La cervesa nacional de la tribu concep el nostre país com un indret de llegenda que s’ha d’explicar a través d’actors, músics, futbolistes i algun cuiner de mirada inquietant, autor de dolçaines estrafolàries. Aquesta és una idea que només pot dur a conseqüències nefastes, perquè les faules sempre ens acosten a l’art de la metàfora (és a dir, a la retòrica cursi dels perdedors) i, al seu torn, les professions que ara citava són l’exemple perfecte de la distància sideral existent entre la virtut raciona-ètica que tothom els pressuposa i la pobresa discursiva que tenen en realitat.
En el cas de l’anunci de l’apologia mediterrània d’enguany, el caràcter idíl·lic d’aquesta corrua d’homenots i donotes que s'expliquen romanços a la vora del mar, amb la joia experimentada per la penya que creu descobrir la lluna cervesa en boca, ha tingut un imprevist simptomàtic, vist que el nostre defensa rinxolat (escric nostre perquè fou ungit entre les parets de La Masia) ha decidit cagar-se en la seva infantesa futbolística, fitxant per aquell equip del quilòmetre zero que vol robar-nos la il·lusió.
Detalls i protagonistes a banda, la història del Canyut té la seva conya, perquè expressa a la perfecció la melangia d’acció amb la qual molts voldrien castrar el caràcter nacional. Com ja sabreu, el commercial explica la trama d’un home d’interior, desconeixedor de la màgia del Mediterrani, que és traslladat a un poble de la costa per mesurar terrenys (mercès a la faula, molts compatriotes han après la definició del mot “teodolit”, que no és poca cosa).
Cal reconèixer als publicistes certa immersió a la Viquipèdia, car moltes de les llegendes mediterrànies es fan d’homes ofegats a la mar que, com en aquesta ocasió, són rescatats per una femella que els enamora però que, tot just quan s’adonen que la voldrien per sempre, carda el camp per condemnar-los a l’espera sempiterna. Aquesta és la llosa del pobre Canyut, que cada dia va a pimplar-se la birra al mateix bar on havia conegut l’amazona -l’anomenarem Meritxell- anhelant que tingui la bondat de tornar als indrets de la primera besada. Deia Roland Barthes que l’enamorat, ras i curt, és aquell qui espera.
Tot això pot semblar molt poètic però, en el cas del nostre país, l’ètica del Canyut ens aboca irremissiblement a la més absoluta de les misèries i l’empetitiment més espantós. Aquesta història, si filem prim, no deixa de basar-se en l’ètica del famós “ho tenim a tocar” perquè, a parer d’aquests pèrfids anunciadors, sempre acabarà essent millor imaginar el retorn d’una senyora que no pas tocar-li les natges en una cala. És aquesta cosa tan de catalaneta de fer-se el derrotat en solitud perquè altres puguin glosar la teva capacitat de persistència; és aquesta idea segons la qual l’important no és pas endur-se la xati al catre, sinó fer cara de gamarús tot mirant el mar, com la pobra Cio-Cio-San, esperant que la poma escollida tingui la bondat de presentar-se. Deixa’m contar-te quelcom que no et diran les nostres estrelletes, car Canyut; la Meritxell no només et farà esperar en va, sinó que ara mateix pren el sol en d’altres cales del món, mentre algun manso brasiler li unta les espatlles de crema i ella va imaginant com l’empotrarà de quatre potes quan li regali el consentiment...
Caldria rebatejar aquesta pel·lícula nefasta de l’escola mediterràniament i, per fer justícia al dissortat protagonista, dir-li “la història del Banyut”, perquè només així pot considerar-se aquest personatge que perd els vespres mentre l’estimada ja fa temps que ha passat pàgina. En aquest sentit, potser l’anunci hauria d’ésser únicament protagonitzat pel malèfic Cucurella, puix que a can Barça encara l’esperaven tot fent poesia amb vistes al mar... mentre el nano ja es comprava una billetera de pell ben folgada.
Sortosament, no tots els catalans caiem en aquesta espantosa ètica de la derrota ni som fruit d’un exemple tan dolorós de tolidesa moral disfressada d’amor a la mar salada. De fet, mentre preparava aquest article, vaig quedar-me glaçat quan vaig descobrir que jo, i qui sap si només jo, coneixia la veritable història del Canyut. L’havia tractat a Manhattan fa més de vint anys quan, lluny d’esperar damisel·les i d’encarar-se a l’oceà amb posat tristoi, pintava (bellament) els contorns de la ciutat mercès a l’ajuda d’uns quants amics capitalistes.
No entraré en detalls per cortesia i perquè de tant en tant cal mantenir la discreció, però m’encanta comprovar per enèsima que -sota les llegendes poètiques d’aquest país nostre i dels místics que les enarboren amb aire de transcendència- sempre s’hi amaga un esperit caixa-cobri. Començarem així l’estiu, amb aquest pensament tan digne, estimats lectors de la Punyalada: no espereu res, que la Meritxell no tornarà, i prou bé que s’ho passa, la molt santa...