General Mitre ningú no sap qui és, ni per què té una avinguda a Barcelona. Poca gent sap que acull un monument a Winston Churhill, o una plaça Prat de la Riba. També amb monument. Es troba a la confluència amb Numància i amb Manuel Girona, just davant de la Cortachan, per entendre’ns en zona perica de Sarrià, a la frontera amb Les Corts, o pugem fins al poble o baixem a provar les escales mecàniques del Corte Inglés. I, des del 1999, aquest monument a un dels nostres presidents més emblemàtics. Només ell i Macià tenen plaça pròpia i digna, però cal dir que aquesta plaça només és un encreuament. Un lloc de pas. Si es volia que el monument i el nom quedessin desapercebuts, missió aconseguida.
Físicament, l'obra és senzilla d'explicar i difícil d'oblidar: una columna de formigó de la qual emergeixen vuit tubs d'acer inoxidable, que es despleguen a banda i banda. Pugen rectes i paral·lels, disciplinats com una guàrdia d'honor, i just quan sembla que ja han complert la seva feina, es rebel·len i s’ondulen. Aquests dos grups d’acer fets rauxa se separen en dos grups de quatre, que s'obren cap al cel com si volguessin fugir de la columna (el seny ordenador) que els sosté. L'historiador de l'art Javier Maderuelo hi va veure una síntesi impossible: la Grècia clàssica mediterrània, el ziga-zaga del mobiliari d’art nouveau i les ondulacions dels pentinats de l'època de Prat de la Riba. Si non è vero, suposo.
L'autor és el valencià Andreu Alfaro, escultor autodidacte (les onades de la Plaça del Carbó, allà al port, o les quatre columnes de la UAB) que va aprendre a mirar el metall dins del Grup Parpalló i que, després d'un viatge a Brussel·les on va topar amb l'obra de Brâncusi, va decidir que la seva vida seria doblegar ferro i alumini. Alfaro va escampar més de cent escultures per l'espai públic d'Europa; aquesta és, potser, una de les que menys gent recorda, i alhora una de les que millor expliquen el seu ofici. És a dir agafar un material industrial, fred, i fer-lo parlar de coses que no tenen res de fred.
Si es volia que el monument i el nom quedessin desapercebuts, missió aconseguida.
Una base sòlida, ben clavada a terra, de la qual neixen vuit camins diferents que s'obren en direccions pròpies però que mai no se separen de la columna que els aguanta. Ja se sap: Prat de la Riba no va ser un tribú de plaça ni un heroi de barricada. Era jurista, filòsof de formació, home de despatx i de comissió. Va ser el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (la primera institució d'autogovern català des de la Nova Planta), artífex de la mateixa, promotor de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola d’Administració Pública o l’Escola de Bibliotecàries. El seu llibre La nacionalitat catalana (1906) va donar armari teòric a tot un moviment, com si fos un text sagrat: ja sabeu, l’hivern i la primavera dels pobles, etcètera. Que tot arribarà, ineluctablement. Dins del monument, ell s’identificaria ses dubte amb la columna de formigó. Avorrida, invariable i necessària. Sense ella, els vuit tubs no tindrien d'on créixer.
Però és que aquest no és el primer monument que Barcelona va dedicar-li. Abans de la Guerra Civil ja existia el bust fet per Joan Borrell i Nicolau, que avui es troba al Prat dels Tarongers del Palau de la Generalitat i que abans del franquisme es trobava en un espai públic de la ciutat sense determinar. Quan finalment va tornar a figurar en la via pública, Prat de la Riba ja no ho va fer com un home bronzejat dalt d'un pedestal sinó com una forma abstracta, transparent, gairebé tímida, en una rotonda de trànsit on ningú s'atura mai.
Segurament Prat de la Riba hauria volgut precisament això: un monument que no crida, que no exigeix, que simplement hi és dia rere dia. Assenyat, plantat com un arbre, resistent a les inclemències. Un home que era tot ell hivern i primavera, però que sens dubte mereixeria una plaça més visible per a la ciutadania. Ah: i que l’avinguda canviés de nom cap a algun concepte o personatge més identificable. No ho sé, potser hi ha algun expresident que hi visqui. No gaire lluny d’aquí, diria.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
