"El Joan Petit fa vaga, vaga, vaga, vaga. El Joan Petit fa vaga, vaga pels seus drets. Pels seus drets, drets, drets. Pels preus dels lloguers. Pels finals del mes. Pels desnonaments. L'11M ens aturem".
La versió del Joan Petit no és pas meva, no us penseu. La va publicar el cantant i creador de contingut Julen Music pocs dies abans de la vaga general d'aquest dimecres, 11 de novembre, convocada per diverses organitzacions sindicals per reclamar salaris dignes, habitatge assequible i unes condicions de vida millors. "Salaris, habitatge i preus."
Una vaga que posa sobre la taula qüestions que ens afecten a tots. Perquè qui pot negar que l'habitatge s'ha encarit molt per sobre de la capacitat adquisitiva de bona part de la població? Qui pot negar que arribar a final de mes és cada vegada més difícil? O que la inflació, la pressió fiscal i el cost de les necessitats més bàsiques han anat erosionant la nostra qualitat de vida? Tot això en una economia que, per cert, pot presumir de creixements del PIB del 2,7%.
El problema existeix. I és greu. Però davant del malestar i, sobretot, davant d'una convocatòria que combina reivindicacions laborals amb demandes de caràcter marcadament polític, em pregunto si estem identificant correctament les causes d'aquesta situació, si ens estem fent nosaltres mateixos les trampes al solitari, i sobretot, si estem proposant les solucions adequades.
Comencem per l'habitatge?
Primer: l’habitatge. Tenim un problema d'oferta
Comencem per una evidència: no tenim prou habitatge disponible allà on la gent el necessita. I quan la demanda creix molt més ràpid que l'oferta, el resultat és previsible: els preus augmenten.
I això no és pas nou. Fa anys que sabem que necessitem major oferta d'habitatge i que estem a la cua d'Europa en parc residencial públic. Però pel que ens diuen les xifres, no s'han tocat bé les tecles: ens els darrers anys hem disminuït encara més l'oferta. De fet, ho hem fet dràsticament.
Segons dades de l’Observatori del Lloguer el nombre d’habitatges disponibles al mercat de lloguer a Barcelona s’ha reduït més d’un 30% des del 2019, any prepandèmic. Aquesta xifra reflecteix l’evolució de l’oferta disponible, no del parc total d’habitatges de lloguer.
"El nombre d’habitatges disponibles al mercat de lloguer a Barcelona s’ha reduit més d’un 30% des del 2019"
I ja ho deia Ivan Vaqué, CEO de Forcadell, la setmana passada a la presentació del seu informe immobiliari, “el 2006 el mercat de l’habitatge estava marcat pels excessos financers i el risc associat al crèdit. Vint anys després, el principal desequilibri és diferent: l’escassetat d’oferta. Sense més sòl finalista, llicències més àgils i regles estables, cap mesura de demanda abaratirà l’habitatge”. Cap mesura.
I així anem: a Barcelona, el lloguer promig mensual ha passat dels 929,57 euros del 2018 als 1.134,61 euros del 2025, segons les dades de l'Incasòl. Un increment d'aproximadament el 22%.
I les dificultats no s'acaben amb el lloguer. Segons el Col·legi de Registradors de la Propietat, Mercantils i Béns Mobles d'Espanya, el preu de l'habitatge a Barcelona s'ha incrementat també un 21% des del 2018, passant de 339.800 euros de promig segons les compravendes registrades el 2018 a 412.000 euros el 2026.
De fet, comprar un habitatge de 85 metres quadrats a Barcelona exigeix un esforç equivalent a 7,2 anys de renda íntegra. Una persona hauria d'estalviar 7 anys el seu sou íntegrament per poder afrontar l'entrada d'un pis. I si assumim una taxa d'estalvi teòrica de l'11%, i li sumem els impostos de la compra –mínim el 10% per l'ITP–, el càlcul s'enfila fins als 19,6 anys.
Ivan Vaqué: "Sense més sòl finalista, llicències més àgils i regles estables, cap mesura de demanda abaratirà l’habitatge”
Són xifres que no necessiten gaire interpretació.
I, mentrestant, no construïm prou.
Barcelona ha tingut durant anys una política d'habitatge que ha convertit la intervenció normativa en una mena de substitut de l'ampliació de l'oferta. El millor exemple és la reserva del 30% d'habitatge protegit en les noves promocions i grans rehabilitacions, aprovada el 2018.
La intenció era bona: aconseguir uns 330 habitatges protegits anuals a través de la participació del sector privat. Però els resultats han quedat molt lluny de les expectatives: només s’han construït 34 habitatges protegits sota aquesta normativa.
Vuit anys després, costa no fer-se una pregunta: si una política no està donant els resultats esperats, no hauríem de revisar-la?
No es tracta de negar la necessitat d'habitatge protegit. Ni de renunciar a la col·laboració publicoprivada. Es tracta d'entendre que una regulació que fa inviable una promoció pot acabar generant exactament el contrari del que pretenia: menys habitatge.
"Volem que el sector privat construeixi més habitatge, però alhora hem construït un discurs polític que sovint el presenta com un enemic"
I aquí hi ha una contradicció que em sembla especialment significativa. Volem que el sector privat construeixi més habitatge, però alhora hem construït un discurs polític que sovint el presenta com un enemic. Volem més propietaris que posin pisos al mercat de lloguer, però els tractem com si fossin sospitosos per definició.
Potser hauríem de començar a distingir que no són iguals tots els propietaris. Ni tots els promotors. Ni totes les empreses. No és el mateix un petit estalviador que lloga un segon habitatge que un gran fons d'inversió que opera amb centenars de propietats.
De fet, convé fer un petit recordatori: segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB), en les dades corresponents a 2025, el 83,5% dels propietaris de Barcelona només té un habitatge. Però aquests petits propietaris concentren el 55,3% del parc. A l’altre extrem, el 2,2% dels propietaris —els que en tenen cinc o més— acumula el 22,8% dels habitatges.
"El 83,5% dels propietaris de Barcelona només té un habitatge"
I quan mirem qui hi ha darrere d’aquesta propietat, les diferències encara són més grans: les persones físiques representen el 96,3% dels propietaris i tenen el 84,5% dels habitatges, mentre que les persones jurídiques són només el 3,7% dels titulars però concentren el 15,2% del parc. Les empreses, per si soles, acumulen el 12% dels habitatges de Barcelona.
Així doncs, no podem pretendre ampliar l'oferta des de la demonització. És a dir, si fem cada vegada més difícil que aquesta oferta es produeixi.
Hi ha moltes altres fórmules per actuar sobre la demanda i incentivar comportaments desitjables. Per exemple, establir avantatges fiscals per als propietaris que lloguin a persones empadronades a Barcelona, o aquells que ofereixin contractes de llarga durada i preus assequibles. Premiar allò que volem aconseguir, en comptes de limitar-nos a penalitzar allò que no ens agrada.
I si amb l'habitatge el culpable és el propietari, amb els salaris sembla que el culpable sigui l'empresari. Així que... parlem dels salaris?
Segon: els salaris. Una pujada nominal no és necessàriament una millora del poder adquisitiu
El salari mínim interprofessional ha passat dels 735,90 euros mensuals en catorze pagues del 2018 als 1.221 euros del 2026. I això suposa un increment del 66%.
És una pujada important, però, ull, no ens confonguem: que el salari mínim hagi crescut un 66% no significa que el poder adquisitiu dels treballadors hagi augmentat en la mateixa proporció. De fet, tampoc vol dir que els salaris dels barcelonins en general hagin crescut un 66%.
Si mirem el salari promig de Barcelona, la fotografia és força diferent. El salari promig brut anual ha passat dels 30.807 euros del 2018 als 36.466 euros del 2024. És a dir, un increment del 18,4%.
I en aquest mateix període, l'IPC acumulat ha crescut més. Segons dades de l’INE, l’increment acumulat de l’IPC a Espanya en aquest període ha sigut del 25,6%. I més accentuat, per cert, en alimentació i begudes. A la cistella de la compra.
"El salari promig brut anual dels barcelonins s'ha incrementat un 18,4% des del 2018"
I això –aliments bàsics i habitatge– minva directament el poder adquisitiu dels barcelonins. De fet, segons dades l'Ajuntament, encara el 2024 el salari promig de Barcelona no havia recuperat el poder adquisitiu del 2010: estava un 4,2% per sota.
Per tant, sí: hi ha un problema de poder adquisitiu. I és perfectament legítim reclamar salaris que permetin viure dignament.
Però aquí també cal introduir matisos. No tots els salaris han evolucionat igual. No totes les empreses tenen la mateixa capacitat per assumir increments salarials. I no podem confondre les grans corporacions cotitzades, les multinacionals i les pimes, que sovint operen amb marges, estructures i capacitats d'inversió radicalment diferents.
Quan parlem de facturacions rècord, per exemple, hauríem de preguntar-nos també què passa amb els costos, els marges i els beneficis. Facturar més no és necessàriament guanyar més.
Perquè aquí ens topem amb un altre element que sovint queda fora del debat: la fiscalitat, tant per als ciutadans com per a les empreses.
Segons l'Institut d'Estudis Econòmics, el 2024 les empreses espanyoles van aportar el 33,9% dels ingressos públics, davant del 26% de mitjana de la Unió Europea. En termes de PIB, la pressió fiscal empresarial va representar el 12,5%, davant del 10,3% europeu. També l'esforç fiscal dels contribuents espanyols se situava l'any 2024 un 14,1% per sobre de la mitjana comunitària. Aquí rebem tots.
I això no significa que qualsevol impost sigui dolent ni que les empreses no hagin de contribuir al sosteniment dels serveis públics. Però sí que ens obliga a preguntar-nos fins a quin punt podem continuar incrementant les càrregues sobre qui produeix, inverteix i contracta sense comprometre la capacitat de generar activitat econòmica.
"Fins a quin punt podem continuar incrementant les càrregues sobre qui produeix, inverteix i contracta sense comprometre la capacitat de generar activitat econòmica"
És a dir, hi ha una diferència enorme entre el “et fregirem a impostos” que hem sentit aquests dies, i voler construir un teixit empresarial pròsper, capaç de generar riquesa, ocupació de qualitat i millors salaris. Un sistema que no només sigui capaç de redistribuir la riquesa que existeix, sinó que també creï les condicions perquè n'hi hagi més.
Perquè, al final, d'on surten els salaris? D'on surten els recursos per finançar els serveis públics? D'on surten les cotitzacions que sostenen les pensions? D'una economia que produeix, que competeix, que inverteix i que genera valor afegit.
Tercer (i últim): el problema potser és més estructural del que ens pensem
Podem discutir sobre salaris, lloguers, impostos i responsabilitats empresarials –fem-ho!–, però en el fons el debat recau en el model econòmic que estem construint.
Les dades de PIB per càpita de Catalunya són prou il·lustratives. El 2005 estàvem en 26.485 euros per habitant, davant dels 22.110 de la mitjana europea. Vint anys després, el 2025, les dades provisionals ens situen en 41.052 euros, mentre que la mitjana de la UE arriba als 41.600.
És a dir, hem passat d'estar prop d'un 20% per sobre de la mitjana europea a quedar-ne lleugerament per sota. Ens estem empobrint en termes relatius.
"Ens estem empobrint en termes relatius"
I això no s'arregla assenyalant el propietari que lloga un pis, l'empresari que intenta mantenir la seva activitat o l'empresa que obté beneficis. S'arregla preguntant-nos per què la nostra economia no genera prou valor afegit, com assenyalava fa uns mesos l’Informe Fènix, o per què tenim una dependència tan elevada de determinades activitats de serveis i per què ens costa tant guanyar productivitat.
Necessitem una economia més tecnificada, més industrialitzada, més productiva i amb més capacitat d'innovació. Una economia que generi llocs de treball de més valor afegit i salaris més elevats perquè és més competitiva, no perquè una norma obligui a pagar-los. També una administració àgil i professionalitzada, que pugui respondre als reptes socioeconòmics que se’n deriven d’aquests desequilibris estructurals. Perquè, si a tot això li afegim l'envelliment demogràfic i la pressió creixent sobre el sistema de pensions i l'estat del benestar, tenim un repte que va molt més enllà d'una jornada de vaga.
I enmig de les protestes –legítimes– que avui estan aturant una part de l’economia i sortint al carrer, veig el risc que determinats discursos polítics i socials estiguin convertint la prosperitat en una cosa sospitosa. Com si tenir patrimoni fos necessàriament especular. Com si tenir una empresa fos necessàriament explotar. Com si obtenir beneficis fos incompatible amb contribuir al benestar col·lectiu.
"Veig el risc que determinats discursos polítics i socials estiguin convertint la prosperitat en una cosa sospitosa"
La simplificació és molt còmoda. Ens permet identificar un culpable, construir un relat i prometre solucions aparentment senzilles. Però la realitat és que les polítiques públiques no s'han de jutjar per les intencions, sinó pels resultats.
La reserva del 30% n'és un exemple. La regulació pot tenir una finalitat social impecable i, alhora, produir resultats decebedors. I quan això passa, cal tenir la valentia de rectificar. Perquè no podem pretendre tenir més habitatge, més salaris, més serveis públics i més benestar si, al mateix temps, anem debilitant les estructures que fan possible generar-los.
No necessitem més enemics. Necessitem millors polítiques. I, sobretot, una economia capaç de generar prou riquesa perquè viure dignament deixi de ser una reivindicació i torni a ser una expectativa raonable.
Potser, abans de buscar a qui assenyalar, hauríem de començar a preguntar-nos què estem fent malament com a país. I després de l’anàlisi, del diagnòstic, assumir la responsabilitat de construir alternatives. I aquesta responsabilitat també és nostra, dels ciutadans.