L’imaginari entorn de Gaudí està estretament vinculat a Barcelona i, en gran part, en l’Eixample que llavors encara s’estava traçant. Obres elevades a icones com la Sagrada Família, la Pedrera o la Casa Batlló configuren un univers gaudinià on conviuen amb indrets amb menys focus i a més distància de la ciutat, però igualment imprescindibles per entendre l’obra de l’arquitecte. A poc més d’una hora i mitja de Barcelona, a la Pobla de Lillet, una d’aquestes obres serpenteja en plena natura. Al cor del Berguedà, els Jardins Artigas permeten descobrir l’arquitecte interactuant i fonent-se amb la natura que va servir-li de font d’inspiració durant tota la seva trajectòria.
I és que Gaudí va convertir un paisatge de riu, roca i vegetació en una obra d’art passejable, en uns jardins que apropen el visitant a l’univers creatiu de l’arquitecte, impulsat per la seva fascinació per les formes de la natura. Situats en un paratge frondós a tocar del Llobregat, els jardins es despleguen entre ponts, camins, roques i salts d'aigua que dialoguen amb l’entorn. D’aquesta manera, l’arquitectura no s’imposa al paisatge, sinó que s’adapta a les seves formes i ritmes, amb racons que sorprenen el visitant i on la natura i la creativitat gaudiniana es fusionen. Ho fan al llarg de tots els jardins, als quals no només s’hi pot arribar en cotxe o en autocar, sinó també d’una manera més singular: amb l’emblemàtic Tren del Ciment.
La visita dels Jardins Artigas és, a més, una porta d’entrada a la història de la Catalunya industrial del segle XX, que fa de fil conductor entre Gaudí i, de nou, la família Güell. Uns anys enrere, Eusebi Güell havia fundat la Companya General d’Asfalts i Pòrtland (Asland), i necessitava carbó per alimentar la fàbrica de ciment que tenia al Clot del Moro, a Castellar de n’Hug. La companyia volia extreure el carbó des d’una mina no gaire allunyada de la fàbrica, a la serra del Catllaràs. No obstant això, les mines estaven aïllades i a gran altitud, motiu pel qual es va optar per construir un allotjament per als enginyers i tècnics de la mina. I Güell va decidir encarregar-lo, una vegada més, a Gaudí.
Aquest encàrrec va donar forma al Xalet de Catllaràs. Concebut com una residència funcional enmig de la muntanya, l’edifici va ser projectat per Gaudí l’any 1902, quan l’arquitecte tenia uns 50 anys. Més d’un segle després, la seva silueta corba i singular encara sorprèn i contrasta amb el paisatge forestal que l’envolta, i més després de la ruta que cal fer per arribar-hi. El camí ja forma part de l’experiència: una ruta circular de 17 quilòmetres a peu o en bicicleta surt de la Pobla de Lillet, travessant paratges de sorpresa i de postal de la serra del Catllaràs. Tot i que no presenta dificultats tècniques, el camí es pot allargar gairebé cinc hores i inclou trams amb un desnivell considerable.
Arribar fins al xalet, però, permet descobrir una de les obres més desconegudes de Gaudí. De moment, només se’n pot visitar l’exterior, ja que l’interior continua pendent de restauració després de dècades sense ús. Amb el tancament de les mines de carbó, cap als anys vint, Asland va cedir l’edifici a l’Ajuntament de la Pobla de Lillet el 1932. Més endavant, el 1971, es va reformar per convertir-lo en casa de colònies, però els canvis normatius posteriors el van acabar deixant de nou buit durant la dècada dels vuitanta (no sense abans substituir la singular escala de cargol de Gaudí per una estructura metàl·lica). La recuperació va arribar el 2019, amb una restauració integral de l’exterior que ha permès que el Xalet del Catllaràs torni a mostrar-se tal com l’havia concebut l'arquitecte.
Per projectar-lo, Gaudí va haver de fer estades a la zona. L’arquitecte es va allotjar a la Pobla de Lillet, a casa d’una altra família industrial: els Artigas. La història explica que, en acabar la seva estada, Gaudí va voler compensar econòmicament l’hospitalitat de la família, però els Artigas no ho van acceptar. Aleshores, la resposta de l’arquitecte va ser poc convencional: els va regalar un disseny per convertir el terreny de davant de la casa en uns jardins privats per al seu esbarjo. D’aquesta manera, un gest d’agraïment vinculat a un altre projecte dels Güell es va transformar en una de les obres més singulars i desconegudes del llegat de l’arquitecte.
Les obres es van desenvolupar entre 1903 i 1905, supervisades per dos mestres procedents del Park Güell. El parc barceloní estava en construcció des de l’any 1900, en un moment en què ja s’havien aixecat obres icòniques de Gaudí com la Casa Vicens i el Palau Güell. En paral·lel, l’arquitecte començava a treballar en projectes emblemàtics com el de la Casa Batlló i la Pedrera, i ja feia anys que havia acceptat l’encàrrec de la Sagrada Família. Així, els Jardins Artigas van prendre forma en un moment fèrtil de la carrera de Gaudí, i poc abans que comencés a focalitzar tota la seva atenció exclusivament en la Sagrada Família.
En aquest moment fèrtil, la natura continua sent la inspiració de Gaudí, fet que també es reflecteix en els Jardins Artigas. Aquí, Gaudí no imposa una geometria sobre el paisatge, sinó que sembla més aviat que l’acompanya. Els camins segueixen el relleu del terreny, els ponts emergeixen entre les roques i les estructures s’integren en l’entorn fins al punt que poden passar desapercebudes a primera vista. Seguint el curs d’un Llobregat que emergeix a pocs quilòmetres, l’aigua i la seva remor és protagonista de l’indret, juntament amb les formes orgàniques recobertes de pedra local.
Passejar pels jardins permet acostar-se a l’univers de l’arquitecte de forma pausada, i lluny d’aglomeracions. No obstant això, aquests jardins van quedar abandonats durant dècades arran de la Guerra Civil, i la vegetació va anar cobrint progressivament les sinuoses formes i estructures. No va ser fins a finals dels anys vuitanta que es van impulsar els treballs per recuperar els Jardins Artigas i reivindicar-los com una creació del geni. La restauració, completada el 1997, va permetre retornar-los l’aspecte original i recuperar una peça singular que connecta paisatge, patrimoni, història i arquitectura del llegat d’Antoni Gaudí.
