Miró de carrer

“La meva estimada Fundació Miró no està a la venda”, ha dit Robert Lubar, professor de l'Institute of Fine Arts de la New York University, mentre dimitia del patronat de la Fundació Miró en protesta pel nomenament de la nova directora (Maribel López, directora d’ARCO). El fons del tema ha estat el trasllat “evident” dels interessos del mercat de l’art a la gestió d’una institució artística de prestigi internacional. I, fora de les institucions i els museus, una ciutat que de vegades també sembla en venda. Amb obres mironianes encastades en els seus carrers, amb una voluntat explícita de l’artista d’unir el seu nom a la ciutat, de manera que pertocaria preguntar-se si també aquest museu urbà s’ha regalat (o venut molt barat) als interessos del mercat. És el risc que té, com a mínim, una ciutat a qui tothom anomena “guapa”: acabar creient-s’ho, o esdevenir només això. 

Miró ens espera quan aterrem a l'aeroport, ens observa mentre travessem la Rambla i s'alça, monumental, entre l’antic parc de l'Escorxador. Si Gaudí o Domènech han convertit la ciutat en una promesa d’imaginació en els habitatges, els palaus i els equipaments (i el temples), Miró l’ha convertida en una mena de galeria a cel obert. I, més enllà d’això, espais que han esdevingut nostrats: ningú no diu "anem a veure el mosaic de Miró", diem "ens veiem al Pla de l'Ós". Ningú no visita la Dona i Ocell com qui visita un monument aliè, i el mural de l'aeroport és un mural d’hola i adéu quasi quotidià. Ja només per això, entre moltes altres raons, l’aeroport s’hauria de dir Joan Miró en lloc d’aquest nom ridícul que no fa servir ningú.. 

Miró coneixia bé la força dels símbols. Tot i haver desenvolupat bona part de la seva carrera lluny de Catalunya, mai no va perdre el vincle amb la capital catalana. Quan va acceptar crear aquestes obres, no buscava monumentalitzar-se a si mateix: volia que l'art sortís dels espais especialitzats (o elitistes) i convisqués amb la gent. Que el nen que va a escola, el turista que arriba cansat després d'un vol o el jubilat que passeja pel parc (si d’aquest enorme pipi-can de sorra que és el Parc Joan Miró se’n pot dir parc) poguessin trobar-se, sense voler i alhora sempre volent-ho, amb una obra d'art. 

El primer contacte, com dèiem, acostuma a ser el mural ceràmic de la Terminal 2 de l'aeroport. Inaugurat el 1970, va ser realitzat conjuntament amb el ceramista Joan Gardy Artigas, col·laborador imprescindible per tal que les formes i els colors de Miró poguessin resistir la intempèrie. El mural és enorme, gairebé impossible d'abraçar amb una sola mirada (o una sola foto d’Instagram). Les taques vermelles, blaves, grogues i negres s’assolellen sota el cel del Prat mentre semblen donar-li un vestit, un complement, una signatura: aquí el cel i la terra sagnen, ploren, s’esquincen les vestidures només perquè el cel és blau o perquè la Terra gira per l’Univers. Ets al centre del món (amb permís de l’estació de Perpinyà): ets al Mediterrani. I no, no és un lloc només geogràfic. Ni un aeroport amb avions, ni un skyline, ni una escena costumista, sinó una hospitalitat diferent i apassionada: el color com una celebració, les formes orgàniques com un alfabet universal, el vertigen vital com una manera d'entendre el món. Una mena de bandera de la condició humana. 

Uns anys més tard, Miró va deixar una altra empremta en un dels espais més transitats del país: el Pla de l'Ós, al bell mig de la Rambla. El mosaic circular va ser concebut per ser trepitjat, adoptat com a parquet urbà, catifa i tatuatge inesborrable fins i tot quan s’hi produeix un atemptat islamista amb furgoneta. L'art deixa de contemplar-se des de la distància per convertir-se en una experiència física: el mosaic canvia amb la pluja, amb les ombres, amb els venedors ambulants, amb les manifestacions, amb les presses dels turistes i amb el brogit del metro. Barcelona hi passa cada dia, i és Miró qui perdura. 

Finalment hi ha la gran escultura de la ciutat: Dona i Ocell. Erigida l'any 1983, poc abans de la mort de l'artista, sembla un trofeu guanyat a pols pels veïns d’aquest extrem de l’Eixample. La figura femenina i l'ocell, dos símbols recurrents en la seva iconografia, s’enfilen un damunt de l’altra com una sola presència vertical, recoberta pels trencadissos de ceràmica dissenyats també amb Joan Gardy Artigas. El conjunt té alguna cosa de tòtem antic i alhora de criatura futurista, marciana, jeroglífica. 

Miró: un cercle, una estrella, un ull, un ocell. Aquesta economia de recursos explica (en part) que les seves obres siguin contemporànies més de mig segle després. Funcionen perquè apel·len a un llenguatge primitiu, compartit, espontani i perfectament intel·ligible. No ens cal entendre’l del tot per sentir-lo familiar i planer, proper, claríssim. Miró crida, claríssimament, i per això qualsevol persona amb imaginació el sap llegir sense gaire esforç, encara que no el sàpiga escriure. 

Barcelona conserva el privilegi de tenir tres obres que no van ser pensades per convertir-se en reclam fotogràfic, sinó en companyes de vida. El mural ens dona la benvinguda. El mosaic ens acompanya mentre caminem. L'escultura ens espera pacient al “parc”, com si fos una mare vigilant els nens. I nosaltres, mentrestant, posant la nostra ciutat, els nostres museus i les nostres vides en venda. Ja pot vigilar Barceló.