El 1924, Francesc Cambó va encarregar que construïssin la seva nova casa de Barcelona en un carrer que encara no existia del tot. La Via Laietana feia anys que s'obria pas a cop d'enderroc pel teixit medieval de Ciutat Vella, i la majoria dels inversors esperaven que l'avinguda estigués feta abans d'apostar-hi. Cambó no. Va posar els seus diners al 30 abans que hi hagués veïns, abans que hi hagués trànsit i abans que ningú pogués saber amb certesa si allò funcionaria.
A més, va fer una cosa que ningú havia fet a la ciutat: va posar el seu dormitori, despatx, biblioteca i vida privada a l'àtic del que va ser en el seu moment l'edifici més alt de la Via Laietana. Aquest lloc és avui el Grand Hotel Central, protagonista del capítol 23 d'Hoteles con Historia, la sèrie que cada 15 dies publiquem a The New Barcelona Post.
Fins aleshores, la burgesia barcelonina preferia els pisos nobles de l'Eixample: d'aquí allò dels "principals" i entresols, habitatges de sostres alts i accés fàcil. Els àtics eren per al servei. Cambó va invertir l'ordre. Va instal·lar el seu habitatge familiar a la planta més alta, i va reservar els pisos intermedis per a oficines. No era un caprici sinó una declaració de principis d'algú que entenia que la tecnologia acabava de canviar les regles de la ciutat i que els primers a entendre-ho guanyarien.
Encara va pujar més la seva aposta per les altures. Al terrat, sobre les teulades de Barcelona, Cambó va demanar construir un jardí que des del carrer era invisible. El va dissenyar Jean Claude Forestier (el paisatgista que havia transformat Montjuïc), juntament amb el seu col·laborador Nicolau Rubió i Tudurí. Tarongers, llimoners, xiprers, buganvílies, fonts, escultures… més de mil metres quadrats de Mediterrani suspès sobre la ciutat. El primer jardí sobre una coberta urbana construït a Barcelona. Un lloc del qual gairebé ningú sabia res i al qual gairebé ningú tenia accés.
El primer jardí sobre una coberta urbana construït a Barcelona.
Aquest gust per allò elevat, per allò que no es veu des del carrer, per allò que cal merèixer per trobar, defineix Cambó millor que qualsevol biografia oficial. Empresari, polític i mecenes en proporcions difícils de separar, va ser la figura més influent del catalanisme conservador en el primer terç del segle XX. Va fundar la Bernat Metge, una fundació responsable de traduir gairebé 450 clàssics grecs i llatins al català, també va reunir una col·lecció d'art que a la seva mort va repartir entre el MNAC i el Prado, i va impulsar institucions culturals amb la mateixa energia amb què negociava vots a Madrid. També va tenir una relació amb el franquisme que la història ha jutjat amb duresa. Era això: una figura complexa, com gairebé tots els que deixen empremta.
D'aquella passió bibliòfila en queda un testimoni directe dins del mateix hotel. Situada a la vuitena planta de l'edifici, la Biblioteca de Cambó s'ha mantingut intacta. Prestatgeries que s'eleven de pis a sostre, panells de fusta, terres de parquet i motllures de caoba al sostre ens remeten a l'estètica dels anys vint. Allotja part de la seva col·lecció personal de llibres i funciona avui com a espai d'esdeveniments privats. És, juntament amb el jardí del terrat, el racó que millor resumeix el personatge: cult, reservat i selecte.
La materialització de l'edifici va recaure en Adolf Florensa, un dels noms que més ha modelat Barcelona i que menys vegades apareix a les guies. Nascut a Lleida el 1889, titulat el 1914, Florensa va ser nomenat arquitecte municipal de l'Ajuntament de Barcelona el 1924, el mateix any en què Cambó li va encarregar l'edifici de la Via Laietana. Des d'aquesta doble posició d'arquitecte privat i de la ciutat va deixar una empremta que avui es mesura en quilòmetres lineals de façana i en segles de patrimoni preservat. Si es fixen en la façana, a la dreta veuran el seu nom signant la casa de Cambó.
Florensa va apostar per l'ordre i la proporció. Bevia del Noucentisme, però també havia mirat atentament l'Escola de Chicago: la nova arquitectura americana que apostava per l'acer, el formigó, els pilars sense murs de càrrega i els grans finestrals horitzontals. La façana del 30 Via Laietana ho resumeix de manera elegant: base d'inspiració neoclàssica, cos d'oficines racionalista i coronament d'aire palatí. Per cert: el del polític no és l'únic edifici seu en aquest mateix carrer: el número 28, la Immobiliària Catalana, el Casal del Metge, l'edifici del Foment del Treball. Per a l'observador, la Via Laietana dels anys vint és, en bona mesura, un catàleg d'Adolf Florensa.
La Via Laietana dels anys vint és, en bona mesura, un catàleg d'Adolf Florensa.
El salt a hotel va arribar el 2005. No obstant això, la casa de Cambó va trigar més a desprendre's del tot del seu passat: la seva única filla, mare al seu torn dels seus catorze nets, va ocupar fins al 2021 les plantes superiors de l'edifici, amb accés directe i privatiu al jardí del terrat. Un pis que durant gairebé un segle ha estat territori exclusivament familiar i el futur del qual, ara que ha quedat buit, encara està per decidir.
La remodelació més recent, acabada el 2024 amb l'estudi londinenc Sagrada al capdavant (firma darrere de projectes com el London Art's Club, la Maison Breguet de París o el St. Regis de Venècia), ha sabut no equivocar-se en el fonamental: el terrat continua sent el cor de l'edifici. Catalogat com a Bé cultural d'interès local, el jardí de Cambó, amb la seva vegetació mediterrània i les seves escultures, continua sent el que sempre va ser: un secret en les altures.
Des d'aquesta mateixa terrassa es pot contemplar, a mà dreta, un gran mural esgrafiat dels anys vint, una joia artística només visible en la seva totalitat des d'aquí. Encarregat per Cambó per compensar la pèrdua de vistes al mar quan es va aixecar l'edifici contigu del número 28, és un exemple del renaixement de l'esgrafiat impulsat pel Noucentisme: la superposició de capes de guix de diferents colors que, en retirar la superior, revela formes decoratives elegants. Avui està catalogat com a Bé d'Interès Cultural per la Generalitat de Catalunya.
També al capdamunt, una icònica piscina infinita (considerada una de les piscines urbanes més belles d'Europa) i el bar i restaurant de la terrassa, un dels millors llocs de la ciutat per a la sortida del sol sobre el Born o la seva posta de sol sobre el Gòtic. Un gong marca cada capvespre, com si l'edifici recordés que aquí, des del principi, el millor sempre va estar a dalt.
Des de la terrassa es veu la Barcelona que Cambó va ajudar a imaginar.
Cent anys després d'aquella aposta, el Grand Hotel Central, amb 57 habitacions i suites, dos restaurants, spa, gimnàs, la biblioteca d'època i aquesta terrassa, torna a mirar més enllà de l'evident. Coincidint amb el centenari de l'edifici i amb la designació de Barcelona com a Capital Mundial de l'Arquitectura, l'hotel ofereix als seus hostes enguany el Noucentisme Tour. Més enllà de Gaudí, un recorregut guiat que segueix per la Via Laietana l'empremta de Sagnier, Domènech i Mansana o Puig i Cadafalch fins a arribar a l'Edifici de Correus. Davant el protagonisme omnipresent de Gaudí, la ruta reivindica el que Cambó va entendre el primer: que la modernitat de Barcelona també es va construir amb ordre, proporció i contenció.
Des de la terrassa es veu la Barcelona que Cambó va ajudar a imaginar. Una ciutat que va decidir ser moderna abans de saber exactament com fer-ho. I que, per això mateix, continua sorprenent, com sorprèn el meravellós flam que es pot degustar a Can Bó, el restaurant mediterrani-italià que és a la seva entrada. Em permetran l'apunt dolç. El cas és que qui això escriu no ha tastat postres més riques i simples en la seva vida.