Però em venç la noblesa inqüestionable del croissant. Una part important del meu cos està feta dels croissants salats de la pastisseria Vives del carrer d’Aragó. El més perfecte, un dels millors d’Europa, continua essent el de tonyina, seguit pel de pollastre i, un pèl més barroer, el clàssic de pernil i formatge. Quan m’enyoro de la Quadrícula hi torno i me’n cruspeixo un als bancs de la Rambla de Catalunya, mentre em continua sorprenent la quantitat de gent amb la que et trobes al meu antic carrer (l’invent de Cerdà és, en efecte, un barri on la socialització és obligatòria). D’ençà que vivim a Ciutat Vella, una de les alegries del barri és la seva aglomeració d’excel·lents brioixeries. Per fortuna, visc rodejat d’eminents croissants com els de La Colmena o el Santa Clara. Però cap d’ells s’acosta a la insultant perfecció espiritual i gustativa dels de la pastisseria Brunells.
Diu Sa Santedat Google que el croissant de la Brunells és el millor d’Espanya. A mi això dels premis tant me fot, només faltaria, car la perfecció d’aquest artefacte de mantega va més enllà de qualsevol jurat. Primer de tot, la Brunells és un dels pocs espais de Ciutat Vella que ha sobreviscut a la nauseabunda petja del turisme massificat i a la temptació d’una excessiva modernor en les receptes. Tot i haver ampliat el seu espai ancestral del carrer Princesa amb Montcada (tossudament alçat en aquest racó des de 1852) per tal d’encabir-hi tots els visitants que van a fer el mec al Picasso, la Brunells encara és una pastisseria de barri, els seus amables dependents sempre s’adrecen al client en la nostra llengua, i la base dels seus productes és la bíblia de la brioixeria del país. En una ciutat depredadora i cada vegada més ditejada per l’esnobisme, aquest racó resisteix al canvi.En una ciutat depredadora i cada vegada més ditejada per l’esnobisme, aquest racó resisteix al canvi
El croissant de la Brunells és realment extraordinari, desapareix màgicament abans d’ésser ingerit, bombolla d’oxigen amb mantega, i et deixa la boca adormida com si t’haguessis rentat les dents amb el flux vaginal de la Verge Maria. Contravenint la meva història dels croissants a can Vives, gairebé sempre he preferit aquest artefacte sense farciment, però val a dir que les invencions dels artesans a Brunells (insuflen l’invent amb festuc, nata amb maduixes, crema i fins i tot xocolata blanca) són una delícia. Els pastissos no formen part del meu gaudi, però la reelaboració que n’han fet a la Brunells és extraordinària, encapçalant la llista un lemon pie tremebund. Ja sé que semblo un home anunci –què hi farem, passo hores molt baixes–, però també cal ressenyar que els amants del pa hi trobaran unes fogasses de llavors o nous que són de les millors del barri.
Barcelona ens està obligant lentament a refugiar-nos en petites zones de confort on el millor del nostre passat hi continuï impertèrrit. En aquest sentit, les pastisseries ara són molt més importants que els nostres museus, fins i tot que les magnífiques biblioteques que poblen cada barri. El croissant de la Brunells és un motiu per alçar-se i visitar un espai on ens exalta el nou i encara ens enamora el vell. Veniu-hi amb moderació, que els de la barriada encara volem sentir alguna cosa semblant a la sensació de tenir algun tipus de preferència.