Tarot, espiritualitat, ideologia hippie i família. Aquests són alguns dels temes que tracta la nova proposta d'Oriol Puig Grau, el dramaturg resident a la Sala Beckett que, en el marc del Grec 2026, presenta El número setze dels Arcans Majors, una obra amb un títol molt explícit on ja ens dona pistes sobre el que trobarem a l'escenari. Amb un repartiment encapçalat per Lluïsa Castell, acompanyada per Mariona Pagès, Alba Pujol i Laura Roig, l'espectacle ens situa a una casa de camp abandonada que capta l'atenció d'una periodista per la curiosa història que té al darrera.
Hem parlat amb l'Oriol Puig Grau perquè ens expliqui millor en què consisteix la seva nova obra, en què s'ha inspirat i què es trobarà el públic quan, aquest mes de juliol, visiti la Beckett per emprendre un viatge cap al món espiritual.
— Bon dia, Oriol. Aquest Grec presentes a la Sala Beckett El número setze dels Arcans Majors. Ens pots fer cinc cèntims de l'obra?
— Oriol Puig Grau: L'obra bàsicament segueix una periodista que està escrivint un reportatge. A l'inici, investiga sobre unes festes que tenien lloc al voltant d'una casa situada a les afores d'un poble. Al llarg de la història, veiem com aquesta periodista va desplegant els arbres genealògics i les vides que han marcat aquesta casa durant els últims anys. L'espectacle consisteix a acompanyar-la a mesura que va desenterrant tota la història que amaguen aquests murs.
— El format de la proposta és una entrevista. Per què vas escollir aquest format i com t'ha permès jugar a l'hora de crear la narrativa?
— No ho tenia clar a l'inici, però va aparèixer en el moment en què va néixer el personatge de la periodista. El procés d'escriptura té una part molt intuïtiva, sobretot en la primera fase, quan encara no saps ben bé què estàs creant. Aquesta escriptora no deixa de ser un alter ego meu: jo estic construint un relat i, a la vegada, tinc un personatge dins del text que també en construeix un.
Vaig descobrir ràpidament que si fugia del moment de l'entrevista o de la conversa amb els testimonis per col·locar-la en altres espais, l'estructura perdia força. M'interessava molt més quedar-me directament en el moment de la declaració. De fet, tota l'obra va per talls: entrem quan ella ja està entrevistant i marxem abans que la conversa s'hagi acabat. Hi ha molta vida abans i després de l'obra.
El procés d'escriptura té una part molt intuïtiva, sobretot en la primera fase, quan encara no saps ben bé què estàs creant.
— Com es relaciona aquest personatge amb tu? Per què consideres que és el teu alter ego?
— Aquesta és la quarta obra que escric. Tot i que cada procés creatiu és nou, hi ha parts del meu "jo escriptor" que ja conec més. El meu procés és molt intuïtiu i fluid, i d'aquesta mateixa manera va acabar apareixent aquesta criatura en escena, vivint el procés de recerca al mateix temps que el vivia jo. Tenir algú dins de la història que també busca el relat em permetia vehicular-lo. A través de les seves preguntes, ella controla cap a on va la narració. És com si jo estigués literalment dins de l'obra movent les palanques i decidint cap a on anem.
— Escoltant-te parlar, sembla que el procés d'escriptura sigui gairebé un procés màgic on els personatges van apareixent sols.
— Sí, és que escriure té una capa que consisteix a sintonitzar-se en una freqüència, connectar amb un canal i estar obert al que va apareixent. Després ve la feina més tècnica o "detallera": quan comences a acumular símbols, personatges, criatures i esdeveniments, has de connectar-ho tot perquè tingui un sentit i una força dramàtica. Però el flux inicial és purament intuïtiu. Normalment, aquest procés el faig jo a soles a casa, però en aquesta obra tinc un personatge que ho està fent en directe sobre l'escenari.
Escriure té una capa que consisteix a sintonitzar-se en una freqüència, connectar amb un canal i estar obert al que va apareixent.
— Els grans temes de l'obra són l'espiritualitat i la família. De quin tipus d'espiritualitat i de família parlem exactament?
— Al llarg de l'espectacle s'obren moltes qüestions. Quan parlem d'espiritualitat, ens referim al fet que hi ha molts personatges en una recerca constant, amb la necessitat de connectar amb alguna cosa que posi ordre a allò inexplicable de la vida. Per això es parla del cosmos, del tarot o del zodíac. També tenim personatges que són literalment mags o que en el seu dia a dia estan connectats amb el terreny de la sorpresa i d'allò que està fora del control humà.
Com que es parlava d'on ens arrelem espiritualment, durant l'escriptura van sorgir de forma natural les qüestions d'on ens arrelem familiarment o geogràficament. Tot gira entorn d'aquesta casa: es parla dels que han abandonat aquest lloc i dels que han deixat altres indrets per arrelar-se aquí. Es genera un mirall molt bonic entre on ens arrelem energèticament i on ens arrelem físicament.
— A l'obra apareixen temes molt presents a la societat actual com el tarot, el zodíac o l'astrologia. Eres proper a aquestes pràctiques o vas haver d'investigar?
— A la base, el tarot i el zodíac no em venien gens de gust ni m'eren propers. Sí que tenia una curiositat personal per una cosa més còsmica, però no la vivia traduïda en elements tan concrets. Tot i això, quan el text va començar a obrir aquestes qüestions, em va semblar divertit oferir aquests lligams que estan tan a l'ordre del dia. Ens permetia aterrar en el present interrogants molt grans a través d'una persona a qui, simplement, li tiren les cartes.
— Justament, el títol fa referència a la carta número 16 dels Arcans Majors del tarot. Què representa?
— És la carta de La Torre que, d'una manera molt general, evoca un canvi forçat o una catàstrofe. A la carta hi apareix un llamp que impacta contra allò terrenal i humà. El símbol del llamp està molt present a tota la peça: a les tres entrevistes que veiem es fa referència a aquest enllaç entre el món diví i el terrenal. La carta del tarot em permetia invocar aquest llamp, i per això dona títol a l'obra.
Crec que el tarot o el zodíac són una espècie de taulell de joc compartit i col·lectiu que ens permet conversar.
— Per què creus que avui dia hi ha tanta gent que acudeix a aquestes pràctiques espirituals per satisfer la incertesa?
— Crec que el tarot o el zodíac són una espècie de taulell de joc compartit i col·lectiu que ens permet conversar. Quan comparteixes aquests símbols, pots parlar amb altres persones sobre qüestions molt grans des d'un lloc més juganer i divertit. Són elements que ens ajuden a ordenar intuïcions còsmiques molt complexes que tots tenim, però que de vegades són difícils d'expressar amb paraules. De cop, tens unes cartes amb unes il·lustracions i un ordre preestablert per algú que ha destil·lat aquests símbols, facilitant que tu els apliquis a la teva pròpia realitat.
— A diferència d'altres obres teves, defineixes aquest text com a "expansiu". En quin sentit?
— Té a veure, d'una banda, amb el lloc des d'on es comuniquen els personatges. No hi ha un relat íntim adreçat directament al públic, sinó que l'estan compartint entre ells en escena, a través d'un canal bastant obert on parlen de qüestions existencialistes molt grans. D'altra banda, l'expansivitat també neix dels relats que obre la periodista, que són enormes a nivell geogràfic i existencial: tenim personatges que venen de Rússia i viuen a la casa, i d'altres que s'han marxat a Amèrica a viure amb hippies.
A més, es parla del perill i de la facilitat de manipular les persones utilitzant aquesta necessitat de posar ordre a l'inexplicable, fent que actuïn en benefici de l'interès d'un altre. A les meves últimes peces hi havia una recerca més introspectiva i individual; aquí és clarament més col·lectiva.
— Explicaves que et vas inspirar en una frase de l'obra El zoo de vidre. Quina és i com ha influït en la teva peça?
— Al final d'aquella obra, el protagonista abandona la seva família i li diu a la seva germana que apagui les espelmes, perquè al món el que l'il·luminen són els llamps. Jo m'he agafat d'alguna manera a aquest germà que marxa (a la nostra peça també tenim molts familiars que tornen o se'n van) i a aquests llamps que il·luminen el món. Els he agafat i els he resignificat, vinculant-los directament amb allò diví.
— Què simbolitza exactament la casa en aquesta història?
— En un terreny molt senzill, estem parlant de família, i la casa a nivell teatral és el símbol per excel·lència de la capsa que dona cabuda al nucli familiar. Després, aquesta casa també em serveix per mostrar el pas del temps. En el present està abandonada i plena de grafitis. Això permet que el pas dels anys, que en molts moments de la funció agafa una volada molt esotèrica i intangible, es mantingui en un pla material molt físic i terrenal per a l'espectador: veure quan ha estat habitada, quan ha estat tancada i com ha donat cabuda a l'humà i al quotidià.
— És la primera vegada que treballes amb l'actriu Lluïsa Castell. Per què vas pensar en ella per a aquest personatge?
— Fa anys que la segueixo i és una actriu fantàstica. El personatge que interpreta demanava una relació molt concreta amb el passat. Té una ferida molt gran, però en el present no la mostra com a primera capa. Sabia que necessitava algú capaç de construir i jugar amb tot aquest dolor, però que a la vegada pogués connectar des del present amb certa ironia i amb una energia més fosca i juganera. Sabia que la Lluïsa podia connectar amb aquest canal, i així ha estat. Va ser un gran moment quan vam poder confirmar que estaria a l'equip.
— Has explicat que vas escriure moltes més pàgines de les que finalment s'han vist a l'escenari. Com ha estat aquest procés de destil·lació i per què vas decidir retallar text?
— Tota la tensió dramàtica de l'obra està en el passat; el que tenim en escena són persones que des del present ens expliquen coses que ja van passar. En altres espectacles meus, els personatges vivien el relat en el present, aquí i ara. En aquest cas, he hagut d'escriure de més per poder destil·lar què era l'essencial. La gestió de la informació havia de ser molt acurada per mantenir la tensió dramàtica de l'entrevista. Si s'explicava de més, el ritme baixava i es perdia l'interès. Havies d'anar regulant com i quan donaves els detalls del passat.
És un espectacle molt porós que posa de manifest que tots i totes estem molt més connectats del que ens pensem.
— Aquest procés de retall el vas fer sol o ja a la sala d'assajos amb les actrius?
— He gaudit molt de com funciona el calendari de l'autoria resident a la Sala Beckett. Jo ja estava muntant l'equip quan encara anava per la meitat del procés d'escriptura. Vam confirmar el repartiment i vam organitzar algunes lectures prèvies per posar a prova el text. Es va obrir un diàleg molt interessant amb les actrius; elles mateixes em compartien quin material els ressonava millor. Tot i que vam començar els assajos amb el text bastant tancat, hi ha hagut un diàleg previ que ens ha contaminat a tots.
A més, el fet que s'incorporés l'equip a mitjan procés d'escriptura va fer que fos un autèntic treball col·lectiu. La Paula González (espai escènic), el Rai (llums) o el Fernando Epelde (música) m'anaven enviant imatges i materials mentre jo encara escrivia, així que els nostres processos es van retroalimentar molt més del que és habitual.
— Com funciona exactament el procés de residència amb la Sala Beckett i el Festival Grec? Us proposen ells la temàtica?
— No, és una carta en blanc. L'únic límit que em van posar va ser el nombre màxim d'actors per un tema de pressupost. Després es fa un seguiment: jo els anava lliurant material, teníem trobades per parlar-ne i funcionava com un acompanyament, com un mirall on compartir els dubtes que em sortien. Més que imposar un tema, et donen un espai de laboratori amb l'equip del teatre amb qui pots anar dialogant. Ens anàvem enviant materials mútuament i s'agraeix moltíssim; en el procés d'escriptura estàs molt sol, i aquí m'he sentit molt acompanyat.
Es parla d'una energia que està per sobre del fer i desfer de l'humà i que posa de manifest una cosa que ens travessa a tots.
— Explores la connexió amb "allò diví". Què és per a tu la divinitat? Parlem de Déu, d'energies...?
— A l'espectacle no va lligat a una espiritualitat religiosa, sinó més aviat a un planol energètic que jo també considero diví. Es parla d'una energia que està per sobre del fer i desfer de l'humà i que posa de manifest una cosa que ens travessa a tots. Tenim diferents personatges de generacions diferents que no es coneixen entre si, però que han passat per un mateix espai en algun moment de la seva vida. D'alguna manera estan connectades i, energèticament, estan resolent qüestions generacionals de les quals ni tan sols són conscients. S'obre un terreny cosmològic i còsmic al qual jo anomeno "allò diví".
Això sí, tenim l'escenografia plena de ciris, corones funeràries i fotos, inclosa una foto del Papa posada en un raconet. Sabem que potser només la veuran tres espectadors, però ens fa gràcia que estigui allà entre les tasses de te, com una petita broma visual.
— Per acabar, si haguessis de completar la frase: "El número setze dels Arcans Majors és..."
— És un espectacle molt porós que posa de manifest que tots i totes estem molt més connectats del que ens pensem.
De l'1 de juliol i fins el 2 d'agost es podrà veure aquesta proposta d'Oriol Puig Grau a la Sala de baix de la Sala Beckett. Una obra que ens convida a obrir la ment i deixar-nos endur per tot allò invisible que ens rodeja i que no sabem explicar amb paraules.