Barcelona viu un moment de transformació profunda. Un 2026 per recordar, amb grans esdeveniments, nous projectes i infraestructures, i una projecció internacional creixent. Hi ha qui diu, fins i tot, que aquest any la ciutadania ha començat a recuperar l’autoestima de ciutat… Però Barcelona també arrossega reptes com l’habitatge, la inseguretat o les desigualtats, que tensionen la vida de molts barcelonins i generen malestar. Com gestionem l’èxit perquè Barcelona continuï sent una ciutat per viure-hi, una ciutat per als barcelonins?
L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ens rep a l’Ajuntament de Barcelona, al Saló de la Ciutat. Collboni és alcalde de Barcelona des del juny de 2023. Abans havia estat primer tinent d’alcaldia i portaveu del govern municipal, després d’haver desenvolupat bona part de la seva trajectòria política al Parlament de Catalunya i al PSC. Amb les pròximes eleccions municipals fixades per al diumenge 23 de maig de 2027, Collboni entra ara en l’últim tram del seu primer mandat com a alcalde de Barcelona. Tres anys després d’arribar a l’alcaldia, ja hi ha prou perspectiva per començar a veure què ha canviat, quines són les seves principals apostes i quins reptes continuen pendents.
– Alcalde, gràcies per rebre’ns. Quin és el preu de l’èxit de Barcelona?
– Per a mi l'èxit, com a alcalde de la ciutat, i crec que també ho és per a molts barcelonins, és que Barcelona tingui, per exemple, una xarxa de més de 500 equipaments públics repartits pels seus 73 barris. L'èxit és tenir 43 biblioteques públiques. L'èxit és tenir 40 mercats municipals que garanteixen l'abastiment del menjar fresc i de proximitat a tota la ciutat. L'èxit és tenir també una quarantena de centres esportius públics que fan que Barcelona sigui una de les ciutats del món amb més pràctica esportiva. Per a mi tot això són les idees del que per a mi és l'èxit de Barcelona.
– També, per tant, l’èxit recau en el benestar dels ciutadans. I un bon termòmetre per veure aquest benestar dels ciutadans és el baròmetre municipal. Com valora el darrer baròmetre municipal?
– Bé, jo crec que el que el repte, efectivament, d'aquest èxit que em demanaves, és que la ciutat continuï sent atractiva, per exemple, per a les inversions o pel talent internacional, i que això no vagi en detriment de la identitat de la ciutat, o que l'èxit que també tenim des del punt de vista del creixement econòmic —i que en el baròmetre es reconeix— estigui repartit d'una forma equitativa, i que s'estableixin llocs de treball de qualitat per a la gent de la ciutat.
En aquest sentit, la valoració que fa la ciutadania en els baròmetres municipals i a les enquestes que s’han anat publicant en aquests darrers tres anys és que s'aprova i es dona un suport molt majoritàriament a la gestió de l'Ajuntament.
– S’aprova amb un 6 de 10.
– Efectivament. I això és preguntar com funciona el metro, com funciona l'autobús, la biblioteca del teu barri, el mercat, l'espai públic. La gent aprecia que l'Ajuntament fa una una feina molt important per garantir la qualitat del servei públic.
I jo crec que això és el que més cohesiona una ciutat: sentir que la ciutat et protegeix, que la ciutat et dona els serveis que necessites i que aquests serveis els tens a prop de casa. Aquest és el gran èxit de la de la ciutat i, efectivament, la ciutadania això ho aprecia i ho valora, tot i que, evidentment, tenim problemes i reptes que hem d'afrontar col·lectivament.
– De fet en el baròmetre municipal, la ciutadania aprova la gestió de l’Ajuntament, però assenyala diverses preocupacions. L'habitatge és la primera i la inseguretat és la segona, encara que cada vegada amb menys distància. Com valora aquestes percepcions?
– Per començar, les preocupacions de la ciutadania són les nostres. I en les dues vessants, tant amb l’habitatge com amb seguretat hi ha una evolució, uns bons resultats de la feina feta en aquests tres anys.
Pel que fa a l'habitatge i gràcies a l'aplicació de la regulació dels topalls del preu del lloguer som l’única gran ciutat de l'Estat que ha aturat la pujada dels preus del lloguer. De fet, ha baixat un 5% els darrers dos anys. És veritat que encara està a nivells molt alts, però si no haguéssim aplicat aquests topalls, avui probablement el preu del lloguer a la ciutat seria 300 o 400 euros de mitjana més car.
I des del punt de vista de la seguretat, malgrat que sóc conscient de la preocupació de molta gent, el cert és que també portem dos anys de descens continuat dels delictes. La multireincidència està baixant de forma sostinguda i, a més, hem possibilitat que s'incrementi l'actuació judicial i policial que resol part d'aquest problema
Que no són coses que es resolguin en un dia —jo crec que això ho entén tothom; el problema de l'habitatge és tan gran i és tan global que no es resoldrà en un mandat ni probablement en dos—, però sí podem dir avui que estem construint el doble d'habitatge protegit que fa tres anys. Sí podem dir avui que si sumem tota la baixada dels petits delictes a la ciutat, hem baixat un acumulat de gairebé un 35%. Anem en la bona direcció.
– Parlem d'habitatge. Assenyalava que heu aconseguit controlar el preu de l'habitatge, però el sector continua patint un problema de manca d’oferta disponible. Cada vegada hi ha menys oferta de pisos disponibles al mercat.
– Això no és del tot cert.
– Així ho asseguren les immobiliàries...
– Home, clar. Aquí cadascú ho explica com li ve bé… Nosaltres l'objectiu que tenim a mig i llarg termini a la ciutat és garantir el dret a quedar-se a la ciutat. I això vol dir, per començar, construir habitatge assequible, regular i construir més habitatge protegit. I ho estem fent. Aquest any lliurarem 1.000 habitatges, l'any vinent 1.200, i doblarem la mitjana anterior...
– L'objectiu és arribar als 15.000 pel 2027 segons el Pla Viure.
– Efectivament. Per tant, volem arribar als 15.000 habitatges per augmentar el parc d'habitatge de lloguer protegit, i també dinamitzar el mercat privat. I sobre això tenim dos bons exemples gràfics: dos barris nous que en aquests moments s’estan fent a Barcelona: la Marina del Prat Vermell i la Sagrera. A la Marina del Prat Vermell s'està construint un barri de gairebé 10.000 habitatges nous. I encara no es veuen les grues, o algunes sí, però a la zona de Sant Andreu, al nou barri de l'estació de la Sagrera ja s'estan construint uns 3.000 habitatges nous. Només en aquestes dues zones, entre públic i privat, van més de 25.000 habitatges que ja han començat a construir-se. És a dir, hi ha llum al final del túnel.
“Mai s’haurien d’haver donat llicències de pisos turístics”
– Abans d’acabar el seu mandat, quants habitatges protegits estaran llestos per lliurar-ne les claus?
– Haurem entregat uns 3.000, hi haurà 5.000 en construcció i, en previsió, amb el sòl preparat, uns 10.000. I, molt important: 10.000 més de cop el 2028 quan no renovem les llicències dels pisos turístics. Serem la primera ciutat del món que ho farà, i ho fem perquè creiem que els pisos turístics estan vulnerant o perjudicant el dret a l'habitatge. I posar 10.000 habitatges turístics a ús residencial és l'equivalent a pràcticament una dècada de construcció d'habitatge a la ciutat de Barcelona.
– Bé, perquè s'ha construït poc en els darrers anys.
– Sí, s'ha construït poc tant des del sector públic com pel privat.
– En el cas del privat, per la reserva del 30% de l’obra nova a HPO?
– I perquè la crisi del 2008 va afectar molt al sector immobiliari i va aturar la construcció, i el sector va trigar molt a reactivar-se. També perquè a Barcelona no tenim massa sòl, som una ciutat de 101 km² i tenim pocs espais per créixer. Però ara ho estem fent. I també estem seguint moltes altres estratègies, com la rehabilitació.
– I canvi d’ús d’oficines a habitatge?
– També. Són altres estratègies que estem seguint, a part de l’eliminació dels pisos turístics, que formen part de la política del Pla Viure. Com el debat que s'ha obert sobre els baixos comercials i la conversió en habitatges. Hi ha marge perquè encara pugui créixer l'oferta a la ciutat i, també en el conjunt de l'àrea metropolitana. I per tant, és important també millorar el transport públic...
“Els pisos són per viure”
– Tornem als pisos turístics. Eliminar les llicències de pisos turístics resoldrà el problema de l'habitatge?
– Hi contribuirà molt. 10.000 habitatges per a ús residencial vol dir 25.000 persones que es poden quedar a viure a Barcelona. 10.000 habitatges que tornen a tenir ús residencial és l'equivalent, com et deia abans, a una dècada de construcció d'habitatge nou. També ajudarà a resoldre problemes de convivència tant per a les comunitats de propietaris com a alguns barris, i també en termes d'identitat de la ciutat es notarà.
Per això hem fet aquesta batalla tan important a Brussel·les. I hem fet un gran pas amb l'aprovació del Pla de l'Habitatge Europeu Assequible, perquè volem blindar i assegurar que aquest camí que hem començat no tingui marxa enrere.
– Respecte al problema de convivència: si els pisos turístics de Barcelona estiguessin concentrats en edificis, tots junts, i no estiguessin molestant al veí del mateix replà, llavors no seria un problema tan greu per a Barcelona?
– No seria tan greu, però nosaltres partim de la base que el més rellevant de la de la proposta i de la decisió que hem pres d'eliminar els pisos turístics és perquè els pisos són per viure. Si és un habitatge, l'ús residencial és la prioritat en una situació d'emergència habitacional com la que estem a la ciutat de Barcelona. I, per tant, qualsevol pis que no tingui un ús que sigui per viure, l'Ajuntament ha de fer possible, en la mesura de les seves competències, perquè sigui un lloc per viure.
“Quan una política pública no dona el resultat que busques, l’has de canviar”
– Però si l’emergència habitacional es resol, es podria replantejar tornar a donar llicències? Potser seria que es van donar massa llicències en un moment…
– La meva visió és que mai s'haurien d'haver donat llicències de pisos turístics. Per això ja estan els hotels o les pensions o els albergs juvenils.
– Analitzem una altra mesura. La de la reserva del 30% per a habitatge protegit en l'obra nova de Barcelona, que ha resultat en molts pocs pisos nous, i encara menys de protecció oficial. S'hauria de revisar aquesta normativa?
– Sí. Jo en això sóc molt clar i molt pràctic: quan una política pública no dona el resultat que busques, l'has de canviar.
– I no l'ha donat.
– No, no l'ha donat, o l'ha donat molt mínimament. I nosaltres hi vam donar suport, com la major part dels grups que ara estan en l'Ajuntament, perquè la intenció és bona. És a dir, de l'obra nova que un 30% es reservi per a habitatge assequible té bona intenció.
– Ha fallat perquè cau massa en el capital privat?
– No, el que passa és que la norma tal com està ara força que la reserva es faci en el mateix edifici i això retrau la promoció. Això el promotor no ho veu clar per molts motius i no ho fa. I tenim congelada molta inversió. Amb això, el que estem proposant és agafar aquest 30% i repercutir-lo en edificis sencers d'habitatge assequible. És a dir, sumar aquest 30% a promocions d'habitatge assequible.
– Però això vol dir que aquell promotor ha de tenir moltes promocions...
– No. Per exemple, si jo faig una promoció de 10 habitatges lliures com a promotor privat i tres els he de reservar per a habitatge protegit, aquests tres no cal que estiguin dins de la promoció. Es podran construir en un edifici que farem de protecció oficial.
– Però de qui és aquest edifici?
– Públic.
– Llavors els costos els paga el privat però en un edifici públic.
– Efectivament. Això és el que es fa en moltes ciutats europees. Això es diu repercutir el 30%.
– I què diu el sector?
– El sector està a favor. El problema és que per motius polítics a l'Ajuntament no hem pogut fer una majoria suficient en aquests moments, però no vull entrar en polèmiques polítiques. Però crec que l'acord era molt raonable.
– Es planteja reduir aquest percentatge del 30% al 20%?
– No, perquè és una és una és una quantitat que el sector privat ja estava disposat a a fer i a donar i a repercutir en promocions d'habitatge protegit.
– Parlem de desigualtats. Barcelona és una ciutat molt rica culturalment, empresarialment, però pateix fortes desigualtats; pateix diferències històriques socioeconòmiques entre uns barris i uns altres. Com detecta l'Ajuntament de Barcelona les desigualtats d'aquesta ciutat?
– Primer, que la primera forma de lluitar contra la la pobresa i les desigualtats és generar riquesa. I, per tant, que l'economia funcioni, que a les empreses els hi vagi bé, que les empreses contractin, que tinguem empreses a sectors que paguen bons sous. I això a Barcelona afortunadament està passant.
Un dels èxits de Barcelona és que en aquests moments tenim una taxa d'atur mínima. Hi ha, però és mínima. Per això ve gent a la ciutat a treballar, per això arriba talent de grans multinacionals, i enginyers i científics, i també de persones que treballen en el sector serveis o en el sector de l'hostaleria, perquè la ciutat està creixent econòmicament.
Què ha de fer l'Administració? Garantir que tothom rep en igualtat de condicions els mateixos serveis públics. I Barcelona és una ciutat que té a tots els seus barris –o molt a prop de casa de tothom– una biblioteca, un centre d'assistència primària, un mercat municipal, una parada de metro, un servei d'autobusos... Aquesta és la primera garantia de la cohesió d'una ciutat.
– La ciutat dels 15 minuts.
– Però per a tothom. Que no pel fet que visqui a la dreta de l'Eixample o que visqui a Sant Andreu de Palomar o visqui a Navas tingui diferents serveis del que tenen a l'Eixample Esquerra o que poden tenir a Sant Gervasi. És a dir, igualar els serveis per a tothom. Això és la idea d'una ciutat socialdemòcrata, d'una ciutat que creix i aposta per l'economia, però que distribueix per la via dels serveis en condicions d'igualtat a tots els ciutadans.
Ara bé, a mi de les desigualtats que existeixen a la ciutat, la que a més em preocupa i que té més dificultats per resoldre és la pobresa infantil. És la pobresa d'origen, de famílies migrades moltes vegades, que vetllem per garantir que des de l'inici, des de l'escola bressol, tinguin les mateixes oportunitats d'accés per sortir de situacions de pobresa o de desigualtat cronificada. Aquí és on posem el focus, sobretot el Pla de Barris, que és un pla que també distribueix pràcticament 400 milions als 27 barris més vulnerables de Barcelona.
– Li volia preguntar justament per tres indicadors per detectar les desigualtats a la ciutat. N'anomena un, que és la pobresa infantil. Quins altres dos indicadors podríem tenir identificats?
– L'índex d'abandonament escolar. Normalment quan un nen o una nena abandona l'escola abans d'hora és per una qüestió de d'origen social i econòmic. Amb això, afortunadament, estem millorant les dades gràcies als plans de barris que estem aplicant, sobretot amb ensenyament. I després també podem observar la desigualtat de rendes, és evident, però aquí l'Ajuntament pot fer menys. El que nosaltres podem treballar més és la igualtat pràctica, la quotidiana.
– D'accessibilitat a serveis i infraestructures.
– Com per exemple, als esports. Nosaltres invertim 15 milions d'euros a l'any en beques esportives perquè tots els nens i nenes de la ciutat puguin fer activitats extraescolars d'esports.
O també donem un ajut amb la Renda Mínima Infantil Garantida, una mena de xec que garanteix menjar i material escolar per a les famílies més vulnerables. Som la primera ciutat de l'Estat que la va posar en marxa.
Hem anat adoptant mesures de reequilibri perquè la prosperitat d’aquesta ciutat sigui compartida. A aquesta ciutat que venen congressos i que s'anuncien grans inversions de grans empreses –i que està molt bé que sigui així i ha de continuar sent així–, no volem que ningú quedi enrere.
– Parlem de grans transformacions. Les superilles han celebrat els seus 10 primrs anys a Barcelona. Quina valoració es fa 10 anys després?
– De les superilles fa molt més.
– Però de la primera?
– I tant. La primera va ser Portal de l'Àngel. La següent va ser l'Avinguda de Gaudí. I després van venir les superilles, que no se li deia així aleshores, que eren les pacificacions que es van fer a la Vila de Gràcia, a Sant Andreu, a Sants, a la zona de Sarrià. És a dir, les viles que formen part de la ciutat de Barcelona van ser les primeres grans superilles perquè eren àrees pacificades on la dimensió humana de la ciutat tenia més rellevància en detriment, efectivament, de l'automòbil, que ocupava en aquestes viles molt espai.
Ara bé, el que es coneix com la superilla de Consell de Cent, jo crec que és la primera que el que fa és intervenir directament en la trama Cerdà horitzontalment (perquè en les diagonals ja s’havia intervingut, amb l’'Avinguda de Gaudí) i això produeix una disrupció en la mobilitat…
– I certa resistència.
– I per tant, certa certa resistència. Nosaltres hem intentat no conflictivitzar aquests processos de pacificació, per exemple a la Meridian. Hem intentat, i crec que hem aconseguit, dialogar amb tots els sectors afectats, perquè hi ha moltes vegades gent que d'aquestes pacificacions en surt perjudicada o com a mínim ha de canviar hàbits de mobilitat, de botigues que estan en aquella zona...
La meva conclusió és que de cada etapa de pacificació que ha fet la ciutat en els darrers 30 o 40 anys hem après coses. I jo crec que la gran lliçó segurament de Consell de Cent, que ha quedat una obra magnífica i que molta gent gaudeix en aquests moments, és sobretot de dues característiques: la primera és si realment hem reduït la mobilitat global o no de l'Eixample, i les dades ens diuen que més aviat no perquè s'ha desviat per altres carrers.
– I s’ha provocat una major congestió major en aquests carrers.
– Així és, i no era aquest l'objectiu. I un altre efecte que també haurem de tenir molt present en futures pacificacions és com ha impactat això en el preu de l'habitatge.
– Clar, quan millorem la ciutat o zones específiques, però el que estem provocant és que s'encareixi aquella zona, es provoca que en el proper cicle ja no hi pugui viure aquella gent a qui es volia ajudar, no?
– Efectivament. I això reconec que és una paradoxa.
– Una paradoxa urbanística.
– A la qual no tinc una resposta encara, o una solució clara. Jo només assenyalo que aquí hi ha una paradoxa que la ciutat ha d'acabar de reflexionar entre tots i totes. Perquè efectivament l'objectiu no era que s'expulsés gent, o que la gent es vengués el pis perquè guanyava molts diners.
– Per tant, aquesta reflexió encara no està resolta, però la de mobilitat sí, no? Es veu clarament que s'ha provocat una congestió a les zones confluents. Per a les superilles o pacificacions actuals, s’està tenint en compte?
– A cada projecte de pacificació es produeix una repercussió en la mobilitat. A la Meridiana, que l'acabem ara, que són pràcticament 5 km, hem convertit una de les artèries d'entrada de la ciutat en el que serà una rambla. O el projecte de pacificació de Les Rambles, que si tot va bé inaugurarem al febrer, redueix molt la mobilitat, i la deixa pràcticament només per a mercaderies i transport públic.
Per tant el pla, efectivament, és que hi hagi un un servei de transport públic que pugui suplir el que anem reduint de transport privat. Un transport privat que sempre existirà i contra el qual jo no faré cap guerra, perquè un senyor o una senyora que treballa a un polígon industrial del Baix Llobregat i que s'ha d'aixecar a les 4 del matí perquè entra a les 5 a treballar a la fàbrica, a vegades no té una altra alternativa que agafar el cotxe. I nosaltres això ho hem de tenir present. No podem obviar ni pensar que algun dia deixarà d'agafar-lo o fer servir. Però aquí entra la importància d’invertir més en metro, que s’està fent, i entra el debat de Rodalies, que a nosaltres ens afecta especialment. i que espero que vagi molt millor en els propers anys.
– Faig un bon salt perquè ens queda poc temps, i salto del debat de Rodalies al debat de l'ampliació de l’aeroport. Quin aeroport necessita Barcelona?
– Més connectat. Hem d’estar més connectats, sobretot amb els Estats Units i Àsia. I això vol dir tenir més vols directes perquè puguin arribar inversions i empreses de més valor afegit. Perquè si volem millors llocs de treball a Barcelona necessitem que la gent que fa empreses en aquests àmbits del món pugui connectar directament amb Barcelona. I també des del punt de vista turístic: el turisme que nosaltres busquem i volem per a Barcelona –que no és més turisme, sinó millor turisme– és el que ve també d'Estats Units i d'Àsia. I per tant, en la mesura que tens connexió directa, tens més possibilitats que vingui aquest tipus de turisme a la nostra ciutat.
“Barcelona ja no necessita grans esdeveniments ni per promocionar-se ni per tenir grans projectes de transformació"
– Quin retorn espera o busca Barcelona dels grans esdeveniments internacionals que acull, com la visita del Papa o el Tour de França?
– La visita del Papa és una visita institucional, no no és una visita planificada...
– Una visita institucional amb força despesa pública...
– Evidentment, si ve el el cap de l'Església Catòlica, que és l'església majoritària en el nostre país, i ve a inaugurar la culminació d'una obra tan emblemàtica i icònica com la Sagrada Família, doncs la ciutat, l'Estat, Catalunya, ha de posar els mitjans perquè això funcioni bé. I va funcionar perfectament, com tothom pot pot haver vist.
– Sabem la despesa. Però sabem el retorn?
– El retorn no és un retorn econòmic del tot. És a dir, no hi ha hagut ni pel Tour ni per la visita del Papa un augment del nombre de turistes, pel que ens han dit els hotels.
– També ja estàvem en aquell moment en temporada alta...
– Sí. Estàvem en el 90% i pico d’ocupació, i tampoc és el que buscàvem.
Amb la Sagrada Família Barcelona ha viscut un moment wow, un moment de veure de nou la ciutat brillar...
– Aquesta autoestima que parlàvem, no?
– Efectivament. I d’alguna manera ens ha reconciliat amb la Sagrada Família com a icona que és de la ciutat.
"Ja hem arribat al límit del nombre de turistes a la ciutat"
Però no era una visita promoguda, sinó que era una visita que nosaltres havíem d'atendre. I sobre el Tour, és un d’aquests grans esdeveniments que moltes vegades els sectors esportius demanen, i que tenen dret a promoure, i que ens proposen, i que nosaltres, si ens sembla que són adequats per a la ciutat, els fem i els farem. Ara bé, Barcelona ja no necessita grans esdeveniments ni per promocionar-se ni per tenir grans projectes de transformació.
– No, però els té.
– I per això ja no estem obligats a buscar grans esdeveniments. El que hem de cuidar és la nostra reputació internacional. El que hem de cuidar és que la Barcelona que es projecta al món sigui una ciutat que ofereix cultura, que ofereix gastronomia, que ofereix oportunitats econòmiques, que ofereix seguretat, i i que continuï funcionant el sector turístic.
Ara bé, nosaltres ja hem dit que hem arribat al límit del nombre de turistes a la ciutat, i per això hem pres mesures com és la dels pisos turístics o com la de la fiscalitat dels creuers, que posarem en marxa a partir de l'1 de gener, perquè volem desmassificar el turisme i volem millorar l'experiència de la persona que ve a visitar-nos.
O amb els congressos mateix, com el Mobile, els qui venen per a nosaltres no només són visitants, són persones que prenen decisions a les seves empreses i, el fet que vinguin, moltes vegades ha suposat que s'implementin empreses a Barcelona, que després generen llocs de treball de qualitat a la ciutat.
– Un petit salt personal: Ha dedicat bona part de la seva trajectòria professional a la política. Són ja uns quants anys. Què queda d'aquell Jaume Collboni?
– Que què queda? Tot. De fet, jo a política vaig entrar abans d'entrar en política. Jo estic en política des que tinc ús de raó. Des que tenia 13 anys, que em vaig fer conseller escolar del meu institut, perquè volia millorar el sistema educatiu i volia millorar el meu institut. Aquí al barri del Fort Pienc. Aquesta va ser la meva primera responsabilitat, i des d’aleshores he fet política.
A un partit polític vaig entrar, però, molt més tard, i a la política com a tal m'hi he dedicat des de fa 10 anys. Jo sempre he tingut compromís polític, i quan deixi de ser alcalde, segurament tindré compromís polític també.
– La manera de fer política durant aquests anys ha canviat molt, però també la manera de comunicar la política. Avui molts polítics són creadors de continguts a les xarxes socials, però a més molt professionalitzats. Què guanyem i què perdem amb aquesta manera de fer política?
– Jo crec que és qüestió d’adaptar-se. Quan jo vaig començar en política o quan jo feia campanyes a la facultat, no hi havia internet, i tot eren cartelleries i contacte directe. Per tant, es tracta d'adaptar-se, sense tornar-se boig, i sense caure en els paranys de la comunicació permanent i del soroll. De fet, crec que hem après també a a separar-nos del soroll de les xarxes, que és molt important.
"Vull deixar una Barcelona millor, i una Barcelona que garanteixi el dret a la gent a quedar-s’hi
– A no respondre o no entrar en tot, no?
– No, perquè la nostra feina requereix concentració i reflexió. I, per tant, jo no visc enganxat a les xarxes socials, ni molt menys. De fet, no les tinc ni al mòbil. Però entenc que és un canal de comunicació i d'arribar a molta gent molt important. Sobretot Instagram, perquè Twitter el vaig deixar perquè considero que s'ha convertit en un lloc absolutament tòxic i manipulat per un per un senyor que té intencions molt perverses. I segur que perdo oportunitats per no ser-hi, però crec que també hem de prendre decisions com aquestes.
– Tenim les eleccions municipals a tocar. Quina Barcelona vol deixar?
– Una Barcelona millor, i una Barcelona que garanteixi el dret a la gent a quedar-s’hi. És la voluntat amb la qual jo vaig començar a dedicar-me a la vida política i a l'Ajuntament fa molts anys.
Estic molt content dels avenços i dels canvis que hem fet, i d'aquests resultats dels quals parlava: d’habitatge, de seguretat, d'espai públic i de transformació de la ciutat. Estic content de poder dir que hem tornat a tenir grans projectes de transformació a la ciutat, que és el que ens dona grans oportunitats. Com la nova estació de La Sagrera o el nou barri de La Marina; amb això també estic particularment orgullós. I també de petites obres que potser toquen molt els nassos però que són necessàries, per millorar el clavegueram per fer front a les pluges, per tenir un enllumenat més sostenible, per tenir un espai públic millor i més adaptat al canvi climàtic…
Aquesta és la Barcelona que volem i sobretot la Barcelona que mereixem.
– Gràcies, alcalde.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
