"Un amor hacia todo me atormenta", va dir Miguel Hernández. I sembla que aquesta mena d'amor també travessa a en Pep Tosar i Evelyn Arévalo, dramaturgs encarregats de recuperar la vida i l'obra del poeta considerat per a molts com "el poeta del poble".
El Teatre del Raval acull aquest nou espectacle que, seguint l'estela d'altres produccions com les de Blai Bonet, Damià Huguet, Guillem d’Efak, Lorca o Pessoa, ofereix un muntatge multidisciplinar on teatre, música, dansa i audiovisual es fusionen per narrar la història d'un dels poetes més estimats de la literatura espanyola de principis de segle XX.
Al bar del teatre, amb la pluja ressonant de fons, m'assec amb en Pep Tosar i l'Evelyn Arévalo per conèixer millor el seu espectacle i els motius pels quals han volgut recuperar la veu de l'humil poeta.
— Per què Miguel Hernández i per què ara?
— Evelyn Arévalo: Miguel Hernández, com molts dels clàssics, sempre és un bon reclam, però crec que vivim un moment especialment important per recuperar-lo. És un moment en què podem trobar ecos del passat en el nostre present; ens recorda que s'ha de lluitar i, sobretot, que s'ha de tenir consciència de què significa ser una persona amb drets. Ell va patir els embats del feixisme d'una manera molt greu.
Quan fèiem la roda de premsa pensàvem que Miguel Hernández pertany a la generació posterior a la del 27. Amb tot allò que es va aconseguir durant la Segona República, ell va néixer en un món amb esperança. Als qui vam néixer als vuitanta ens passa una cosa similar: recordem un moment en què semblava que ho podies fer tot, amb un missatge de futur pròsper i igualitari que, de cop, es va truncar.
Ara estem vivint un trencament en allò que anomenem l'estat del benestar. Més enllà de la figura històrica i de l'interès del personatge, Miguel Hernández és un mirall excel·lent per mirar-nos des del present.
— Pep Tosar: A més, es diu molt que els joves avui dia tendeixen cap a ideologies de dreta o d'extrema dreta. Cal recordar que Miguel Hernández va morir amb només 31 anys; era molt jove. Els joves d'avui haurien de trobar una sintonia directa amb ell i trobar en la seva figura moltes respostes que potser la política actual no els dona.
— Per què heu triat Vientos del Pueblo com a títol de l'espectacle?
— P. T.: Viento del pueblo és el títol del poemari i també el nom del seu primer poema. Hem escollit aquest títol per cridar l'atenció sobre la necessitat d'aquests «vents»: no sé si avui dia hi ha vents del poble que suscitin una determinada poesia, però crec que en faria molta falta. Com a concepte és poètic i metafòric. També és un dels títols més coneguts i emblemàtics de l'autor. És la corona de la seva obra, on la seva essència es manifesta amb més profunditat.
— Aquest poemari forma part de la seva etapa de poesia bèl·lica o d'urgència. Us heu centrat especialment en aquest període?
— E. A.: Sí, ocupa una part molt important de la seva curta vida: l'inici de la guerra, el desenvolupament del conflicte i la seva posterior mort, que es produeix al final o just acabada la guerra. És un moment transcendental perquè ell ja havia escrit El rayo que no cesa; ja era un poeta reconegut amb una veu pròpia i una poesia de grandíssima qualitat. Ell posa tota aquesta saviesa, talent i destresa al servei de la lluita i de la defensa d'un món que volien destruir quan es produeix el cop d'estat franquista. Va estar al front, va treballar com a periodista i fins i tot va viatjar a Rússia en una missió cultural.
Tanmateix, la poesia d'aquesta etapa no és únicament combativa: és poesia durant la guerra. Vientos del Pueblo, concretament, és un poema més descriptiu que no pas combatiu; és, per sobre de tot, un poema sobre la dignitat humana.
— Quin pes té la poesia en la societat actual? Pot realment sacsejar consciències o "canviar" el món?
— P. T.: La poesia no són només els versos d'un sonet; la força poètica resideix a tot arreu. Que ens llevem al matí i hi hagi un cel a sobre nostre, o que ens adormim i somiem coses increïbles, això és poesia pura i diària. El simple fenomen d'estar viu és poètic. Com deia Pessoa, hi ha poesia en una tassa o en el soroll; el tema és posar-se les ulleres de la poesia i utilitzar-la com un bastó per poder seguir endavant.
— E. A.: Canviar el món en la seva globalitat sembla que no ho hem aconseguit en tots aquests segles, però sí que es poden canviar "mons" individuals. La poesia pot sacsejar consciències i fer que algú connecti amb ell mateix, amb els altres i amb l'entorn. Cap bon creador o artista no ha de pecar d'il·lús o de vanitat pensant que amb la seva obra canviarà el món de dalt a baix, però salvar vides en un sentit metafòric sí que està a l'abast de l'art.
La poesia no són només els versos d'un sonet; la força poètica resideix a tot arreu.
— No és el primer espectacle que feu sobre la vida de grans poetes (com Damià Huguet o Blai Bonet). La vostra aposta és fer-los ressorgir?
— P. T.: Quan vam fer el primer espectacle (Esquena de ganivet, sobre Damià Huguet), molta gent em preguntava si la meva intenció era treure el poeta de l'anonimat. Tant de bo fos tan fàcil! Treure un autor de l'anonimat no depèn d'una companyia de teatre, tot i que hi pugui col·laborar un xic.
Aquests no són simplement "espectacles poètics", són espectacles de teatre amb la seva pròpia naturalesa. Un espectacle que no tingui força poètica o capacitat de commoció no sé si es podria dir teatre. La poesia és l'instrument per fer visible allò invisible: quan convoques un públic i apuges el teló, si la història no té pes poètic, perd l'interès.
La poesia és l'instrument per fer visible allò invisible.
— Explicar la vida de Miguel Hernández s'ha definit com una "aventura". Per què?
— P. T.: Estem molt contents de com ens han sortit aquests espectacles, però cada vegada que n'iniciem un tenim les corbates al coll. Les possibilitats d'equivocar-se són abundants i no ho vols fer. A més, sovint no disposes de tot el temps que necessitaries. Per això cal tenir molt clar quin és l'objectiu, què vols ensenyar del poeta i no errar el tir.
— Com està conformat l'elenc i per què vau triar el llenguatge de la dansa contemporània amb Andrés Corchero?
— P. T.: A l'escenari hi ha tres músics, un ballarí i dos actors. Vam triar la dansa contemporània per la seva capacitat d'abstracció. L'abstracció et dona la llibertat i la plasticitat necessàries per catalitzar el discurs dramatúrgic i traslladar-lo a l'espectador d'una manera molt més esponjosa.
— E.A.: A més, des del principi vam pensar directament en l'Andrés Corchero. Té una essència molt similar a la de Miguel Hernández: és terra i és esperit alhora. A la nostra terra és dels pocs ballarins amb una trajectòria tan consolidada en aquest llenguatge. És molt gustós agafar els textos i esperar la resposta de la seva dansa.
— P. T: L'espectacle es va concebre específicament per a l'Andrés Corchero i per al Carles Dénia, que són dos artistes absolutament singulars. En Carles té una formació jazzística de vuit anys a Holanda, però per influència familiar està molt lligat a la música tradicional. Té un peu a cada banda: crea melodies que provenen del món popular o tradicional arranjades amb harmonitzacions de jazz, i té una veu explosiva.
— Teniu algun altre autor o autora a la llista per al futur?
— P. T.: I tant, en tenim uns quants a la llista! Tenim alguna dona encaminada de la qual encara no podem dir el nom, i a la llarga ens agradaria treballar sobre figures com Àngel Vázquez, Jorge Luis Borges o Pier Paolo Pasolini.
— Per acabar, com definiríeu l'espectacle Vientos del Pueblo?
— E. A.: La definició bàsica és que es tracta d'un espectacle multidisciplinari i absolutament híbrid. Ambina la interpretació, la música, la dansa, la imatge i una part documental molt important basada en entrevistes.
— És una dramatúrgia complexa que dona lloc a un espectacle de teatre molt dinàmic, enriquidor i original. Té una part narrativa que explica una història real, una part emocional i perceptiva, i un component reflexiu que convida al diàleg i al pensament des de la raó. La combinació de tots aquests elements fa que l'espectacle esdevingui colpidor. Té una durada d'una hora i mitja, funciona molt bé i és molt bonic de gaudir.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
