Un dels errors més frustrants en fer una fotografia és descobrir massa tard que ha quedat desenfocada, sobretot quan ja no hi ha la possibilitat de repetir-la: l’instant que volíem capturar s’ha esfumat i només ens queda una imatge borrosa. La reacció immediata és pensar que es tracta d’una fotografia inservible, perduda. Una errada que ja no podem corregir. Però, i si realment no fos un error? I si allò que hem après a descartar —des d’una imatge borrosa fins a una pintura que sembla inacabada— pogués ser precisament el que l’artista volia aconseguir?
Pot una cosa que a primera vista sembla estar mal feta arribar a semblar-nos bella? I, sobretot, pot arribar a ser art? Aquesta és la pregunta que articula la mostra Desenfocat. Una altra visió de l’art, que convida a mirar de nou allò que normalment descartem per estar desenfocat. Oberta des de finals de maig i fins al pròxim 27 de setembre al CaixaForum, l’exposició ha quedat fins ara eclipsada per la mostra veïna Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura, que per mèrits propis ha concentrat totes les mirades gràcies a la intensitat de colors del pintor francès.
Però ara que Matisse ja ha abandonat el museu, és un bon moment per aturar-se davant una exposició que fins ara ha passat una mica desapercebuda. Enfrontar-se a l’art contemporani ja suposa, de vegades, un repte: no sempre sabem què estem mirant ni què hem de trobar en una obra. Si, a més, el concepte que articula la mostra és tan abstracte com el desenfocament, la visita exigeix encara més calma. Cal baixar el ritme i mirar dues vegades.
L’exposició conté, a més, alguns petits tresors que per si mateixos ja converteixen la mostra en una parada cultural imprescindible. Entre ells, Le bassin aux nymphéas, harmonie rose (1900), un dels quadres de la cèlebre sèrie dels Nenúfars de Claude Monet. Una obra que permet contemplar a la capital catalana, i sense necessitat de viatjar a París, una peça procedent del Musée de l’Orangerie, meca de l’impressionisme i institució amb la qual el CaixaForum coorganitza la mostra.
Va ser precisament en aquest museu parisenc on la mostra va poder veure's per primera vegada, abans de viatjar a Madrid i poder contemplar-se des de fa uns mesos a Barcelona, on ha aterrat, a més, amb algunes novetats. Entre elles, The Harbour of Brest: The Quayside and Château, de William Turner, cedit per la Tate Modern de Londres, col·locat al costat de Monet i un altre d'aquests petits tresors pels quals la mostra requereix una visita.
El recorregut parteix precisament de la sala en la qual Turner comparteix espai amb els Nenúfars de Monet, a qui la mostra atribueix el fet d'haver introduït el desenfocament com a concepte conscient dins de la història de l'art. L'interès de l'artista francès no estava tant a reproduir els nenúfars de forma fidedigna —una aspiració que durant segles havia marcat bona part de la pintura, entestada a representar la realitat amb la major precisió possible, com si d'una fotografia es tractés—, sinó a pintar com els veia ell. La llum, el moment del dia en què els observava o fins i tot les condicions de l'ambient canviaven la manera en què veia els nenúfars, i això era precisament el que volia traslladar al quadre.
Una decisió estètica i conscient que el va portar a introduir el desenfocament en els seus quadres, amb formes difuminades i contorns poc definits que podien donar la impressió d'estar inacabats. I precisament aquesta aparença inacabada, gairebé d'esbós, va ser durant molt de temps un dels arguments utilitzats per la crítica d'art per menysprear el seu art: les seves pintures semblaven a mig acabar, com si l'artista no dominés les tècniques de la pintura.
Avui, però, aquella suposada imperfecció per la qual se'l criticava és considerada una veritable revolució en la història de l'art. Potser, però, atribuir-la únicament a Monet —com sembla proposar la mostra— sigui simplificar massa la història de l'art i del desenfocament. Molt abans, Leonardo da Vinci ja havia difuminat els contorns dels seus personatges i objectes amb la tècnica coneguda com a sfumato, i el mateix Turner, que comparteix sala amb Monet en aquesta exposició, també va explorar com la llum podia transformar la manera de percebre un paisatge.
Però a l'exposició no sembla importar-li gaire aquesta cronologia, i potser per això les obres no estan ordenades per data. No pretén establir qui va ser el primer a desenfocar, sinó mostrar com un mateix recurs pot adquirir significats molt diferents segons qui l'utilitzi i en quin moment. Així, al costat dels nenúfars de Monet, el desenfocament apareix en pintures, fotografies, escultures i vídeos. En total, són 77 obres de 58 artistes, des d'Alberto Giacometti i Mark Rothko fins a Soledad Sevilla o Bill Viola.
Obres que obliguen el visitant a aturar-se: hi ha obres que demanen acostar-se. Altres, allunyar-se. Algunes només adquireixen sentit quan s'entregiren els ulls. En altres, el telèfon mòbil pot ser com una ajuda per intentar veure millor: el que a simple vista apareix borrós o descompost, en fotografiar-lo i veure'l a la pantalla torna a adquirir una forma més definida.
El desenfocament com a forma de representar el dolor i la tragèdia
Només així, aturant-se davant d'una obra rere l'altra, podem descobrir els diferents significats que ha anat adquirint el desenfocament en l'art. Més enllà d'una elecció estètica, com en el cas de Monet o Turner, també pot convertir-se en l'única eina possible per abordar determinades tragèdies com la Segona Guerra Mundial o qüestions socials. I potser un dels usos més interessants sigui precisament aquest: utilitzar allò borrós per representar allò que resulta massa difícil, dolorós o complex de mostrar amb claredat.
Un dels exemples més contundents de la mostra és Six Seconds, de l'artista xilè Alfredo Jaar, fotografia convertida en la imatge central i promocional de l'exposició. L'obra neix del treball de l'artista sobre el genocidi de Ruanda del 1994 i del seu intent de representar una tragèdia la dimensió de la qual semblava impossible de transmetre.
La fotografia mostra una jove ruandesa d'esquena totalment desenfocada. Podria semblar, a primera vista, una fotografia fallida, una d'aquestes imatges que qualsevol diari o editor descartaria ràpidament. Però es tracta d'una decisió artística deliberada. Jaar havia quedat amb la jove perquè li relatés la tragèdia que havia viscut, després del cruel assassinat dels seus pares. Quan va arribar el moment de fotografiar-la, ella va canviar d'opinió, va decidir no parlar i marxar.
Jaar va aixecar llavors la càmera i va disparar gairebé sense enfocar. El resultat és una figura completament borrosa, una imatge que en un altre context probablement hauria estat descartada. Però Jaar va entendre que aquella suposada fallada era precisament el que havia de romandre en la fotografia ja que “representa la meva incapacitat per explicar l'experiència d'aquesta dona o la desgràcia de Ruanda”, recorda l'artista en el text que acompanya la imatge en la mostra del CaixaForum. Jaar podia fotografiar aquella dona, però no podia fotografiar el seu dolor ni transmetre a través d'una càmera tot el que havia viscut. El desenfocament es converteix així en una forma d'expressar aquesta distància: la impossibilitat de comprendre per complet una experiència tan dolorosa que no ens pertany.
Una idea que es repeteix en bona part de l'exposició, on el borrós apareix vinculat a alguns dels episodis més traumàtics de l'últim segle. La Segona Guerra Mundial i l'Holocaust, els atemptats de l'11-S —amb la icònica fotografia de Thomas Ruff— o, en un context molt més recent, la pandèmia de covid —amb una sèrie d'imatges de Nan Goldin preses des del seu apartament de Brooklyn— apareixen representats a través d'imatges borroses.
I potser aquí torna a aparèixer una de les preguntes que recorre tota l'exposició: per què hem decidit que una obra perfectament acabada ha de ser necessàriament millor que una que sembla incompleta? La història de l'art està plena d'allò que, en el seu moment, va ser considerat un error —com els Nenúfars de Monet— i que, amb el temps, es va convertir en una revolució.
Però la veritable revolució que proposa l'exposició, tanmateix, potser no està només a reivindicar el desenfocat, sinó a ensenyar-nos a mirar de nou: a entendre allò que considerem un error. Un recordatori que també ofereix l'última sala, que proposa estirar-se en un sofà i contemplar les formes que dibuixen els núvols a través de diferents ulleres que distorsionen la realitat. Sembla un joc infantil: tombar-se i reconèixer animals, personatges o objectes en una massa de núvols que passa davant els nostres ulls.
L'exposició proposa recuperar aquest joc que amb el pas a l'adultesa anem abandonant per tornar a fer una cosa que semblava tan senzilla: parar, mirar i deixar que la imaginació faci la resta. Perquè potser hem après a anomenar error a tot allò que no veiem amb claredat i, com passa amb els núvols, només cal tenir el temps suficient per descobrir que també hi pot haver bellesa en allò que no està perfectament enfocat.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
