Què passa quan una reunió familiar per decidir el futur d'un pare es converteix en un combat de retrets? Aquest és el punt de partida de 53 domingos, la comèdia escrita i dirigida per Cesc Gay que es pot veure al Teatre Condal del 9 al 27 de setembre.
Després de la seva estrena a Netflix en format pel·lícula, l'obra es presenta a Barcelona amb un nou repartiment encapçalat per Julián López, Pepa Charro, Xavi Mira i Candela Serrat.
El cineasta i dramaturg català ens rep per parlar de l'absurd de les baralles entre germans, el repte de dirigir el mateix text per tercera vegada i la màgia de fer teatre avui dia.
— Comencem pel principi: per què aquest títol, 53 domingos?
— Cal anar al teatre per entendre-ho. És un títol desconcertant, com es diu a la mateixa obra, però té una explicació que s'ha de veure en directe. Formava part d'un cert reclam, però és la veritat.
— Al cartell hi ha un gerro amb flors molt present. Se'n pot avançar alguna cosa?
— Tampoc. Tot això forma part de la mateixa estructura, de la jugada interna i de l'arquitectura de l'obra. El gerro i les flors són tot un tema dins de la trama, així que a l'hora de donar-li forma i imatge vam voler jugar amb aquest element.
— Ens pots explicar breument de què tracta l'obra?
— 53 domingos és una mirada sobre el món dels germans. Per què es barallen tant? Amb la persona amb qui has nascut i has viscut de petit s'acumulen retrets, gelosia i competitivitat; coses que poden fer que tinguis una mala relació. A vegades són conflictes que exploten i a vegades fas veure que no passa res, però quan te'n vas a casa et quedes afectat. L'obra mostra com una situació com la cura del pare, que s'ha fet gran, genera una trobada entre germans on tot acaba desencadenant-se.
— La cura dels pares és el gran detonant de la trama...
— Sí, és el detonant d'una situació molt habitual a la vida, sobretot quan et vas fent gran. De sobte es considera que el pare comença a fer coses estranyes —com ensenyar el penis a la veïna— i s'ha de prendre una decisió. Aleshores sorgeix el de sempre: un germà el posaria en una residència, l'altre diu que no... És la dinàmica de totes les famílies, i amb aquesta excusa es genera el conflicte.
— A l'obra es parla de la responsabilitat dels fills i de la vellesa. Com creus que tractem avui dia la gent gran?
— És un tema molt complex i difícil. No sé si té a veure amb els diners; evidentment, si en tens és més fàcil, però crec que quan ets gran el que vols és tendresa i l'afecte que has anat conreant com a pare amb els teus fills. En les famílies on hi ha un bon ambient la gent gran es cuida de forma més natural, mentre que en les famílies on les relacions no són tan bones és on més es pateix.
La comèdia et permet ridiculitzar les situacions i veure l'absurd de certes coses.
— Abordes les relacions familiars a través de l'humor. Hi ha esperança de reconciliació al final o quin és el missatge?
— No és que hi hagi un missatge concret, però la comèdia et permet ridiculitzar les situacions i veure l'absurd de certes coses. Des de fora penses: "Com pot ser que aquesta gent es baralli tant si no tenen cap motiu?". L'objectiu és posar uns germans en una situació de conflicte que, vista des de l'exterior, resulta ridícula.
— A la roda de premsa has explicat que el personatge de Candela Serrat fa de narradora. És el nexe amb el públic?
— Totalment. Ella parla directament al públic, explica el que està passant i ho fa trencant la quarta paret. Ho mira des de l'humor i amb una mica de curiositat, com dient: "Cóm es barallen i quina enveja em fan!".
— A l'escena de presentació es veu un conflicte per una cosa tan petita com una bombeta. L'obra utilitza aquestes anècdotes per fer esclatar l'acostumisme?
— Absolutament, tal com passa a la vida real. Al final, les grans baralles comencen per detalls absurds: qui baixa la brossa o, en aquest cas, una bombeta.
L'objectiu és posar uns germans en una situació de conflicte que, vista des de l'exterior, resulta ridícula.
— L'obra també s'ha adaptat com a pel·lícula per a Netflix. Quines diferències hi ha entre la versió teatral i la cinematogràfica?
— Són llenguatges diferents. El cinema està al servei de les càmeres. Encara que la base sigui el mateix text o guió, el treball dels actors i el meu com a director canvia completament. Jo vinc del cinema i el teatre l'estic aprenent a fer; precisament en gaudeixo molt perquè el procés és diferent.
— Què és el que més t'agrada del teatre?
— Els horaris! No et venen a buscar a les cinc del matí i quan vols parar a dinar, pares. El cinema té una envergadura d'exèrcit que es mou amb molta tensió. El teatre és un procés més familiar i saludable: vas assajant dia a dia fins que estrenes.
— A la nota de premsa es defineix com una història de «família en temps moderns». Quina modernitat hi veurem?
— Ho hauria de preguntar a qui ho va escriure! Suposo que es refereix al fet que és una reflexió sobre una situació d'avui dia amb la qual tots podem empatitzar.
Quan canvies d'idioma, l'humor i la ressonància del text canvien.
— Quin és el canvi principal d'aquesta versió en castellà respecte a la que vas estrenar en català?
— El gran canvi és l'idioma i el repartiment. Quan canvies d'idioma, l'humor i la ressonància del text canvien. I quan canvies els actors, l'obra es transforma. Per exemple, Julián López i Pere Arquillué tenen energies molt diferents com a protagonistes: el Julián té un humor des de la resignació i l'observació, mentre que el Pere és energia pura. Com a director has d'anar compensant el que t'aporta cadascú.
— Quin ha sigut el teu gran repte com a director en tornar a aquesta obra per tercera vegada?
— Pensava que el repte seria mantenir la il·lusió per un text que ja vaig escriure, vaig fer en teatre i vaig adaptar per al cinema. Però el primer dia d'assaig aquests dubtes van desaparèixer i me'n vaig enfrontar com a un projecte nou. M'ha agradat molt redescobrir-ho.
— I com a autor, quin va ser el repte original?
— El mateix que tenim tots quan escrivim: la por que allò que fas no interessi a ningú, ni als productors ni al públic.
— La teva carrera ha estat molt vinculada al cinema, però vas debutar al teatre amb Els veïns de dalt i des de llavors no ho has deixat. Com va sorgir aquesta necessitat de fer el pas a l'escenari?
Tota la vida he tingut el teatre molt a prop. La majoria dels meus amics actors en fan i sempre pensava que algun dia m'hi hauria d'atrevir, però vaig trigar 20 anys a fer el pas. Quan finalment em vaig decidir amb Els veïns de dalt, la resposta del públic i dels productors va ser tan positiva que vaig voler seguir investigant aquest camí. A més, alternar el cinema amb el teatre va molt bé perquè et permet canviar de registre i de ritme de treball.
És molt bonic veure la gent com s'ho passa bé.
— Per tancar: si haguessis de definir 53 domingos en una sola frase per a l'espectador, quina seria?
— Que s'ho passarà molt bé. A mi no m'agrada gens veure les meves pel·lícules quan ja estan fetes, però al teatre sí que hi vaig. És molt bonic veure la gent com s'ho passa bé, veure que ha agafat el metro, el taxi o el tren i ha pagat una entrada per venir a veure't. Veure una obra de teatre o una pel·lícula és parar el temps en aquest món on vivim, i em sento molt agraït d'aquesta connexió amb el públic.