L’ambient a les inauguracions de temporada del Palau té aquest regust de retrobament familiar, petitburgès i menestral, que vesteix un palau però que ens recorda que aquest tros de palau el va fundar un joier. M’ho recorda un assidu del Liceu, que nota perfectament la poca pompa de la llotja i alhora aquella manera nostrada de posar pompa al càrrec institucional autonòmic, a la petita empresa, a la presidència d’una fundació.
Tot queda molt proper, al Palau, fins al punt que tothom sembla poder esdevenir qualsevol cosa i es crea així aquesta mena de ficció del “somni català” on el plural, el “nosaltres”, acaba essent ni que sigui una mica reconfortant en aquests temps tan descarnats. Potser per això també reconforta el programa: homenatge a Pau Casals, en motiu de la commemoració del 150è aniversari del seu naixement, i un Beethoven omnipresent i ben il·luminat. “No és per tu”, em puntualitza el director Joan Oller: “és per allò de la guerra”.
Per qui no ho sàpiga, il·lustrarem: Casals va dirigir la Novena el 1931 en un concert multitudinari a Montjuïc per celebrar la proclamació de la República (em diu una persona de l’Orfeó que va ser la primera vegada que es va interpretar a l’Estat, i que va ser amb la traducció de Joan Maragall). Un any més tard, amb l’Orquestra Pau Casals, ho va fer al Palau de la Música. I justament el fatídic 18 de juliol del 1936, mentre esclatava la Guerra Civil espanyola, Casals es trobava assajant aquesta simfonia de Beethoven al Palau de la Música, en motiu de la propera inauguració de l’Olimpíada Popular (una oposició als Jocs Olímpics de Hitler que mai no es va esdevenir), amb la mateixa orquestra i l’Orfeó Gracienc.
Segons el relat del mateix mestre, "Quan el cor estava a punt de pujar a l'escenari, un home va córrer cap a la sala. Em va donar un sobre i, sense respirar, va dir: és del ministre Gassol. S'espera una revolta a la ciutat en qualsevol moment (...) Vaig llegir en veu alta el missatge a l'orquestra i al cor i vaig dir: ‘Estimats amics, no sé quan tornarem a estar junts. Com a comiat de cadascun als altres, podem tocar el final?’ I van respondre: ‘Sí, toquem el final!’ L'orquestra va tocar i el cor va cantar com mai abans. Les llàgrimes no em van deixar veure les notes. Vaig dir adeu als meus amics, eren com la meva família."
Aquesta és la família que es va plegar aquest 28 de setembre al Palau de la Música, amb el protagonisme del gran violoncel·lista Pablo Fernánez, primer mereixedor de la beca Pau Casals (i que ens va interpretar un Cant dels Ocells versió Vivancos amb literalment ocellets cantant, i tota la Suite per a violoncel núm. 1 en Sol major de Bach); el Quartet Casals, que amb un preciosisme sorprenent ens va descobrir què vol dir el Quartet per a cordes en Do major de Schubert i per què Casals hi estava tan enganxat (lluny dels -per mi- insofribles lieds hivernals cantats, i dignes deixebles de la sensibilitat de Beethoven); l’Escolania de Montserrat, amb un Nigra Sum i un O vos omnes del mateix Casals, totes dues connectades històricament a la muntanya serrada; i evidentment l’Orfeó Català, que va acompanyar l’Orquestra Simfònica del Vallès (i els solistes Roger Padullés, Ferran Albrich, Gemma Coma-Albert i Marta Mathéu) amb el Finale coral de la Novena. Això últim sota la direcció de l’entusiasta Xavier Puig, director de l’Orfeó, la qual cosa completa aquesta gran foto de família que sota el bust de Beethoven retia homenatge a Casals, amb una nostradíssima compilació de talent autòcton, art de proximitat, interpretació de quilòmetre zero, marca de la casa del Palau. L’Aïda del Liceu? Molt bé, també.
A les llotges presidencials (entre d’altres) una notable representació de la conselleria de Cultura, el Pare Abat, l’exalcalde i exministre Narcís Serra, la directora i el patronat de la Fundació Catalunya-La Pedrera, l’arquitecte en cap de la Sagrada Família i evidentment bona part del patronat del Palau i la Junta de l’Orfeó Català, cofois de l’exhibició de qualitat mostrada i de les diverses promeses, encara embargades per secret, que guarda la institució per aquesta temporada (algunes de tipus artístic, algunes més de caràcter urbanístic), dirigides pel bon equip de Joaquim Uriach.
Tal vegada el Cant de la Senyera és la nostra Novena, o com a mínim el nostre enèsim cant a la llibertat
L’acte va enllaçar la Novena amb el Cant de la Senyera amb una continuïtat gairebé musical, i no només poètica (ambdues peces contenien lletra de Joan Maragall). La humanitat, la germandat, la pau, la llibertat. Tal vegada el Cant de la Senyera és la nostra Novena, o com a mínim el nostre enèsim cant a la llibertat, i tal vegada ha estat prohibit diverses vegades com si fos un himne subversiu i no l'himne d'un orfeó. Existir, de vegades, és subversiu per si mateix. I el Palau ha decidit existir, i existir molt.