Dilluns a la nit vaig tenir l’oportunitat de poder aplaudir, emocionada, el meu president i amic, Eloi Planes, distingit als Premis La Vanguardia com a millor empresari de l’any. Un reconeixement més que merescut, pel que fa, però sobretot, per com ho fa.
De la seva trajectòria empresarial se n’ha escrit molt, i amb raó, doncs és molt lloable. Avui, però, no vull parlar de l’empresari que està de moda. Vull parlar de la persona.
Confesso que havia reservat aquest espai per tornar a escriure, una vegada més, sobre la llei de mecenatge i la necessitat que culmini. Però aquella nit vaig entendre que hi ha una cosa que necessitem encara molt més que qualsevol llei: les persones com l’Eloi.
Homes i dones que tenen sensibilitat envers el país, que miren cap al futur, que volen deixar un llegat i que se senten corresponsables amb el que passa al seu voltant. Una llei pot estimular el mecenatge, però és la persona qui pren la decisió de ser mecenes o no. De donar sense esperar res a canvi.
I així, precisament, és l’Eloi. I per això vaig decidir canviar el contingut d’aquest article i compartir una mica com és aquest home empresari amb ascendència humanista.
Una llei pot estimular el mecenatge, però és la persona qui pren la decisió de ser mecenes o no
L’Eloi és, abans que res, un bon fill. El seu pare, Joan Planes, va ser un prohom de casa nostra, i hi ha herències que poden pesar com una llosa. Aquesta ho hauria pogut ser. A ell, però, lluny de pesar-li, l’ha esperonat. Ha sabut multiplicar el llegat rebut i assumir, amb naturalitat, el paper de motor de la família.
Un dia em va dir que la principal i més important herència que un rep dels seus pares són els germans. Sàvies paraules. Sobretot si formes part d’una empresa familiar.
Eloi Planes, president executiu de Fluidra, president de la Fundació Catalunya Cultura i president de l'Instituto de la Empresa Familiar
I potser aquesta frase explica molt més de l’Eloi del que sembla.
Perquè l’Eloi és també un bon pare. Proper, preocupat i entregat. Un pare que els seus fills no només admiren, sinó que viuen i senten a prop. Ho van explicar ells mateixos, amb una valentia i una tendresa que no deixaven lloc a dubtes, durant la presentació ara fa pocs mesos del seu darrer llibre de poemes —que, per cert, escriu mentre viatge en avió —. Cadascun d’ells va explicar què significa el seu pare en la seva vida. I, probablement, no hi ha millor reconeixement que aquest.
És, a més, un romàntic empedreït. D’aquells que no tenen cap pudor a aprofitar un discurs qualsevol, davant d’un Palau de la Música ple de gom a gom, per declarar el seu amor incondicional i etern a la dona amb qui es re-casa cada vegada que pot.
I és un home d’amics. Dels de tota la vida i dels que la vida li ha anat portant. Amb ells riu i plora, celebra i pateix, a cor obert. No hi ha gaire artifici en l’Eloi: és planer, transparent, sincer, sensat i gens superb. L’ego, senzillament, no sembla formar part del seu equipatge.
L’ego, senzillament, no sembla formar part del seu equipatge
I després hi ha una qualitat que, al meu entendre, explica bona part del seu magnetisme: sap riure’s de si mateix.
I de quina manera.
Ho fa amb una franquesa i una naturalitat que desarmen qualsevol solemnitat i trenquen qualsevol barrera. Amb ell, fins i tot les coses més serioses poden acabar amb una rialla. I això fa que tot sigui més fàcil.
Un dia em va dir que tenia la sort de no aixecar anticossos. Tenia raó. Ho he pogut comprovar en molts dels llocs on hem anat junts: l’Eloi entra en una sala i, al cap de poca estona, sembla que hi hagi estat sempre.
Com a cap, aquesta manera de ser no desapareix. Al contrari, es converteix en una manera d’exercir el lideratge.
És proper, respectuós i intel·ligent. Però, sobretot, sap donar confiança. Sap escoltar, sap deixar fer i sap ser-hi quan cal. No necessita manar per liderar. I això, en un món on sovint es confon autoritat amb lideratge, és una diferència important.
Fa un temps em van convidar a una de les escoles de negoci més prestigioses de Barcelona per explicar el model de governança de la Fundació que ell presideix i que jo tinc l’honor de dirigir, la Fundació Catalunya Cultura. Ens hi presentaven com un cas d’èxit.
I vam resultar ser, segons els manuals, gairebé l’antítesi del bon govern. El contraexemple. Allò que, en teoria, no s’ha de fer mai: ser amics. Es veu que, segons alguns manuals, ens ho passem massa bé.
Potser sí.
Però justament aquí crec que hi ha una part important del secret que la feina que fem hagi prosperat.
En la confiança. En la sinceritat amb què compartim una visió i una missió. En la intel·ligència amb què ell lidera sense necessitat de manar. En la generositat amb què et dona espai per fer. I en aquest suport, sempre present i sense reserves, que sap oferir quan més el necessites.
Perquè, abans que dos càrrecs, som dues persones. Dues persones que es respecten, que comparteixen valors i un propòsit, que tenen un camí en comú i que, per damunt de tot, es preocupen per la seva gent i pel seu país.
Potser aquesta és també una de les grans lliçons que m’ha ensenyat treballar amb ell: que liderar no és ocupar un lloc, sinó fer que els altres puguin ocupar el seu.
Liderar no és ocupar un lloc, sinó fer que els altres puguin ocupar el seu
La llei de mecenatge arribarà, i la continuarem reclamant amb fermesa. Però el país que volem no el construeixen només les lleis. El construeixen persones que decideixen mirar més enllà d’elles mateixes. Persones que donen, que s’impliquen, que assumeixen responsabilitats i que entenen que el seu èxit també comporta una responsabilitat envers els altres.
Persones com l’Eloi.
I potser per això, aquella nit, mentre l’aplaudia emocionada, vaig pensar que l'Eloi tenia molt d'heroi, una persona que, sense ni pretendre-ho ni saber com, ha acabat convertint-se en un referent.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
