El 14 de juliol de 1959, un presentador molt jove anomenat José Luis Barcelona es va plantar davant una càmera instal·lada al jardí d'un vell palauet de Montjuïc i va obrir l'emissió amb una frase que es convertiria en llegenda de la televisió catalana: "Buenas tardes… desde el Balcón del Mediterráneo".
Ningú al plató imaginava que aquell edifici, amb trenta anys d'història ja a l'esquena, acabaria sent, dècades després, un dels hotels de gran luxe més singulars de Barcelona. Tampoc que, abans d'arribar a ser-ho, hauria de sobreviure a gairebé dues dècades de projectes fallits, famílies de banquers europeus i fins i tot d'un projecte de seu de l'Euroexèrcit sobre el paper.
L'actual Hotel Miramar, al vessant de Montjuïc amb vistes al port i al Mediterrani, és protagonista del 20è capítol de Hotels amb Història i Històries d'Hotels, la sèrie que cada 15 dies publiquem a The New Barcelona Post. I és, probablement, un dels que acumula més vides diferents de tota la sèrie.
Un restaurant per a l'Exposició Internacional
Tot comença el 1914, quan es decideix que l'Exposició Internacional de Barcelona se celebrarà a Montjuïc, aleshores una muntanya pràcticament sense urbanitzar. Entre 1917 i 1919 el paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier (el mateix que anys més tard signaria els jardins del Gran Hotel La Florida, al Tibidabo) dissenya el paisatgisme de la zona, feina que el faria mereixedor del Gran Premi de la pròpia Exposició de 1929.
En aquest marc, l'arquitecte Ramon Raventós i Farrarons, aleshores cap del Servei d'Edificis Culturals de l'Ajuntament i autor també de les Torres Venecianes de plaça Espanya, el Teatre Grec o el Poble Espanyol, va aixecar un palauet-restaurant d'estil noucentista amb terrassa exterior, fanalets i una vista privilegiada sobre el port. El lloc el va inaugurar el mateix rei Alfons XIII. Al capdavant dels fogons es va designar a Enrico Cacciami, membre d'una saga de restauradors italians de gran prestigi.
Durant anys, el Miramar va ser un local emblemàtic per a casaments i grans banquets de la burgesia barcelonina, fins que va esclatar la Guerra Civil el 1936. L'edifici va quedar sense contingut ni clients. Va tancar i va quedar tapiat.
Aquí hi ha una primera dada curiosa que probablement molts no coneguin: ja durant els primers anys de José María de Porcioles a l'alcaldia, és a dir, a finals dels 50, es va considerar convertir Miramar en hotel, ja que una societat formada per una aerolínia juntament amb una cadena hotelera nord-americana havia mostrat interès a posar un peu a Barcelona. El pla no es va concretar. I com que el palauet seguia perdent força, se li va buscar una nova utilitat ben diferent.
El Balcón del Mediterráneo. 24 anys de televisió
Quan Televisión Española va començar a emetre des de Madrid el 1956, les dues hores diàries de programació en proves amb prou feines arribaven més enllà de la capital de l'Estat. El règim va dissenyar llavors un pla de centres territorials connectats per una xarxa de repetidors, i Barcelona, estratègica, necessitava un edifici per a TVE. Davant la disponibilitat del lloc, es va decidir instal·lar els nous estudis al vell Miramar.
La primera senyal de televisió va arribar a Barcelona el 15 de febrer de 1959, en proves, amb un Reial Madrid-Barça, tot i que la inauguració oficial dels flamants estudis i serveis tècnics es va reservar per a una data simbòlica del règim: el 14 de juliol. Aquell dia va néixer el programa Balcón del Mediterráneo, presentat pel ja esmentat José Luis Barcelona, un primer espai de varietats produït íntegrament des de Barcelona i emès per a tot Espanya.
Durant els 24 anys següents, Miramar es va convertir en el cor audiovisual de Catalunya i en un dels grans rivals interns dels estudis madrilenys del Paseo de la Habana i Prado del Rey. En els seus platós es van emetre i gravar programes que van marcar època, com Reina por un día, Amigos del martes, Club Miramar o Carrusel, i allà van treballar professionals com Mónica Randall o Federico Gallo. Durant anys, a més, va ser l'únic enllaç de TVE amb la xarxa Eurovisió, així que tot el que arribava d'Europa a la televisió estatal passava obligatòriament per Montjuïc.
Els estudis estaven situats en un lloc entranyable i privilegiat, tot i que una televisió en creixement necessitava més mitjans i metres quadrats. El 23 de juny de 1983 es va inaugurar la nova seu de TVE a Sant Cugat del Vallès, i quatre dies després, el 27 de juny, es va emetre l'especial de comiat: Adéu Miramar, Bon dia Sant Cugat.
Un llarg buit: del RACC a l'Euroexèrcit
En la segona meitat dels 80 va arribar una part poc coneguda, i potser sorprenent, de la història de l'actual Hotel Miramar. Després de la marxa de TVE, el palauet va quedar buit una altra vegada, i durant gairebé dues dècades el seu solar es va convertir en un lloc cobejat per al qual es van proposar els plans més dispars. Segons s'ha pogut documentar, entre les alternatives que van arribar a plantejar-se hi va haver convertir-lo en seu del RACC, en instal·lacions per a la nova Universitat Ramon Llull, en quarter del comandament sud de l'Euroexèrcit o, fins i tot, en un Gran Casino perquè el joc estigués a la ciutat. Cap va arribar a bon port.
El cop d'efecte més proper a fer-se realitat va arribar amb els anys de preparació per als Jocs Olímpics de 1992. L'aleshores alcalde Pasqual Maragall, conscient que la ciutat necessitava aprofitar l'embranzida, va convèncer les famílies Thyssen i Rothschild per invertir en un hotel de luxe a l'edifici. L'encàrrec del projecte va ser ni més ni menys que per a Ricardo Bofill. No obstant això, el pla no va ser aprovat per la Generalitat i va quedar definitivament aparcat. Mentrestant, a un passeig d'allà es va construir la piscina de salts olímpica, i el vell palau es va quedar fora del gran relat transformador que vivia la ciutat, encara que, ja gairebé en ruïnes, es va disfressar per fora per oferir una imatge digna als molts visitants que pujaven a Montjuïc.
El rescat, l'Ajuntament i Tusquets
El rescat definitiu d'un lloc que semblava tenir mala sort va arribar el 2001. Aquell any, l'empresari hoteler estatunidenc David Stein va guanyar el concurs convocat per l'Ajuntament de Barcelona per recuperar el palauet i convertir-lo en un hotel de cinc estrelles. Era el mateix Stein que, en paral·lel, estava rehabilitant el Gran Hotel La Florida del Tibidabo. Per cert, tots dos edificis estaven signats originalment pel mateix Ramon Raventós.
Tot semblava, per fi, encarrilat, encara que aquest camí va ser tot menys senzill. El terreny és de propietat municipal i es va atorgar en concessió per 50 anys; a més, l'Ajuntament es va quedar amb un 10% de la societat gestora, cosa que va generar la previsible polèmica política: uns grups consideraven que el Consistori no havia de tenir participació en un negoci hoteler privat, altres criticaven els deutes que el procés anava generant. Per poder tirar endavant el projecte fins i tot va caldre modificar les llicències urbanístiques i augmentar l'edificabilitat permesa, amb les consegüents disputes en el terreny polític.
Finalment, entre 2001 i 2006, l'arquitecte Óscar Tusquets va signar la remodelació. La seva intervenció va voler ser un exercici de respecte: en lloc de competir amb la façana històrica, Tusquets va esglaonar el nou cos de l'edifici cap enrere, formant terrasses davant les habitacions, i el va pintar d'un verd que intentava camuflar-se amb els arbres del bosc que va pujant per Montjuïc. Tota l'atenció visual queda per al vell palau de Raventós. L'hotel va obrir finalment les seves portes el maig de 2007.
Entre els detalls que avui sobreviuen d'aquella reforma n'hi ha un d'especialment bonic: el llum que penja de l'escala principal, obra de l'escultor hongarès Ben Jakober, recrea la maqueta polifunicular que Antoni Gaudí va utilitzar per estudiar l'estructura de la cripta de la Colònia Güell. Una picada d'ullet modernista dins d'un edifici noucentista que va ser, durant un quart de segle, sinònim de televisió en blanc i negre en transició a color.
Segueix la mala sort: l'embargament del 2009
La gestió de l'hotel va passar després a mans de Joan Gaspart, a través de la seva marca Husa. No obstant això, ni tan sols amb l'hotel ja reobert la història es va calmar del tot: el 2009, amb l'edifici ja en propietat del fons nord-americà Apollo, el banc alemany Aareal Bank va arribar a ultimar els tràmits per embargar tant el Miramar com La Florida per impagament de crèdits per valor de 70 milions d'euros, encara que tots dos establiments van seguir funcionant amb normalitat durant el procés. Va ser només el primer de diversos episodis financers turbulents que acompanyarien l'hotel durant anys, amb etapes sense cadena gestora pel mig.
El present: Atom Hoteles i una necessària gran reforma
L'empresari libanès Boutros El Khoury, el seu penúltim propietari, el va traspassar el gener de 2024 a la socimi Atom Hoteles, en una operació conjunta amb el Gran Hotel La Florida (avui Mett Barcelona), per 50 milions d'euros, després d'un llarg litigi entre ambdues parts.
Atom ja ha invertit 20 milions en una primera fase de reforma, amb la idea de convertir el Miramar en un resort urbà de referència que dialogui amb el seu entorn a Montjuïc: sinergies culturals amb la Fundació Miró, amb el telefèric del port, amb el de la muntanya, i mantindrà una programació d'art contemporani i espais que, segons ha transcendit, divulgaran també la pròpia història de l'edifici.
La propietat està associada al grup nord-americà Preferred Hotels & Resorts. L'hotel té 75 habitacions i suites, un jardí tan grat com discret, i un spa i una oferta gastronòmica a l'altura de la seva història i del seu luxe.
Pocs edificis de Barcelona poden presumir d'un arc narratiu tan complet: temple gastronòmic d'una Exposició Internacional, plató de la televisió franquista i dels primers temps democràtics, solar disputat per banquers, militars i casinos en ple boom olímpic, i finalment resort de luxe reinventat dues vegades en vint anys. El Miramar no només ha vist canviar Barcelona des del seu "balcó sobre el Mediterrani": ha canviat, ell mateix, tantes vegades com la ciutat que té als seus peus.
