amb una fluïdesa bi, tri, multilingüe encomiable. Em perdo el festiu Teo Lucadamo, perquè no vinc a fer una crònica exhaustiva sinó un retrat d’impressions, però justament la impressió és que el públic en surt fascinat. He preferit anar a veure els Geese -coses de boomer, suposo- després de la primera cervesa, recorda, has de guardar el got de plàstic perquè després et retornen els diners.
Geese son prototip de banda Primavera, torturats i suaus alhora, radioheadejants, amables, alternatius i pacífics, com aquest públic que em sempre em sorprèn amb els nous outfits: enguany tothom va una mica més retro, més fosc i discret, menys eurovisiu malgrat les arracades de mil colors i algun vicyós abric de pells. Amb Geese arriba la pluja, com si fos el primer timbre d’avís pels concerts que no vindran, i es despleguen els primers paraigües i impermeables. Per un moment sembla, però, que ja ha plogut tot el que havia de ploure.
L’avís de suspensió es fa explícit a les pantalles poc després, advertint que estem a mercè del temps. Ho pagaran els escenaris principals (l’Estrella Damm i el Revolut), i, per tant, les estrelles principals. Massive Attack no hi és a l'hora pactada i ningú no informa. Com dèiem, a l’entrada ja no deixen passar ningú i els fans es desesperen. Alguns comencen a marxar, d’altres tenen una altra impressió dels núvols. No hi ha informació gaire clara i tot sembla obert, especialment el tema de Doja Cat, que es veu -disculpeu de nou aquest boomer- que és la sensació del moment. Finalment, i després de compartir el desconcert amb uns quants desconeguts, ens informen que Massive Attack sí que actuarà però a dos quarts d’una, la qual cosa dona esperança als de la gata i als de la filla d’en Farel·lo. M’interessa que aguanti el temps per la primera, de la segona ja em vaig empassar un concert per a la meva filla adolescent i encara l’únic que me’n queda a la memòria és l’enèsim cop de maluc.
Però Doja Cat no farà com Massive Attack i no actuarà, la qual cosa fa saber en un missatge melodramàtic (fascinantment afectat o sobreactuat) a les xarxes. El que no saben els Massive Attack és que ells tampoc no actuaran, ni a dos quarts d’una ni a tres quarts de quinze. La primera jornada acaba aquí, per favor circulin, aquí no hi ha res a veure. Sempre ens quedarà divendres, Friday I’m in Love.
Jo he vingut a veure The Cure, sí. Tot el meu festival d’enguany va d’això, hi vaig directament, l’escenari Estrella és a petar. Sé que treuen un nou disc, però Pictures of You per començar. Sé que treuen un nou disc, i l’intercalen entre els clàssics, però Lovesong. Sé que treuen un nou disc, però In between days, Just Like Heaven, Push, A Forest. Em sorprèn molt la quanitat de gent jove que hi ha, no per ser-hi sinó per cantar-les totes, com si no fóssim davant d’indissimulables (però adorables) mòmies que al damunt (i com sempre) amb prou feines es dignen a moure's dalt de l’escenari.
Mites absoluts, referents d’adolescència boomer, onírics, romàntics, singulars, curadors. Altíssima categoria en directe, de nou. La qual cosa fa que, en una pausa per diversificar la crònica, quan m’acosto a l’escenari Occident per veure Jade m’adoni de com hem anat perdent generacionalment. És a dir: Jade és bona , quasi diria que molt bona, amb una eclèctica oferta, un gran registre vocal de música disco iu na immensa i hiperactiva varietat d'estils barrejats, però necessita dir que està tan i tan contenta de ser aquí (els Cure no ho necessiten ni un segon) i variar de ritme tres vegades per cançó. Ens cansa tot, volem estímuls constants, girs de guió, varietat. El contrari del que seria tenir ganes d’esdevenir un clàssic, com el que vèiem a l’escenari Estrella amb The Cure.
També concedeixo uns minuts al DJ Skrillex, posteriorment a l’escenari Revolut, una demostració del que és un bon directe: val la pena veure’l per viure’l, no n’hi ha prou amb escoltar-lo en disc o en llista de reproducció. L’entrada valia la pena. PinkPantheress, en canvi, a l’escenari Cupra, em sembla d’una frivolitat quasi insuportable si no fos per una posada en escena majúscula i sense estalviar-se res. Ja només per això, considerem-los benvinguts. Potser és que em faig gran, suposo, o més aviat segur. M’ho confirma la noia de la barra que no només m’assegura que això de tornar el got ja no es fa, sinó que es pren la molèstia d’afegir que a més això no es fa des de fa força anys. Ja ho diuen, que allò que pica, cura.