“Soc contemplatiu, em puc quedar penjat, fascinat, admirant un quadre, un detall estètic o escoltant una cançó”. Quod erat demonstrandum, l’elegant compàs de Copacabana Surf Board de Les Baxter acompanya l’atmosfera vespertina del Bar i, recolzat a la barra, Dani Montlleó es perd en les seves notes mentre beu una cervesa. “Un pentinat que m’agrada em pot abstreure, i em pot acabar salvant el dia”, afegeix amb un somriure d’ànima gamberra dibuixant-se per sota de la barba.
Artista multidisciplinari capaç de barrejar música, disseny, art figuratiu i text entès com quelcom més que un suport explicatiu de cada obra, de nen era el típic que saturava les llibretes de dibuixos de qualitat inversament proporcional als seus rendiments acadèmics. Als catorze anys el seu món eren els Beatles, la cultura Pop i aquest substrat subcultural residual que trencava amb la monotonia paisatgística del Mataró dels primers 80. “Vaig acabar BUP amb la idea de voler dedicar-me a l’art que, això sí, sempre he entès com una activitat comparable a qualsevol altra, un ofici més, sense ínfules”, però no va trigar a deixar-ho per entrar d’aprenent en una perruqueria.
“Fa gairebé vint anys que em guanyo la vida tallant els cabells juntament amb la meva companya, Susana Rodríguez, però és quelcom que no considero un art, sinó que combino amb la meva activitat artística”. Projectes com El gafe i la revolució, The Stuarts, Pompeu the martian o Otto Bloch (la camisa de Pete Townshend) combinen música, documentals, llibres, pintura, figures, il·lustració o vídeo. Art Pop i Modern, en un segle XXI de tova postmodernitat i liquiditat grisa. “La meva primera exposició, KF59, estava molt inspirada en Basquiat, després em vaig anar nodrint de més influències com Peter Blake i, des de fa un temps, l’arquitectura i l’urbanisme són clares influències en el meu treball”.
Així ho testifiquen projectes com Döppelganger Goldfinger, que connecta l'arquitectura amb el cinema, la literatura, el disseny, la música i alguns moviments revolucionaris i subculturals. O, també, els treballs de recerca sobre arquitectes de proximitat del moviment racionalista, realitzats amb Domènec i Manuel Guerrero sota el nom de Modernitat amagada, amb els quals visibilitza edificis poc coneguts com la Casa Capell de Mataró o el pavelló Sert d'Arenys de Mar. “Ara mateix estem treballant amb una nova entrega de la sèrie sobre diverses cases que Josep Antoni Coderch va realitzar a Caldes d'Estrac”, anuncia.
Pèls i senyals
Tot i que l'activitat com a perruquer de Dani Montlleó ha estat al marge de la seva tasca artística, no es pot dir que ambdós mons hagin transcorregut sempre en paral·lel. El nexe d'unió entre ambdues disciplines potser es troba en la figura de Tito Díaz. “Era el perruquer canalla de la Barcelona dels 80, un personatge singular que, un bon dia ho va deixar tot i se'n va anar a un poble a viure per dedicar-se a l'art”, a partir d'aquí va esdevenir un artista conegut “per la seva passió pels processos orgànics. En particular, per les seves escultures fetes amb cabell humà, entre altres obres en diferents suports”. Dani tindria uns disset anys quan a TV2 van dedicar un programa d'Un dia en la vida de… a Díaz. I alguna cosa va fer clic dins d'aquell xaval convençut que la perfecció era el pentinat de Stu Sutcliffe.
“Anys després de veure aquell programa vaig voler saber què havia estat de Díaz, a qui semblava que se l'hagués empassat la terra. Vaig indagar i així va sortir Tito, the phantom monk”, un documental que rescatava de la foscor l'artista a través de la seva obra, les seves paraules i les d'altres amics i admiradors, com Enrique Sierra, de Radio Futura, o Miquel Barceló.
Aquesta no és l'única vegada en què la perruqueria es creua en la tasca artística de Dani. El projecte Del Weimar-cut al Googie-cut, per exemple, proposava un petit recorregut per moments i moviments utòpics del segle XX, a través de l'anàlisi dels seus talls de cabell. I a la tardor veurà la llum, de la mà del Colectivo Bruxista, un llibre escrit a quatre mans amb Oliver Mancebo sobre pentinats i les subcultures urbanes del segle passat.
Urbs cartesiana
Per a l’artista el seu escenari barceloní per excel·lència és aquell barri Gòtic al qual baixava, de jove, a la recerca de músiques, estètiques i sensacions extraordinàries. Continua enamorat dels seus bars, de les seves tavernes, de carrers com Avinyó, on durant una temporada va regentar una perruqueria. “A Barcelona hi havia aquest ecosistema subcultural que a Mataró amb prou feines va quallar, la qual cosa tenia el seu costat bo i és que els quatre gats que estàvem ficats en alguna moguda underground convergíem a la mateixa plaça”.
Se sent de Mataró, “però sense ser un activista del lloc”, encara que més proper “a l’esperit una mica assilvestrat del Maresme, que xoca una mica amb el racionalisme excessiu dels barcelonins, que em semblen molt cartesians. Aquesta ciutat és, tota ella, cartesiana”, sentencia, fent l’últim glop a la cervesa.
– El que desferma passions fins i tot entre els més racionalistes és la nostra cuina. S’acosta l’hora de sopar i potser se’t pot temptar amb unes tapes o la carta…
Dani Montlleó dubta. Les tapes serien una bona opció, però decideix que encara és aviat per sopar. “Això després –diu–, ara em prendré un peppermint frappé”. Com la pel·lícula de Saura. Com la cançó de Los Canarios. La beguda més Pop Art que es pot demanar al segle XXI. L’artista torna a somriure, abans de quedar-se embadalit seguint les notes del Silver Sand de Les Baxter.