Amb un gran somriure i la il·lusió reflectida al rostre, Albert Guinovart ens rep al Palau de la Música Catalana. I no és estrany: el compositor i pianista català presenta per primera vegada en aquest temple de la música, un repertori íntegrament propi. Sota el títol Guinovart interpreta Guinovart, l'artista farà un recorregut per les seves creacions més populars, com ara els 24 preludis o el guardonat Trio Celebration, obra amb la qual va guanyar el Premi de l'Acadèmia de la Música d'Espanya.
— El títol del concert del proper 15 de juliol ho diu tot: Guinovart interpreta Guinovart. Què sent un compositor quan s'enfronta sol davant del piano a la seva pròpia obra en un escenari com el Palau de la Música? És més fàcil o fa més respecte que tocar música d'altres?
— Fa anys que vaig tocant música meva, tot i que al principi de tot no volia barrejar les meves dues facetes d'intèrpret i de compositor. Durant molt de temps vaig evitar tocar coses meves i em vaig centrar a interpretar repertori clàssic, com Schubert o Brahms. Però els últims anys, veient que quan incloïa alguna peça pròpia el públic reaccionava de manera molt positiva, n'he anat afegint cada vegada més. A mi m'agrada molt combinar-ho; a més, és una manera de demostrar que encara estic en forma i amb el nivell necessari per continuar fent repertori.
Tot i que al Palau de la Música s'hi han estrenat moltes obres meves i hi he tocat sovint, mai hi havia fet un concert sencer d'obres de piano sol.
En aquesta ocasió, com que ja tinc molta obra de piano sol escrita, vam pensar que seria una bona idea organitzar un concert centrat exclusivament en la meva producció per a aquest instrument. Tot i que al Palau de la Música s'hi han estrenat moltes obres meves i hi he tocat sovint, mai hi havia fet un concert sencer d'obres de piano sol. Serà el primer, i em fa molta il·lusió perquè sempre dic que el Palau és la meva casa musical. És on vaig créixer de petit veient les grans figures que hi passaven i recordo estar abonat als concerts de l'antiga Orquestra Ciutat de Barcelona (OCB). Em sento molt meva aquesta casa i aquest escenari.
— Al programa veiem un repertori molt íntim, amb els teus 24 preludis o les obres d'homenatge, però també un tancament que de ben segur farà aixecar el públic: seleccions de Mar i cel i Gaudí. Com has dissenyat aquest viatge musical?
— He plantejat un repertori amb obres de concert que he compost últimament i que mai he interpretat aquí. De fet, crec recordar que no n'hi ha cap que hagi tocat abans a l'escenari del Palau; per tant, aquesta ha estat una premissa a l'hora de dissenyar el programa. Per exemple, els 24 preludis sencers els vaig tocar al principi de tot, però no els havia tornat a interpretar mai més junts. Tot el bloc principal està format per obres de concert pures, però després vaig pensar que si el concert es titula Guinovart interpreta Guinovart, hi hauria una part del públic que esperaria que toqués alguna suite o alguna cançó de Mar i cel.
Com que a més coincidim amb l'Any Gaudí, on també hem fet la versió de concert del musical Gaudí, he preparat dues petites seleccions d'aquests dos musicals. Normalment, aquestes peces les deixo per a la secció de bisos, però vaig pensar que al juliol, en una temporada on el públic potser no està tan acostumat a la dinàmica habitual de concerts, aquestes melodies podien funcionar com un bon reclam per cridar l'atenció. Vull deixar clar que aquestes seleccions dels musicals no són peces pensades originalment per a piano sol; és gairebé com oferir una propina avançada. El moll de l'os i el repertori fort del concert serà l'obra clàssica específica.
Aquestes seleccions dels musicals no són peces pensades originalment per a piano sol; és gairebé com oferir una propina avançada.
— Fa molt poc vam viure el comiat de Dagoll Dagom amb Mar i cel, però per Nadal va saltar la notícia: El Mago Pop ha comprat els drets i el musical tornarà al Teatre Victòria. Com has viscut aquest gir de guió? Què sents en saber que continuarà navegant, però amb un nou capità?
— La notícia em fa molta il·lusió perquè Mar i cel s'ha convertit en un gran clàssic. Al principi em feia una mica de ràbia que, amb la quantitat de música i obres de concert que he escrit, la referència principal cap a la meva figura fos sempre Mar i cel. Però amb el temps m'hi he reconciliat: s'ha convertit en un clàssic que es reposa cada certs anys, s'editen les partitures, les corals de tot Catalunya en canten els cors i molts solistes interpreten els seus temes. Anar en contra d'això seria absurd. Saber que l'obra tindrà una vida assegurada en el futur, i que ja no dependrà només de si Dagoll Dagom la pot produir o no, és una gran alegria i una esperança de continuïtat.
— En aquest concert estrenes una obra, el Nocturn Rosa, dedicat a Rosa Sabater, que s'uneix al Nocturn Alícia. Com sorgeix la idea d'evocar el llegat d'aquestes dues grans pianistes?
— Tinc una col·lecció bastant gran de Nocturns que vaig dedicant a diferents persones, de vegades per encàrrec i d'altres per iniciativa pròpia. El cas de l'Alícia de Larrocha va néixer arran del seu centenari. Tot i que el vaig estrenar primer al Teatre Principal de Sabadell —perquè hi era resident—, el vaig compondre pensant en el meu debut en recital al Carnegie Hall de Nova York. Volia fer-li un homenatge en un escenari que ella havia trepitjat moltíssims cops i on, curiosament, aquell any no s'havia programat cap gran reconeixement. Jo no vaig ser mai alumne seu, però la vaig tractar i conèixer prou a través de Xavier Montsalvatge i de Victòria dels Àngels; era una persona que admirava moltíssim.
El cas de Rosa Sabater és diferent perquè no la vaig conèixer personalment; va morir en un tràgic accident d'aviació quan jo encara era molt jove. Després he tingut el plaer de conèixer la seva filla, amb qui tenim una certa amistat. Com que l'any que ve se celebra el seu centenari, he volgut aprofitar l'avinentesa d'aquest concert al Palau per avançar-m'hi, ja que l'any vinent no crec que torni a tocar en aquest cicle. És una línia d'homenatges particulars que m'agrada molt fer. Per exemple, també tinc un Nocturn dedicat a Pilar Bayona, una pianista de Saragossa molt coneguda; quan vaig fer un recital allà, vaig aprofitar per tocar-lo. Em sembla una manera molt bonica de recordar el seu llegat.
— Molta gent va pel carrer xiulant les teves melodies sense saber, de vegades, que són teves. Passa amb la sintonia de Nissaga de Poder, la de El cor de la ciutat o fins i tot amb el 'Per què he plorat' de Mar i cel. Com es gestiona aquest anonimat de l'èxit popular? T'agrada que la teva música formi part de la banda sonora col·lectiva dels catalans?
— És un autèntic orgull. És veritat que moltes vegades la gent no és que no sàpiga qui ho ha fet, sinó que té la sensació que aquella melodia s'ha fet sola, com si hagués existit sempre i no hi hagués cap compositor darrere. Però poder connectar amb el públic d'aquesta manera és el gran objectiu. El que tu crees en la teva intimitat, a casa teva, neix amb una voluntat de comunicació. Que finalment arribi tant a la gent que la pugui descarregar en el seu dia a dia i tustar-la pel carrer és una satisfacció enorme.
El que tu crees en la teva intimitat, a casa teva, neix amb una voluntat de comunicació.
— Trenta anys després de l'estrena dels teus primers musicals, les noves generacions els continuen cantant. Quin és el secret per escriure una melodia que sembla que no caduqui mai?
— Si sabés el secret, ho faria sempre! Jo estic molt content de tot el que faig perquè sempre m'hi entrego al cent per cent, però és veritat que unes peces arriben més que d'altres. Amb les cançons, l'èxit depèn molt del context de l'espectacle i de si la història connecta amb el públic. A Catalunya, per exemple, Mar i cel ha arrelat d'una manera brutal. També s'ha de tenir en compte que, quan poses música a una dramatúrgia, no pots fer grans èxits a cada escena. Hi ha moments fets per lluir-se, com la gran balada d'amor, l'Himne dels pirates a Mar i cel o l'Himne al Paral·lel a Flor de Nit. Però també hi ha passatges més foscos, menys florits, on la música ha d'anar en conseqüència amb la tensió de la història i fer una feina de fons.
— I com es treballa aquesta simbiosi? Quina és la dinàmica de feina amb el dramaturg o el llibretista?
— El noranta-nou per cent de les vegades treballo a partir de la lletra ja escrita. He tingut la sort de col·laborar amb grans llibretistes: Joan Lluís Bozzo a Mar i cel, Manuel Vázquez Montalbán a Flor de Nit, o Jordi Galceran a Gaudí i Paradís. Primer parlem del tipus de música o de l'aire que convé per a cada moment, però la lletra la fan ells primer. Com a excepció, amb en Galceran, com que ja havíem fet Gaudí, Paradís i uns Pastorets, un dia em va proposar fer-ho al revés: "Aquest cop tu fas primer la música i jo hi posaré la lletra". Jo li deia: "Però com vols que compongui una música si no sé de què ha de parlar?". Ell em marcava la temàtica, l'aire i el color de l'escena, i jo escrivia. Ho va demanar perquè quadrar una lletra en abstracte, assegurant-se que tots els accents bordin i que el text sigui perfectament comprensible i cantable, és una feina linkada a la mètrica que de vegades els costa molt.
Tot i aquesta experiència, prefereixo el mètode tradicional. M'agrada que la música subratlli el que està passant a l'escenari, ja sigui en una cançó, en un musical, en una òpera o en un ballet. La meva prioritat és potenciar el missatge, les emocions i donar suport artístic a la història que s'està explicant.
M'agrada que la música subratlli el que està passant a l'escenari, ja sigui en una cançó, en un musical, en una òpera o en un ballet.
— El 2026 t'ha portat un gran reconeixement amb el Premi de l'Acadèmia de la Música d'Espanya pel teu Trio Celebration. Com vas rebre la notícia i què creus que s'ha valorat d'una peça que aposta de manera tan clara per l'optimisme?
— L'obra neix d'un encàrrec del Tempus Trio per celebrar el seu cinquè aniversari. Els tres integrants són músics fantàstics i grans amics; de fet, amb el violinista i la violista hem compartit escenari tocant junts sovint, i amb el pianista, en Ricard Rovirosa, hem coincidit en diversos homenatges. Que uns músics professionals t'encarreguin una obra expressament per a ells és el reconeixement més gran possible, perquè saps que la defensaran amb passió i que realment volen tocar la teva música. L'única condició que em van posar és que fos una obra llarga per poder completar un disc, així que vaig estructurar un trio clàssic de quatre moviments a la romàntica.
La veritat és que la resolució del premi em va agafar totalment per sorpresa. Sabia que estava nominat perquè m'havia arribat de rebot, però ningú de l'organització em va avisar de res ni em va demanar que hi anés. Com que en aquests certàmens et solen convidar si has de guanyar, vaig donar el premi per perdut. Vaig sortir d'una reunió, vaig mirar el telèfon i vaig veure un missatge de la discogràfica que deia: "Felicitats pel premi". Em va saber greu no haver pogut anar a Madrid a recollir-lo ni haver pogut delegar algú, però la sorpresa va ser majúscula. Rebre aquest reconeixement de l'Acadèmia significa que són els teus propis col·legues de professió els qui valoren la teva feina, i això, sumat a l'alegria dels músics que van fer l'encàrrec, fa que sigui un moment molt bonic. Per acabar d'arrodonir-ho, aquella mateixa setmana em van fer membre de l'Acadèmia del Cinema Català. Va ser una setmana de molta sobreexposició, però molt feliç.
La veritat és que la resolució del premi em va agafar totalment per sorpresa.
— Els teus 24 preludis de Poems Without Words van néixer durant la pandèmia i han arrasat a les plataformes de streaming. T'esperaves que una música de piano sol, nascuda en un moment tan fosc, connectés amb més de 100.000 persones a Spotify?
— Quan creo una obra, sempre ho faig amb la intenció de donar-la a conèixer. Hi ha una frase de Mozart amb la qual, salvant totes les distàncies evidents, em sento molt identificat: "Jo faig música per sentir-me estimat". Quan componc, el que vull és regalar aquestes notes i que la gent les rebi bé. Que siguin cent mil persones anònimes a través d'una pantalla o cinquanta en una sala de concerts, ho agraeixo exactament igual.
És cert que aquests preludis poètics que vaig enregistrar amb Sony han tingut moltíssim ressò, igual que el Nocturn a Chloé. Curiosament, a les plataformes digitals tinc moltes més reproduccions d'aquests discos de piano sol que de tot el musical de Mar i cel sencer. Mar i cel és un fenomen cultural molt potent, però molt lligat a la nostra terra, mentre que el piano sol té un llenguatge absolutament universal que viatja sense fronteres.
— Cinema, òpera, musicals, ballet, docència... Toques pràcticament tots els àmbits de la creació. Mirant aquest mapa, en quin d'aquests terrenys gaudeixes més component i on sents que t'exposes més davant del públic?
— L'exposició màxima la sents quan puges a l'escenari d'una sala de concerts, perquè allà ets el protagonista absolut. Però, per aquesta mateixa raó, també és on reps la satisfacció més directa. A mi m'encanta el treball en col·laboració, com fer musicals o bandes sonores, però has d'assumir que ets una peça més dins d'un engranatge molt gran. A la televisió, per exemple, ets una peça petita i pots decidir molt poques coses sobre el resultat final. En els musicals ja estàs al mateix nivell que el llibretista o el director d'escena, i en una òpera la música té encara més pes. Però la música de concert és la llibertat absoluta: ets tu davant del paper i l'intèrpret davant del públic. Implica més responsabilitat, però no depens de ningú.
Això no treu que el treball col·lectiu del teatre m'enriqueixi moltíssim i em forci a fer coses que mai hauria fet sol. Per exemple, jo soc un compositor d'estil molt intimista, però quan preparo repertori de concert per a piano em forço a escriure passatges més virtuosístics i exhibitionistes per buscar la brillantor que el públic d'una gran sala també agraeix.
A mi m'encanta el treball en col·laboració, com fer musicals o bandes sonores, però has d'assumir que ets una peça més dins d'un engranatge molt gran.
— A la teva biografia destaca una etapa que sembla de pel·lícula: els teus recitals arreu del món al costat de la mítica soprano Victòria dels Àngels. Quin és el millor record que conserves d'aquells anys al seu costat?
— En tinc milers, de records, però el millor es podria resumir en la immensa emoció que sentia a l'acompanyar-la. Jo vaig compartir els seus últims deu anys de carrera. Ja era una dona gran i lògicament no estava en la plenitud vocal de la seva joventut, però tenia una màgia única. Sempre hi havia una cançó concreta en cada recital —fos un lied de Brahms o la Canción de cuna para dormir a un negrito de Montsalvatge— que feia que gires el cap i penses: "Només per aquest instant ha valgut la pena tot el viatge i tota la gira". El conservatori i la meva professora a Londres em van ensenyar tota la tècnica fins a arribar a la porta de l'escenari, però a trepitjar i dominar les taules hi vaig aprendre al costat de la Victòria. Era una mestra absoluta de la comunicació; el seu art transcendia el cant, era una cosa ultramusical que feia plorar d'emoció el públic de qualsevol país.
De gires en vam fer moltes. Recordo una anècdota a la primera de les dues gires que vam fer per Austràlia i Nova Zelanda. El primer concert era a l'emblemàtic Town Hall de Sydney. Ella ja passava dels setanta anys. En el moment de sortir a la mitja part cap als camerinos, s'havia de baixar una tarima amb escales, va ensopegar i va caure. Es queixava molt del dolor, però va voler fer tota la segona part del concert i els bisos dempeus dalt de l'escenari, sense moure's perquè jo no hagués d'estar patint per ella. El concert va ser un èxit brutal, el públic llançava serpentines... Quan va acabar i va arribar el metge, vam veure que s'havia trencat el turmell. Va fer mitja part i bisos amb el turmell trencat! I el més increïble és que no va suspendre la gira; la vam fer sencera durant dos mesos amb ella enguixada. Aquella era la seva gran lliçó: la seva vida era la música i deia que per a ella era molt millor estar treballant i transmetent a la gent que no pas quedar-se tancada a casa amb el peu sa.
Era una mestra absoluta de la comunicació; el seu art transcendia el cant, era una cosa ultramusical que feia plorar d'emoció el públic de qualsevol país.
— Per acabar, què trobarà el públic en aquest concert tan personal al Palau de la Música i amb quina sensació t'agradaria que marxessin cap a casa?
Jo sempre penso que si la gent s'ho passa bé durant una estona, els músics ja hem fet molt. A vegades els artistes ens pensem que fem una cosa transcendental, i en el fons la nostra primera missió és entretenir. Ara bé, si a més a més d'entretenir aconsegueixo que la gent s'emocioni, que reflexioni o que li voli la imaginació, em donaré per satisfet. Hi ha molt sentiment dipositat en aquesta música, des dels 24 preludis, que reflecteixen les emocions viscudes dia a dia en un moment molt particular, fins a la resta de peces. Si puc tocar la fibra del públic estaré molt feliç, i si a sobre es diverteixen amb el final de festa dels musicals, millor que millor.
Ara és el moment de gaudir en directe de les composicions de Guinovart al Palau de la Música. Serà el proper 15 de juliol a les vuit del vespre.
