Ni tocar el piano és només moure els dits, ni per viure de la clàssica n'hi ha prou amb el talent. Emma Stratton ho té molt clar. Després d'un any de consolidació amb el seu primer disc, el Premi Enderrock com a artista revelació i el debut al Palau de la Música Catalana, la pianista empordanesa hi torna aquest agost.
Ens asseiem amb ella per parlar de la gestió emocional del músic, la cerca d'un tret diferencial, el paper del màrqueting i la seva missió d'apropar la clàssica a nous públics.
— El 10 d'agost presentes un concert al Palau de la Música. Què s'hi trobarà el públic que vingui a veure't?
— Em fa molta il·lusió tornar-hi per segona vegada. A l'estiu tenim un públic divers, amb molts turistes. Quan trio el repertori per a una ocasió així, busco oferir varietat i contrast per connectar tant amb melòmans habituals com amb qui ve per primera vegada.
Serà un programa molt intens. Començarem amb la Fantasia en Do major de Schumann, una obra poètica i d'un gran romanticisme, amb una història al darrere que m'agrada explicar breument abans de tocar. Continuarem amb la Sonata número 2 de Prokófiev, d'escriptura més agressiva, física i dissonant, on em sento molt còmoda com a intèrpret. I tancarem amb la Rapsòdia espanyola de Liszt, que combina virtuosisme amb melodies populars molt recognoscibles que li donen un aire festiu.
— Això d'intercalar breus explicacions abans de cada peça per contextualitzar l'obra no tots els intèrprets ho fan. Quina és la teva motivació?
— Dins de la música clàssica hi ha un debat permanent sobre com podem fer per apropar aquest gènere al públic. Crec que no hi ha un mètode únic ni una fórmula màgica, però en el meu cas em sento molt còmoda fent una breu introducció abans de tocar. Vaig començar a fer-ho fa uns anys i el feedback del públic és molt positiu.
Ho agraeixen moltíssim perquè, a banda d'escoltar una música que els pot agradar més o menys, entenen millor què s'està interpretant. No faig explicacions tècniques; simplement explico qui era el compositor, el context de l'obra o què té d'especial aquesta música. Noto que la gent l'escolta d'una altra manera. Es converteix en una experiència molt més viva i participativa, on la gent se sent part del concert i no un simple espectador passiu.
Es converteix en una experiència molt més viva i participativa, on la gent se sent part del concert i no un simple espectador passiu.
— Col·labores amb una fundació per oferir concerts amb una finalitat social al nord d’Alemanya. En què consisteix aquest projecte?
— M'hi vaig sumar durant el màster a Hamburg, a través de la fundació Yehudi Menuhin Live Music Now. La seva missió és portar la clàssica de màxim nivell a espais poc habituals: escoles, fundacions i, sobretot, hospitals o residències de la gent gran. És una experiència humana enorme que et fa tocar d'una manera molt més conscient.
Recordo especialment un centre on el públic no podia sortir de les habitacions: vam posar el piano al mig del passadís i ens escoltaven des de dins. Et fa adonar de la sort que tens. Aquesta música funciona quasi com una teràpia per a persones que mai podrien anar a un auditori convencional. Combinar el Palau de la Música amb aquests concerts és, per a mi, del tot necessari.
— Creus que la música pot ser un motor de canvi social, o és només entreteniment?
Crec que és un motor de canvi, sí. Amb tot el que passa actualment al món, de vegades és fàcil perdre l'esperança. Un concert no canviarà directament una situació geopolítica o un conflicte, però per al públic que ve és un moment per desconnectar, reflexionar, meditar i connectar amb la bellesa. Et transporta a un altre lloc.
Més que la solució definitiva, la música és la llavor. Si la gent que fa el mal escoltés més música o consumís més art en general, les eines de reflexió i d'imaginació que et dona la cultura faria que potser no passessin moltes de les coses que passen. És una eina de canvi social molt potent.
És una eina de canvi social molt potent.
— Dius que t'agrada explorar nous formats dins la música clàssica. Com quins?
Vaig estudiar dansa clàssica de petita i vaig acabar treient-me el grau mitjà. A l'ESMUC vaig veure que la combinació entre piano i dansa no era gens habitual, i aquesta formació m'ha servit tant per tenir més consciència corporal —el piano és una disciplina molt física, no és només moure els dits— com per investigar fer projectes amb ballarines, com he fet recentment a Pals.
D'altra banda, amb el divulgador Xavier Chavarria fem un format molt especial: combinem un petit concert amb un torn de preguntes on el públic pot demanar el que vulgui, des de detalls de les obres fins a com és el nostre dia a dia. Tampoc cal fer grans revolucions desmesurades perquè la música ja és fantàstica, però aquestes petites coses —com explicar les peces o dialogar amb la gent— enriqueixen l'experiència i apropen molt el públic.
— Aquestes sessions participatives on la gent pot preguntar, on les heu dut a terme?
És un format que va crear en Xavier Chavarria i on convida diferents artistes a espais molt variats. Ho hem fet a Barcelona, a Lleida, a Sabadell, a prop de Tarragona i en diferents centres CaixaForum de Catalunya, amb la idea d'anar estenent aquesta xarxa cap a altres ciutats com Saragossa. Cada vegada hi ha més sales que demanen aquest tipus de trobades perquè és un format molt proper i simpàtic. Fa que el públic vegi que no és només tocar i marxar, sinó que entengui tot el treball que hi ha al darrere d'un concert.
— Has notat que el públic que atreu aquest tipus de format sigui diferent del que va habitualment a les grans sales?
Sí, és molt interessant perquè t'obre a un públic diferent. Hi ha gent que té molta tradició d'anar al Palau de la Música o a l'Auditori, però hi ha una altra part del públic que per diferents motius no hi acostuma a anar. Quan toques en aquests altres espais veus gent nova que potser no està tan familiaritzada amb la clàssica.
El més xulo és que algunes d'aquestes persones, després de conèixer-te en un format més proper, han acabat venint a veure'm al Palau. Com a músics, el nostre deure és tocar en les grans sales, però quan tens l'oportunitat d'actuar en espais no tan convencionals, obres camí. És una manera de mostrar-los que la música clàssica no és un art llunyà, sinó accessible. Em sento una mica amb aquesta missió.
— Has rebut classes magistrals de pianistes internacionals molt reconeguts. Què has après d'aquests mestres?
Crec que en la música no deixem mai d'aprendre. Quan estudio a casa, cada dia és diferent i descobreixes coses noves, i això és el que em manté motivada davant d'una disciplina que requereix molta repetició.
Ara mateix aprofito molt més les masterclasses que fa uns anys. Com que ja estic en el món professional, soc molt més conscient de com toco i per què ho faig. L'última que vaig fer, per exemple, va ser amb Alexander Melnikov i va ser molt inspiradora: tu ja tens la teva manera de fer, però ell et diu coses que són com obrir una finestra a altres enfocaments. En la música no hi ha una única resposta correcta com en les matemàtiques, sempre hi ha matisos. Nodrir-te d'aquestes visions et dona eines per seguir buscant l'excel·lència en el teu propi camí.
En la música no deixem mai d'aprendre.
— La temporada passada vas debutar al Palau, vas publicar el teu primer treball i vas guanyar el Premi Enderrock al millor artista revelació de música clàssica. Com has paït tot aquest èxit tan concentrat en un mateix any?
Va ser un any de moltes coses, de consolidació. Quan reps un reconeixement com un premi o publiques el teu primer disc, més enllà de l'alegria, sents un reforç molt gran. Veus que tota la feina i l'esforç que hi ha al darrere han valgut la pena i s'han tingut en compte. Veure que a la gent li agrada el que fas i que vol seguir veient com creixes és un xut de motivació i et dona molta força per continuar treballant cada dia.
— Aquella va ser la teva primera vegada al Palau i ara hi tornes per segon cop. Com has notat el canvi respecte a aquell debut?
Aquella primera invitació va ser una oportunitat increïble i el concert va anar molt bé, el vaig gaudir moltíssim. Però quan em va arribar la proposta, mesos abans, em feia molta il·lusió i a la vegada una certa por. Era un recital en un espai molt mediàtic, tothom et pregunta com et sents i, evidentment, hi ha una pressió i una expectació per ser un debut.
Aquesta segona vegada, tot i que sempre hi ha els nervis de rigor, em sento més còmoda i amb més experiència. Un directe sempre és únic i imprevisible, però com que ja estic més familiaritzada amb la sala i ja he passat per aquí, no m'imposa tant i crec que ho gaudiré encara més.
— El 2022 vas formar un duet amb el violinista Abel Tomàs, del Quartet Casals. Com és la teva experiència treballant en aquesta formació de cambra?
És un projecte molt enriquidor. Per als pianistes, l'estudi i la carrera solen ser bastant solitaris, així que dialogar amb un altre instrument i sortir del teu propi cap és molt bonic. Als assajos de cambra has de parlar, justificar les teves idees i provar opcions diferents; reps una inspiració constant de l'altre. En el concert es converteix en una conversa en què la música surt de tu i es manté viva amb el teu parell abans d'arribar al públic. Per a un pianista és una experiència del tot recomanable, un projecte paral·lel que funciona molt bé i que gaudim moltíssim.
— Com seleccioneu el repertori per a aquests projectes?
Escollir el repertori sempre és una barreja entre el que t'agrada, el que t'identifica i la demanda real de les programacions. De vegades et truquen per a un concert específic i prepares una obra que no tenies al repertori. Per exemple, aquesta temporada incloem la sonata Kreutzer de Beethoven aprofitant l'efemèride de l'autor, i per a la propera estem movent un projecte de Schubert coincidint amb el bicentenari del seu naixement. Sotmetre el repertori a la demanda no és només tocar bé, sinó que avui dia el màrqueting i saber oferir propostes atractives per als programadors és fonamental.
— Aquest aspecte de la comunicació i el màrqueting personal es treballa durant la formació d'un músic?
Malauradament no. Quan entres al món professional t'adones que la formació musical és indispensable, però no és l'únic que cal per poder viure d'això. Saber defensar el teu projecte, buscar contactes, tenir la web actualitzada i cuidar les xarxes socials marca la diferència. Avui dia es té molt en compte quina presència digital generes o quants seguidors tens. Com que hi ha molta gent que toca increïblement bé, has de tenir visibilitat i trobar el teu tret diferencial. En el meu cas, m'agrada comentar les obres abans de tocar-les o aportar la meva visió des de la dansa.
A més del màrqueting, hi ha tota la gestió emocional, mental i física darrere d'un concert: els nervis, l'estrès, la preparació... Abans era un tema molt tabú, però per sort ara se'n parla més obertament.
Avui dia es té molt en compte quina presència digital generes o quants seguidors tens.
— Com cuides tu aquesta part física i mental?
— Vaig estudiar el mètode de la Royal Academy de dansa a Girona i ho vaig deixar als 17 anys per centrar-me en el piano. Quan vaig deixar de fer exercici, la meva postura va empitjorar i mentalment ho vaig notar molt. Allà vaig entendre la importància del cos. Ara mantinc una rutina diària de ioga, exercici i meditació. No elimina els nervis per art de màgia, però em dona eines poderoses per gestionar la pressió abans de sortir a tocar.
Mantinc una rutina diària de ioga, exercici i meditació.
— A banda de la teva carrera com a intèrpret, ets la impulsora i directora artística del Festival Clàssic Pals. Com va sorgir aquesta iniciativa?
Soc de Pals i, quan vaig acabar els estudis a l'ESMUC, vaig pensar que era el moment d'intentar crear un projecte cultural al poble. A Pals no hi ha conservatori ni una gran tradició de clàssica, però sí una església amb una acústica preciosa. Amb el suport de l'Associació Cultural i de l'Ajuntament vam posar en marxa el festival, que enguany ja arriba a la cinquena edició. Més enllà d'oferir concerts de qualitat amb artistes de renom i de donar suport al talent local, el festival enriqueix la vida cultural del poble i dinamitza el turisme.
— Com creus que es troba actualment el sector de la música clásica a Catalunya?
El balanç és molt positiu. Sovint es compara la nostra situació amb la d'Alemanya, on la tradició de clàssica està molt consolidada, però a Catalunya s'està fent una feina enorme en els darrers anys. Cada vegada hi ha més festivals, auditoris i sales que aposten per programacions variades.
— I a l’Empordà?
A l'Empordà hi ha molta activitat i convivim diversos festivals de clàssica, però crec que hi ha espai per a tothom. Quan cada proposta troba el seu element diferencial, el públic respon i es retroalimenta el sector.
— Què creus que caldria fer des del sector per aconseguir apropar la música clásica als joves?
És un gran desafiament. La música clàssica requereix paciència, escolta, reflexió i temps; no es pot reduir fàcilment a la immediatesa d'un vídeo de pocs segons. No obstant això, quan expliques la història que hi ha darrere d'una composició —per exemple, que l'obra parla d'un desamor que vivia l'autor—, el públic jove connecta d'una manera molt més profunda i emotiva. Cal acceptar que la clàssica sempre serà una disciplina d'un públic més específic, però quan les noves generacions descobreixen un concert en directe, l'experiència sol ser molt positiva.
La música clàssica requereix paciència, escolta, reflexió i temps.
— I per acabar, amb quina sensació t'agradaria que sortís el públic del teu proper concert el 10 d'agost?
M'agradaria que sortissin emocionats, havent connectat amb la bellesa de la música i sentint que aquestes obres, tot i tenir segles d'història, tenen un missatge directe i viu per a ells avui dia.