La crisi de l'estret d'Ormuz ha evidenciat la fragilitat del subministrament europeu, en un món en què la indústria europea vol ser competitiva a escala global malgrat la falta de recursos del continent respecte a altres mercats, com els Estats Units i la Xina. La geopolítica, la competitivitat i la sostenibilitat troben en l'energia un punt d'intersecció, en el qual Europa ha d'escollir un camí, amb rumbs com el que s'ha definit a la Reunió Anual del Cercle d’Economia el president de Repsol, Antonio Brufau, i el de Naturgy, Francisco Reynés.
“Europa ha basat la seva estratègia energètica al marge de l'estratègia industrial, i això és una autèntica barbaritat”, ha assegurat Brufau en un diàleg conduït per la vicepresidenta del Cercle d’Economia Carmina Ganyet. “Tot s'ha centrat en la sostenibilitat i, en lloc de protegir la indústria, la indústria s'ha anat a la Xina”, ha afegit Brufau. Així, es produeix una paradoxa: mentre Europa ha reduït les seves emissions fins a representar un 6% del total global, la Xina és el principal emissor del món, amb un 30% del total i, aquí, “els europeus som col·laboradors necessaris”. I és que, com ha destacat Brufau, la regulació de la UE ha dut empreses a traslladar-se a la Xina, on encara el carbó alimenta la indústria.
“No hi ha autonomia estratègica si no hi ha un subministrament garantit”, ha afegit Brufau, que ha avisat que la irrellevància d'Europa quant a les emissions pot acabar traduint-se en una irrellevància econòmica. En aquest punt, Reynés ha coincidit a assenyalar una altra paradoxa que ronda l'àmbit energètic: “Ens podrem trobar que Europa s'anirà descarbonitzant, però el món anirà incrementant emissions, perquè el món continuarà fabricant i haurà de portar-lo fins aquí”. En aquest sentit, com han ressaltat, l'objectiu de la sostenibilitat ha d'equilibrar-se també amb el de la competitivitat i el de la seguretat de subministrament, ja que els tres estan, a més, interconnectats.
Diversificació, connexió i regulació
Davant aquestes contradiccions, Europa ha d'avançar cap a l'autonomia energètica, amb una estratègia que passa per la diversificació de fonts d'energia i per reduir la regulació, segons han defensat. I la diversificació passa, al seu torn, per la interconnexió entre mercats europeus, ja que “la interconnexió permet flexibilitat”. No obstant això, com ha recordat Reynés, Espanya i França només estan connectades per un gasoducte, mentre que la connexió a través de Catalunya porta anys aturada.
“Ningú pren avantatge de la diversificació de fonts de subministrament, i no hi ha intercanvi perquè no hi ha política energètica europea”, ha sostingut Reynés. La diversificació és precisament el que situa Espanya en una “millor posició” respecte a altres països europeus davant la crisi d'Ormuz, amb instal·lacions estratègiques com el gasoducte amb Algèria, i amb més reserves que altres països europeus.
Malgrat aquest diagnòstic, tots dos veuen senyals positius en la gestió europea: com ha apuntat Brufau, la UE aspira a recuperar múscul industrial i elevar el pes de la manufactura del 14% al 20% de l'economia europea. En aquest camí, “Europa ha d'entendre que ha de permetre a les empreses competir en igualtat d'oportunitats amb les de la resta del món”.
“Hem d'entendre que la política energètica i la industrial són part d'un tot. Si no, en deu anys Europa continuarà tenint el mateix pes de la indústria”, ha continuat Brufau, que ha convidat Europa a fixar-se als Estats Units quant a la gestió dels combustibles fòssils: “Un gran risc per a Europa mirar a la Xina i no als Estats Units”.
Decisions amb criteri, i conseqüències
Tots dos han traslladat aquesta necessitat d'abordar l'energia des d'una mirada industrial a la nuclear: malgrat el calendari previst del tancament de les centrals nuclears a Catalunya, han fet una crida a no prendre cap decisió definitiva sense abans fer un balanç de les fonts disponibles, després que el ritme de posada en marxa de noves infraestructures hagi estat més lent del previst.
I és que, per a la presa de decisions, és bàsic “prendre-les amb criteri, i explicar les conseqüències”, segons Reynés, cosa que ha traslladat també a les instàncies europees. “Europa pot prendre les decisions que consideri, però les ha d'explicar i no enganyar. A ningú se li exigeix encertar, però sí prendre les decisions amb bon criteri, i explicar-ho”, fins i tot quan una decisió porta a la pèrdua de competitivitat i a la reducció del pes industrial: “El que no es pot fer és prendre decisions sense pensar en les conseqüències”.
Així, les decisions amb criteri, la diversificació i una regulació que no entorpeixi la competitivitat són claus en el camí cap a la sobirania energètica europea per a Brufau i Reynés. És una peça de la gran pregunta que es fa el Cercle en aquesta edició: Autonomia estratègica d'Europa, mite o realitat?, que posa el focus en camps crucials per a Europa per anar esbossant un full de ruta que deixi enrere el mite i avanci cap a la realitat.
