La ciutat esculpida

Dos Sants Jordis desarmats

Escultura de Sant Jordi de Josep Llimona © Viquipèdia
Escultura de Sant Jordi de Josep Llimona © Viquipèdia

Josep Llimona i Joan Rebull van esculpir el sant més icònic de Catalunya sense dracs

21 de novembre de 2026 a les 05:30h

Barcelona té dos Sants Jordis que no semblen gaire interessats a matar dracs, o bé que han quedat escarmentats de la guerra. No són els patrons de cavalleria que solem trobar en la iconografia catalana, no hi ha sang d’on puguin brollar roses, son dues figures de “ni un paper a terra” que qualsevol bèstia semblaria poder-se menjar amb patates. Un és nu, dalt d'un cavall, en un mirador de Montjuïc. L’altre no és nu però sembla inofensiu i vulnerable, amant del diàleg i la concòrdia, i presideix la façana d'un important edifici noucentista del carrer de Casp. Els separen sis anys, dos estils escultòrics i uns quants quilòmetres, però comparteixen una mateixa manera de desactivar la viritat (o testosterona) de la llegenda.

El primer és obra de Josep Llimona, un dels grans escultors del Modernisme català. El projecte data de 1918, però l'escultura no va ser inaugurada fins al 1924 (un any ja de la dictadura de Primo de Rivera), en el context de la gran transformació urbanística de Montjuïc que preparava l'Exposició Internacional de 1929. És una figura insòlita: Sant Jordi apareix completament nu, sense sella ni estreps, muntat sobre un cavall que sembla avançar amb una naturalitat gairebé domèstica. El tors del genet s'inclina endavant, com si sospirés o s’encomanés al destí. Llimona no ens mostra el combat, sinó el seu després. L'heroi no aixeca els braços ni reclama la glòria: sembla cansat, concentrat, fins i tot una mica absent. Porta una espasa, però està trencada i no és el centre de la composició. Segons una atribució recollida per Ernest Lluch, el model del cos del sant hauria estat el metge Francesc Duran Reynals, amic de l’escultor. Tot queda a casa.

El segon Sant Jordi és al número 26 del carrer de Casp, al capdamunt de la porta del Casal Sant Jordi, l'edifici que la industrial tèxtil Tecla Sala va encarregar a l'arquitecte Francesc Folguera entre 1929 i 1931. L'escultura, de Joan Rebull, és de 1930. Ara som noucentistes, però tampoc aquí no hi trobem l’heroic cavaller de la llegenda. És una figura masculina de formes clàssiques, un punt “wokitzat”, amb una expressió continguda i una mirada més aviat melancòlica. No combat ningú: sosté un escut i sembla exercir una funció de custòdia més que no pas de defensa. És un Sant Jordi sense èpica, amb seny, amb mesura, gairebé com un veí distingit del carrer Pau Claris que s'ha quedat a la porta de casa.

Escultura de Sant Jordi a l'edifici del Casal Sant Jordi de Jordi Rebull © Viquipèdia -

De fet, aquesta casa mereix una història a part. El Casal Sant Jordi va ser un dels primers edificis de l'Eixample que van incorporar amb decisió els nous llenguatges de l'arquitectura racionalista centreeuropea, sense renunciar a elements decoratius art déco i noucentistes. Tecla Sala hi va instal·lar les oficines de la seva empresa i la residència familiar. De fet, l'edifici capgirava una convenció molt arrelada a l'Eixample: en comptes de reservar el pis principal als propietaris, situava l'habitatge de la família a les plantes superiors, amb un àtic i una terrassa singular. A la façana, Sant Jordi comparteix protagonisme amb dues figures mitològiques: Mercuri, déu del comerç, i Ceres, deessa de l'agricultura. Una combinació gens casual: indústria, comerç i prosperitat sota la protecció del sant patró.

Sant Jordi el tenim com el símbol del combat contra el mal, de la victòria sobre el monstre, de la força que protegeix els febles. Però Llimona i Rebull semblen haver preferit representar-ne una altra dimensió: l’empatia, la serenitat, la humanitat que queda quan s'apaga l'èpica. Potser no és casualitat que tots dos prescindeixin del drac. O potser és que, a Barcelona, fins i tot Sant Jordi ha acabat tan pacificat com una superilla.